UNA LLEGENDA DEL PIRINEU (Text Adaptat per Liliana Castillo Girona)

Quant tan sols eren els estels els únics que omplien de vida il·luminant amb els seus brillants centelleigs, el fosc infinit firmament, Déu va fer el mon.

Però, quan se’n va adonar de l’aspecte tant avorrit i llis que li proporcionà, decidí crear les formes més variades i estranyes, per Ell anomenades: Muntanyes.

No sabia exactament com fer-ho fins que un dia va agafar un sac i l’omplí de rocs i llavors, també fabricats per Ell. Un cop va ser a punt, baixà a la terra. A mesura que caminava per aquells paratges tant planers i verds, l’avorriment l’ennuegava, així que tragué un roc del sac i el llençà tant lluny com el seu poder còsmic li atorgà.

Quan els rocs tocaven el terra, aquest tremolava violentament provocant gegantines esquerdes. De les profunditats d’aquell abisme esquerdat els minúsculs rocs es convertien en immenses pedres que creixien enlairant-se cap al cel, dibuixant les tant desitjades i anomenades per Ell: Muntanyes.

Com amb les muntanyes no hi tenia prou va començar a llençar llavors, que un cop acariciaven el terra, els arbres feien la seva aparició.

De sobte va topar amb un terreny desconegut per Ell. Era solitari i salvatge i sabia que de les seves mans no havia sorgit, tot i ser seu. La Mare Natura es va obrir camí tota sola, desafiant les Lleis Divines.

Déu al veure allò va voler respectar la nova creació terrestre, i, observant-lo amb deteniment decidí ajudar-lo.

Va trencar el sac on encara hi mancaven rocs per llençar i els va deixar caure tots a terra. Quan això succeí, el terreny aleshores abrupte, va novament tremolar. Les esquerdes originades eren encara més profundes que les anteriors formades. Els rocs sorgits d’aquell solitari i salvatge desconegut terreny es convertien en les pedres més altes i espectaculars, donant forma a unes muntanyes que el van deixar embadalit i bocabadat.

Eren tant elevades i majestuoses que semblaven esgarrapar el cel amb les seves crestes punxegudes. Les llàgrimes Divines van rodolar per les seves galtes, que, hipnotitzat per aquella visió, el propi Déu es desmaià per la emoció.

Quan Déu, va tornar en sí, les anomenà Pirineus. Durant el temps que Ell restà desmaiat, els Pirineus van prendre moltes formes, però amb tant sols dos colors als seus cims més elevats: el blanc i el blau.

Com les parts més baixes d’aquelles muntanyes, quedaven despullades, Déu decidí vestir-les guarnint-les de misteriosos i profunds boscos, que, amb els seus diferents tons verdosos contrastaven amb el mantell blanc de les seves neus perpètues i el blau del seus cims celestials.

I així Déu, donà fi a aquesta Llegenda.

Liliana Castillo Girona