LA CASA

Ningú no sabia els anys que amagava la seva enigmàtica estructura ni qui havia estat el seu creador, com tampoc es tenia coneixement dels antics o nous propietaris, llogaters o curiosos que podrien haver-la habitat. Només sabien que ella restava intacte des de temps immemorials, allà dalt de l’inaccessible tossal.

Tot al seu voltant transcorria sense treva, però a ella semblava no afectar-li, mantenint el seu esquelet de ciment i totxana ferm i sencer a l’inexorable pas del temps, que tot ho esborrava però que a ella “la casa”, semblava conservar.

Sempre sola i inhabitable o almenys això volia fer creure. El seu aspecte era tenebrós, guarnida d’un color gris mort, les seves torres s’alçaven majestuoses cap al cel. Una d’elles era molt més alta que la resta però no menys temuda. Totes comptaven amb infinitat de finestres competint per ser la més gran, però sempre romanien tancades sense permetre descobrir ni tan sols intuir, el seu fantasmal interior. Totes les torres finalitzaven amb una mena de gàrgoles que a banda d’espantar, “la casa” les utilitzava com a parallamps. Ni la més privilegiada ment humana podia imaginar quina mena de mans terrestres les haurien pogut crear. Així doncs, aquelles terribles gàrgoles cadascuna des de la seva alçada, vigilaven com a sentinelles, als senzills vilatans.

Era una casa immensa, des de la vila semblava engolir a tot el tossal, menys el bosc mil·lenari. Aquest estava envoltat de gegantins i sempre despullats arbres, que grisos i morts com “la casa”, eren la única companyia que ella acceptava. Tot plegat constituïa un paratge tenebrós i fantasmal, on l’herba no s’atrevia a créixer, sent les pedres els únics habitants del terra, i on els animals, ni tan sols els ferotges llops s’aturaven per descansar.

“La casa” sempre estava coberta d’una espessa boira, no deixant entreveure ni tan sols un tímid raig de sol, i així sempre restava freda, humida . . . inhabitable.

Tot i ser buida, al voltant de totes les mitges nits del mes d’octubre, els vilatans explicaven que havien sentint uns crits esfereïdors sortir d’alguna part d’aquella monstruositat. Eren crits estridents i esgarrifosos que provocaven fins i tot desmais a tots aquells vilatans que gosaven escoltar-los. També, de vegades veien ombres pels voltants de la casa, unes ombres allargades i extremadament primes que pujaven pels arbres i saltaven d’un a l’altra sense fre, les quals acompanyades per l’esborronador cant del vent, formaven una dansa macabra.

Algunes d’aquelles ombres eren nens. Durant un temps tota aquella criatura, nen o nena que s’aventurés a jugar a prop de “la casa”, ja no tornava amb la seva família.

Aleshores, els vilatans començaren a creure que les infantils ombres eren els seus desapareguts fills i filles. Molts d’ells en sentir els crits esfereïdors dels nens, es tornaven bojos i mataven a les seves dones, donant-les com a ofrena a “la casa”, amb l’inconsolable desig, de fer callar els seus estridents crits.

Els vilatans la hi van intentar destruir molts cops, però tots van ser inútils. “La casa” era immortal. Van colpejar les seves parets amb enormes pedres per ensorrar-la, però ella es mantenia sempre dempeus. Van intentar trencar les columnes que la sostenien, però aquestes encara es feien mes fortes. Van intentar cremar-la, però el foc es va tornar contra ells morint molts en l’ intent. Va ser tant l’esforç humà per aconseguir la seva destrucció fatal sense èxit, que van decidir en assemblea veïnal deixar-la estar pactant amb ella. “La casa” podia fer el que volgués al seu entorn sense atacar a ningú de la vila i a canvi ells no la molestarien i farien córrer el terror a qualsevol que volgués apropar-s’hi a conèixer-la, mantenint el seu espai intacte.

Però la maldat es traïdora i sempre vol sortir-se'n amb la seva. Un mati molt abans que el gall cantes i despertes als vilatans, “la casa” va obrir la seva porta i finestres infernals, engolint-se a tota la vila i els seus habitants. Convertida en un immens i poderós forat negre s’ho empassà tot, sense deixar ni tan sols les pedres. I, on abans hi va haver vida ara tan sols restava la buidor d’un espai negre.

Liliana Castillo Girona