MORT D'UNA PASTORETA

La “Pastoreta” asseguda a l’autobús amb camí incert ple de desesperança, mirava per la finestra amb resignació i enyorança, a uns mortals humans que sempre ferien els seus sentiments, sense mai saber ella perquè. Amb aquests sentiments contemplava per la finestra com la vida de cadascun d’aquests essers girava sempre en la mateixa direcció, sense veure la bellesa d’un mon que per ella, aviat arribaria a la seva fi.

 

Humans tan variats en les seves disfresses i habituds diàries, que fins i tot li feien pena, quan mirant-los comprenia la seva insignificança. Tot i que li hagués encantat compartir si algú li hagués permès, part d’aquella insignificança que li havia estat sempre, negada.

Ella estava ja cansada de caminar pel mon tota sola, feia  massa anys que la soledat i el sofriment de la incomprensió humanes eren els seus únics amics, i, sense haver trobat a ningú com ella i sense mai emmalaltir, tot d’una un mati no es va presentar a la feina i decidí agafar per ultima vegada aquell bus dels records i dels somnis perduts, que mai tornarien.

Al principi no sabia exactament cap on dirigir-se, però recordant totes les traïcions, les desconfiances i els enganys d’aquests maleïts humans que sempre s’havien aprofitat de la seva noblesa, va decidir que ja no feia res entre ells, i, volent posar fi a una existència solitària i trista, camí cap a la llibertat, el bus va arribar a l’ultima aturada, on ella va baixar.

Sense cap conversa a debatre, va iniciar una marxa a peu cap l’únic lloc on seria destruïda. Mentre ella veia, escoltava i estimava tot el que feien els humans, a ella no la va veure ni escoltar ni estimar ningú, igual que un vampir, poderosos son, però, sempre sols caminen, i sense dret a ser estimats, creuen els anys del mon.

La pastoreta sabia que el sol era la seva única salvació i així va ser.

Quan va arribar a la platja es va despullar, la gent que allí hi era va quedar bocabadada contemplant aquella exhibició de poder.

A ella no li importava, completament nua amb la seva extrema pal·lidesa de cos, donat fer molts anys que el sol no li acariciava amb la seva escalfor la pell, va anar avançat cap el mar.

La gent cada cop mes espantada, veia com del blanc de la neu passava al vermell de la sang, i, com la pell s’esquerdava caient a trossos tot escampant-se per la daurada sorra de la platja. La pell de seguida se li omplí de sang i el cabell li començà a caure. Els crits agònics de la seva destrucció van començar, el sol era implacable amb ella, no mereixia aquella mort però era la única reservada per a una ànima on el sofriment i la incomprensió, van esdevenir els seus únics companys de vida.

Desprès de caminar entre núvols, haver experimentat totes les forces de la natura,  amb la facultat de no emmalaltir mai, i, amb poders que farien embogir d’enveja a les insignificants ànimes humanes, ella va decidir ser destruïda pel sol.

Va decidir renunciar a dominar el mon, perquè cap d’aquelles insignificants criatures la hi va comprendre, ni tan sols una mica.

Liliana Castillo Girona