Aquella tarda lluny estava d’imaginar,
el que en poc menys de dues hores em trobaria.
Tot semblava normal asseguda al tren
de les cinc de la tarda, que surt de l’Hospitalet de Llobregat cap a la Tour de
Carol (França). Era divendres i el naixement de la R3 el tren sempre és buit. Pots
escollir tranquil·lament seient i
acomodar-te. Com es un trajecte llarg sempre m’acompanya un bon llibre i per no
perdre el costum el vaig començar a llegir. La tranquil·litat que m’envolta a l’
inici del viatge dura poc perquè a les estacions de Barcelona sempre s’omple fins
a vessar. Així doncs, fent volar coloms imaginant-me dins d’un Orient Express .
. . a les cinc en punt van donar el senyal de sortida i el tren inicià el seu viatge
cap a les muntanyes Catalanes del Nord.
El llibre em tenia atrapada i no me n’adonava
del temps que passava alhora que les estacions quedaven enrere, quan de sobte
una senyora va fer un crit d’avis i d’espant anunciat que el cel era negre. Tot d’una s’havia fet de nit i tan sols eren
dos quarts de set, això em va sorprendre i vaig guardar el llibre per mirar des
de la finestra que succeïa, però no aconseguia veure res, era tot fosc, els
pobles no tenien llum i semblava que tot havia desaparegut.
Espantada vaig demanar a la senyora on
hi érem, i ella em va dir Vic quan ja el deixàvem enrere. Angoixada em vaig
posar a controlar aquella foscor des de la finestra. A mesura que ens acostaven
a Manlleu la negror dels núvols augmentava i el vent ja es feia sentir.
La tensió i la por dels que hi érem al
tren s’incrementava per segons, però no va ser fins arribà a Torelló que la
tempesta va mostrar la seva cara més terrible i brutal. Els núvols van donar pas a trombes d’aigua que
no deixaven veure res, queia tan fort que la teulada de la estació es va omplir
de forats, i els carrers que veiem des del tren estaven inundats. Aquelles gotes
de pluja que queien eren més violentes que la pitjor de les calamarsades. La
estació de Torelló semblava a punt d’esfondrar-se quant els fluorescents van
esclatar, i el vent aixecava les coses estimbant-les contra el tren. Es sentien
els crits de la gent del carrer que corria per amagar-se i protegir-se d’aquell
infern. Després em vaig assabentar que hi va haver ferits, alguns d’ells greus,
pel que sembla el vent els empenyia contra el terra mentre que la pedra i la
pluja que colpejava el tren, apunyalava sense mirament els cossos ja ferits
dels que jeien a terra.
Els arbres s’inclinaven per la força
bruta del vent trencant-se per la meitat uns mentre que d’altres eren arrencats
de les seves profundes arrels i volant pels aires xocaven contra les cases del
poble. Aquella fúria descontrolada no s’aturava mentre nosaltres seiem com a
espectadors i que morts de por esperàvem la reacció del tren.
Per sort no li passà res a la catenària
i va arrencar per fugir d’aquella fúria desfermada.
Amb la valentia que el caracteritza va
travessar la temuda tempesta deixant-nos a cadascun de nosaltres sans i
estalvis als nostres destins.
Liliana Castillo Girona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquí pots deixar el teu comentari.