No tinc res a dir. Aquestes
paraules eren les úniques que li sortien de la seva ment, cada cop que es
posava davant l’ordinador. Feia mesos que les cercava dins seu, però no les trobava,
potser havien fugit. El seu esperit estava buit, però aquell espai sense omplir
no la feia sofrir, perquè aquella embogida necessitat de parlar-li al mon, feia temps l’havia
abandonat, i ara ella era feliç.
Però li agradava
escriure, perquè alhora que els seus dits feien filigranes damunt les tecles,
ella llegia la màgica combinació de paraules que, amb elegància i bellesa guarnien
la soledat blanca del paper.
En acabar l’estiu,
ella esperava que les paraules omplissin novament el seu esperit, però seguia buida,
sense res a dir. Marxava a passejar pels humits i ombrívols boscos que sempre l’inspiraven
fent que les paraules li vessessin com l’aigua que raja de les fonts, però era inútil,
res no aconseguia que ella tornes a parlar-li al mon.
El temps no
perdonava i cada dia que passava l’allunyava d’aquella inusual llibertat literària,
que fluïa pels seus dits quan pitjava les tecles de l’ordinador, veient com
aquestes empremtes digitals formaven les sempre màgiques i estranyes
combinacions de paraules, que tant, van commoure al mon.
Ara ella romanava
desolada davant del seu ordinador, tot esperant
poder, parlar-li novament al mon.
Liliana Castillo Girona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquí pots deixar el teu comentari.