MORT D'UN BON AMIC

Sentiments confusos t’assetgen. Vols desfogar-te però no saps com fer-ho. El cor lluita contra la ment debatin-se entre sentiments de ràbia i pena. Vols plorar per alleujar el nus de la gola que t’oprimeix el coll i et dificulta la respiració i la deglució. Sents la pell freda i notes com la circulació de la sang s’atura, el  cor et fa un sotrac sobtat i mentre la gelor de la mort t’envaeix el cos, el cap et bull pel foc de la ràbia que t’engarjola.

Així em vaig sentir aquell fatídic dia en rebre la tràgica noticia. Al començament no m’ho creia, tan sols les estrelles que il·luminen la foscor de la nit saben com em va costar d’acceptar la seva mort. Ara ja mes relaxada us en puc parlar.

Era un bon amic de tots. Sempre assegut al banc de pedra de la plaça del poble, esperava impacient i atent l’arribada dels seus amics per iniciar una nova i animada tertúlia. Qualsevol tema era bo per ell, i, a nosaltres . . . com ens distreia . . . , però avui ja podies buscar-lo pels racons més amagats del poble que ja no el tornaries a trobar mai mes. Ja no hi era. El banc de pedra romania buit, tot sol contemplant com la vida no s’aturava i transcorria imparable entre la gent del poble.

 

Tampoc podrà ja caminar pels boscos, que esplèndids i magnífics vesteixen les muntanyes de la Vall  i que a ell tan li agradava endinsar-se i perdre’s dins la seva bellesa i frondositat. Ja no podrà sentir la emoció de la aventura, l’esforç de la caminada, la il·lusió de descobrir nous camins i la satisfacció de poder-ho explicar desprès, sempre als seus amics.

Ja no podrà exercir de mestre cuiner i ja no el trobarem pels carrers del poble amb el seu carro de la compra ni amb els cistells que de tan plens els duia, ajut demanava a crits.

Ja no podrà veure mai mes els magnífics colors de tardor que aviat guarniran les muntanyes de la Vall, i, que segons ell aquest any degut a les pluges caigudes, serien tardans però molt mes bonics que cap altra any passat.

Ara ha deixat d’existir, però la vida segueix i nosaltres el recordem. Abans era persona i bon amic, però ara en record s’ha convertit i la nostra missió es fer que aquest record es faci perpetu i etern per tots, evitant que la pols del temps l’esborri per sempre mes de la memòria dels que el vam conèixer i vam tenir l’honor de trobar-nos i compartir el mateix camí.

Personalment no et diré adéu, sinó fins desprès.

Liliana Castillo Girona

(Dedicat a Joan Llompart i Caralt: Un bon amic)