ENTRE FANTASMES

El dia començava rúfol, però això no em va impedir llençar-me a una nova aventura, pels boscos que amagaven les sempre enigmàtiques muntanyes. Així doncs tot i que els núvols eren molt baixos, m’hi vaig posar en marxa.

Els primers minuts d’ascensió sempre es feien feixucs, no acabaven mai i em costava arribar al cim, tot i el cansament causat per l’inseparable “esforç”, sempre aconseguia la fita marcada. Aquell dia la primera etapa de la pujada no va ser tan dura i en menys d’una hora hi vaig arribar. Els núvols de moment no m’emprenyaven gaire i la visibilitat era bastant bona. El meu cos estava molt humit per la suor, semblava que hagués pres una dutxa i al dur poca roba, per l’espatlla van fer el seu inici, uns desagradables calfreds.

Al poc d’iniciar la ultima part de la pujada fins a la pista que em duria a Ventolà, els núvols acompanyats pel temut vent fred i malvat, em van atrapar. Vaig començar a tremolar, les dents descarregaven la seva fúria contra la boca i la llengua fins a sagnar.  La roba que duia ja no gosava distingir la suor de la pell amb la humitat del bosc, i els meus ulls no aconseguien veure ni a dos metres de distancia; era tot tant estrany, que fins i tot els camins van canviar el seu color habitual pel blanc d’aquella boira espessa, que lentament avançava envoltant-me dins la seva fràgil bellesa.

Val a dir, que un cop habituada al fred i a la humitat, m’agradava passejar entre els núvols. Eren freds i molt gasosos, però no costava respirar. A voltes, semblaven aclarir, podent veure com els raigs del sol, intentaven tímidament guanyar territori a la boira, però quan ella se n’adonava, feia que els núvols tornessin amb fúria.

 

No faltava gaire per arribar al poble de Ventolà, on allà havia decidit fer un tallat i esperar que el dia aclarís, quan de sobte el bosc es va fer molt fosc. No entenia que succeïa, amb gran sorpresa i por, podia distingir les teranyines. Eren increïblement grosses i blanques, semblaven fils de cosir. Fent formes abstractes teixien les seves cases, les aranyes. Tots els arbres estaven blancs, coberts d’aquelles maleïdes xarxes on els seus monstres enganxats, esperaven impacients la seva presa tot veient satisfeta, la seva ànsia de fam.

Allò em va provocar molta angoixa i vaig començar a córrer sense aturar-me fins arribà a Ventolà. Tot i la carrera, em va semblar que algunes d’aquelles criatures em seguien. Molt amagades deurien estar, perquè no va ser fins que vaig entrar a casa meva, que no ens vam tornar a trobar.

Aquell dia em vaig enfrontar als meus fantasmes, però tal com la paraula ho diu, tan sols son això: fantasmes.

Liliana Castillo Girona