Ja no podia suportar mes aquella situació, i, cansada
de rebre enganys i decepcions, va decidir tallar definitivament amb el mon.
Trista i desolada de rebre tanta falsedat humana, es
va adonar, que mai tindria ningú al seu costat per acompanyar-la en el seu
solitari caminar.
Volia marxar, volia oblidar, però, amb el neguit del
seu esperit i l'anhel de viure entre els humans, cada cop ho endarreria mes, fins
que li arribà l'últim engany i ja no va poder més. Amb els ulls enfonsats en
llàgrimes, va decidir marxar a cercar l'únic amic que tenia, a qui feia molt de
temps havia oblidat: Goleon.
Ell, de brillants ulls color àmbar amb la mirada
trista i llunyana, l'esperava.
Ell, d'orelles punxegudes, llargs i esmolats ullals i
ungles que semblaven garres, l'esperava.
Ell, sempre amagat entre les profunditats dels boscos més
humits i foscos de la seva vall, l'esperava.
Ell, el seu únic i sincer amic, a qui un dia ella es
va trobar, i sense cap por ni recança se li va apropar, ara el volia trobar, el
necessitava trobar, volia tornar a
sentir el seu alè, volia acariciar novament el seu espès i negre pel, volia
sentir el seu cant nocturn sota la platejada mirada de la lluna i del seu
mantell d'estels, volia i necessitava romandre amb ell.
I així, sense saber si ell la recordaria, va decidir
endinsar-se al seu territori; sola com sempre anava, indefensa i desprotegida,
sempre exposada a l'únic que respectava: la Natura, no sabia si trobaria la
amistat sincera i desinteressada del seu amic llop, o pel contrari, trobaria a
la dama negra de la mort.
Liliana Castillo Girona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquí pots deixar el teu comentari.