LA ENTRADA DE PEDRA

Feia estona que caminàvem perduts per indrets que no figuraven al nostre mapa. Quan ja començàvem a espantar-nos vam arribar a un camí amb una enorme porta de pedra que suposàvem feia d’entrada. El seu frontal era alt amb forma de triangle i duia una inscripció que no podíem veure donada la seva alçada. Tota ella era completament quadrada i molt àmplia donant més l’aparença d’un esplendorós arc de triomf que d’una vulgar porta.

Examinant-la de prop vam creure que ens duria a algun lloc civilitzat on ens poguessin orientar  per tornar al poble abans no es fes de nit. De fet ens hauríem pogut quedar a l’ indret on érem en aquells moments, i esperar que algú passés, però no teníem cap garantia que això succeís. Per altra banda, encara que els dies eren calorosos quan el sol marxava per donar pas a la foscor boscosa, el fred es feia l’amo i nosaltres no dúiem defenses ni equip per dormir sota els estels. Cal afegir que tampoc no sabíem quan temps passaria abans que algú fes via per on hi érem. Per tant vam decidir aventurar-nos travessant aquell portal que ens duria a un nou indret desconegut, convertint aquella experiència en una fantàstica aventura per explicar als nostres amics del poble.

El nou indret desconegut era molt tranquil i bonic, però no veiem cap animal, ni tan sols el parlar cantaire dels ocells. El silenci era l’únic que es sentia. Tot plegat feia esgarrifar.

Mentre ens endinsaven, tan sols la nostra respiració era perceptible i els calfreds ens van començar a córrer per la pell. A qualsevol banda on miressis no hi existia res, cap ocell, cap insecte, cap criatura, res, tan sols silenci. Tot i semblar no tenir vida l’aspecte que oferia era molt diferent. El terra estava cobert per una estora de fulles petites de color ocre, que al trepitjar-les de tan humides que eren, podies anar-hi descalç donada la suavitat de la seva textura. Quan alçaves els ulls caps els arbres aquests formaven un lluminós sostre de grocs i daurats contrastant àmpliament amb la negror dels seus gruixuts i mil·lenaris troncs. Realment era un lloc increïble, car tres colors governaven aquell misteriós regne: daurats, ocres i negres, una màgica combinació tardorenca.

Però a mesura que avançàvem, el paisatge va donar un sobtat tomb: els boscos eren més clars amb amplis espais entre els arbres i la confortable estora de fulles va donar pas a les dures pedres. El paisatge ja no era humit sinó feréstec i dur. A cada banda del camí hi havia camps amb l’herba erma per la manca d’aigua i l’excés solar i els pocs arbres que hi quedaven en comptes de fulles a les seves branques, tenien punxegudes espines. No havíem vist mai un paisatge com aquell i la por va començar a fer-se visible als nostres rostres, però era necessari continuar per trobar algú que ens orientes o un lloc on passar-hi la nit, la qual ràpidament s’apropava.

Com el cansament ens guanyava la partida i ens quedava poc menjar i poca aigua, no estàvem atents als canvis constants del paisatge, de fet funcionàvem per inèrcia. Però un dels companys, el mes eixerit, si que s’hi fixà i aleshores ens va alertar del brusc canvi. En veure’l ens vam espantar, ja que els pocs arbres que tímidament guarnien els camps abandonats i secs, es van convertir en làpides. A cada pas que hi donàvem encara hi havia més, estàvem envoltats de tombes, els nostres ulls no veien altra cosa, allò era la terra dels morts.

A estones el territori s’omplia de grups de corbs, que situats estratègicament damunt les estàtues d’aquelles tombes, pacients i atents, esperaven . . . . Nosaltres no sabíem si ens atacarien, nomes volíem escapar d’allà, per sort la por que inundava els nostres cossos ens va provocar descarregues d’adrenalina, que ens impedí defallir. Al no caure desmaiats i vençuts per l’ansietat i la desesperació alguns corbs, aixecaren el vol.

El nostre pas es va fer més ràpid alhora que el camí es tancava havent de passar entremig les tombes. El pas de les hores finalment va fer arribar la foscor de la nit que tot i haver lluna plena vam necessitar la llum artificial de les nostres llanternes. Estàvem cansats i nerviosos, l’alegria matutina i les ganes d’aventura d’aquell dia ens van deixar per donar pas a l’ansietat, el nerviosisme i la por.

Finalment el camí es va tancar deixant-nos en un poble fantasma ple de tombes i nínxols. Estàvem esgotats i amb molta son; volíem descansar. Quan érem a punt de tombar-nos per fer companyia als morts, el company més eixerit de tots va descobrir una cabana enmig d’aquell bosc de làpides.

Hi vam decidir passar la nit. Tan sols vam poder descansar una estona ja que al poc de ser-hi ens van despertar uns cops a la porta. Crèiem que algú necessitava entrar i la vam obrir. Els morts vivents se’ns van llençar al damunt, alguns dels meus companys van morir mossegats i menjats per aquells monstres mentre jo contemplava la dantesca escena des de l’interior d’una d’elles.

I allí segueixo com a mort vivent, menjant la carn crua dels humans que es perden pels boscos i que gràcies a la enorme porta de pedra finalitzen el seu camí, a la meva tomba.

 

Liliana Castillo Girona