PIRINEU, MUNTANYA AÏMADA
Diuen:. . . – “quan t’estimes molt la terra al deixar-la enrere sents com una part de tu es mor al temps que el viatge augmenta progressivament la distància”.
Mires per la finestra del tren i gires el cap, saps que tornaràs en pocs dies, però, el futur immediat es dirigir-te a una altra població. Sents com t’allunyes, com la deixes, sents ràbia, fracàs, pena.
La línia invisible que et va separant es fa més llarga, i això et fa vulnerable. Si durant aquest moment el teu pitjor enemic ataques, ben segur, guanyaria la batalla.
El viatge en tren es llarg, recordes tots els camins fets, tots els llocs visitats, i te n’adones que ets insignificant. No res comparable al poder de la natura, la respectes i l’estimes, recordes els cims aconseguits, els boscos explorats, l’herba dels camps trepitjada. L’aire, l’aigua i la terra.
De vegades em pregunten: per què no et cases?. No podria fer-ho. Fa anys em vaig enamorar, de fet, sempre ho he estat sense saber-ho.
El meu cor ja té amo. Em va costar d’adonar-me’n fins que l’agost de 2001, tornant de Suïssa, vaig arribar per casualitat a la terra del Comte Arnau. Suïssa em va deixar cega, però, la comarca del Ripollès em va retornar la llum. Tan sols vaig necessitar cinc dies, per veure, trepitjar, acariciar, olorar i en definitiva sentir la terra que tan càlidament em sostenia.
Pots estar realment enamorada dels camps, boscos, torrents, muntanyes, cims, llacs, rius?; etc. . .la resposta es SI.
Escolteu el cant del Canigó tot caminant pel Pirineu, i potser a més d’un li passi el mateix.
No poder veure el poble, la Vall de Ribes, els Cims de Nuria, els camps que aguanten el pes del Taga i alhora serveixen d’aliment a tot el bestiar de Ribes, els rius i rierols, aiguamolls, estanys. . . etc; si no pogués tornar-ho a veure. . ., la meva vida deixaria de tenir sentit, ben segur, moriria de pena.
Potser soc estranya per vosaltres, però, el Pirineu és qui en aquests moments posseeix el meu cor i per anys que passin sempre necessitaré:
veure’l,
sentir-lo,
tenir-lo a prop, perquè tal com diu el cant del Canigó:
Tu,Pirineu muntanya aïmada ets la Fe de tot el món
Benvolguda Liliana:
ResponEliminaXafardejant el teu blog he arribat fins els PIRINEU TERRA ESTIMADA i realment m`ha arribat al anima la descripció tant fantàstica que fas de la muntanya i de les persones que tant l`estimem,ens els meus primers anys de muntanyenc (ascensions Pirineus,escalades Montserrat,travesses per muntanya mitja , (anys 1960 )la gent trobava estrany la gran afició que tenia preguntant-me que trobava o en donava la muntanya i sols els podia dir que s`ha d’experimentar ,NO HI HAN PARAULES PER DESCRIURE LA SATISFACCIO DE CONSEGUIR EL CIM GAUDIN DEL SEUS PAISATGES, tal com va dir el nostre poeta Joan Maragall “JO NO SE LO QUE TENIU QUE US ESTIMO TANT MUNTANYES”
Moltes felicitats per el teu Blog ENDAVANT
Carles Alfonso - SENIORLAB