ENFRONTADA AL VENT DEL NORD

Tot mirant des de la finestra del menjador la rua del carnestoltes del poble, que, acompanyada pel poderós Vent del Nord era empaitada sense treva, vaig recordar com ELL em va venir a trobar aquell dia de Novembre. Reconec que si ho hagués sabut abans no m’haguera llençat a la aventura, però que hi farem, no sempre es poden prevenir els ensurts i, aquell dia vaig tenir un de molt fort. Així que mirant a la gent del poble com gaudien de les seves originals disfresses sota les envestides d’aquest vent, els records del que em va passar aquell dia van omplir la meva ment. . .

 Records . . .

El despertador va tocar les 7 h d’un mati que s’esperava radiant i sense cap alteració meteorològica prevista (això per mi no suposava cap problema, donat estar habituada a qualsevol inclemència del temps), per tant, de l’únic que m’hauria de protegir seria del sol. Vaig fer els preparatius necessaris omplint la meva motxilla amb menjar i beguda. Quan van tocar les 8:30 h ja sortia per la porta. Era un bon dia de Novembre, les primeres neus ja havien caigut a les muntanyes despullant els únics arbres que encara gaudien de les seves fulles, tornant-los grisos i tristos mentre que l’herba canviava el seu verd per una fina capa de gel i molts dels animals ja dormien el seu somni d’hivern.

Vaig decidir anar-hi cap al refugi de coma de vaca, però desviant-me abans per un camí que em duria cap al poble del Serrat, entrant des del vesant Nord. El mati anava transcorrent sense incidències, fins que tot d’una i sense avis, just quan em trobava a 1hora del Serrat i encara sense arribar a la quota mes alta, un ferotge rugit em va ennuvolar l’ànima. De sobte, els arbres començaren a moure’s balancejats per la força invisible que parlava bufant, els uns xocaven contra els altres sense poder fer-hi res, les branques es trencaven i eren brutalment llençades contra l’enemic (jo), alguns arbres morien en ser fracturats pels fortíssims cops de vent, caient a terra amb gran soroll i espantant tota criatura que gosava desafiar la seva mort. Les fulles del terra eren aixecades fent cercles que giraven sota les ordres del vent a gran velocitat i posteriorment canviaven el rumb per estimbar-se contra el que fos (jo). No sabia on amagar-me ni que fer, tan sols podia contemplar aquell infern.

Vaig pensar que devia córrer almenys per arribar el mes aviat possible a la zona més alta i, un cop allí baixar sense aturar-me fins al poble on trobaria aixopluc. Disposada a desafiar el temible vent del nord, vaig iniciar la carrera desenfrenada, però ELL em perseguia, els seus brogits de fúria m’assetjaven per tot arreu, cops per la espatlla, cops per la dreta, cops per la esquerra i també s’estimbava contra la meva cara, ferint-la. Vaig caure a terra molts cops, però sempre m’aixecava, el seu alè em glaçava la sang del cos i començava a perdre la ment, el nerviosisme de sentir continuadament els seus furiosos gemecs i el seu estrident xiulet, quasi em tornà boja, però, no em vaig rendir i lluitant per vèncer-lo, aconseguí arribar fins dalt de tot.

Per uns instants es va calmar, i, creient que la seva fúria havia passat m’hi vaig relaxar, quan això amb el vent del nord no s’ha de fer mai. Disposada a baixar cap el Serrat, el seu xiulet em va cridar, i sense adonar-me’n un gegantí remolí de vent em va embolcallar, per uns instants vaig ser aixecada uns centímetres del terra i llençada novament contra ell, però metres mes enllà, el cop al pit va ser tal, que no em vaig poder aixecar, i aprofitant-se de la meva momentània debilitat, em va obligar a respirar, per robar-me l’oxigen, que encara em feia viure. Vaig veure la seva crueltat, i sí, part del meu fluid vital va ser absorbit per ELL, però la meva ment era forta i em vaig poder girar de bocaterrosa, amb la cara contra l’herba i les mans per damunt del cap, vaig vèncer l’enemic mes perillós de la terra.

No se quanta estona vaig romandre estirada a l’herba, no m’importava, el sol m’escalfava l’espatlla i el darrere de les cames, em sentia dèbil i amb molta son, no em volia llevar, fins que vaig sentir unes veus. Amb delicadesa em vaig incorporar, era gent del Serrat que, tot espantats en veure’m van venir a ajudar-me, feia moltes hores que no menjava donada la meva lluita contra el vent del nord. Gràcies a ells vaig poder arribar al poble. Allí vaig descansar, menjar i ja recuperada dels atacs de la força mes poderosa de la natura, decidí tornar cap a casa: Ribes.

Mirant per la finestra la rua del carnestoltes vaig reflexionar: puc marxar amb molt fred, puc marxar amb molta neu, puc marxar sota qualsevol tempesta i fins i tot, puc marxar amb molta boira, però, mai mes marxaré, sota la força del Vent.

Liliana Castillo Girona