Primer va ser el pànic i la desesperació de la fugida,
per aconseguir sobreviure,
enmig d’infernals llengües de foc.
I ara l’únic que resta, es absència i desolació.
El foc ha engolit fins i tot la molsa,
que amb tanta gràcia envoltava de frescor verda,les grises i tristes pedres, d’uns camins que
ja no veuran més la llum del sol.
La seva fam ferotge s’ha empassat arbres sencers,
i els boscos romandran durant dècades, senseels seus roures, avets, castanys, pollancres i
molts més.
Un cop calmada la seva fam,
contemplem amb impotència i resignacióla fortor fumejant de la seva incandescent
digestió.
Ara aquells boscos verds i plens de vida
es converteixen en deserts de tristor i tan solsels ploren els cors, que van compartir amb ells
tants moments d’esplendor.
De sobte apareix un llangardaix sota els
troncs cremats. Por haver-hi vida en un boscmort per infinites muralles de foc?.
Segons diuen alguns, sí.
Però no es fins al cap d’uns anys quan
comença a créixer una espècie de xicoira,que tímidament obra tremolosa els seus pètals de llum,
perquè una papallona plana i sense ulls
li doni el seu petó, de benvinguda.
I la vida torna al desert de desolació i tristor
on en una remota època formava illes de verdori frescor.
Ara el terra del bosc esta mort i ha de cicatritzar.
Necessita temps per tornar, necessita els seushiverns blancs, les tempestes vespertines de finals d’estiu
i les abundants pluges primaverals,
les quals guareixen les moltes ferides obertes
que li han quedat.
Deixeu el bosc cremat amb el seu dol,
que ell sol es refarà i serà inici d’un altreterra, cobert de ferments i casa de bacteris
i insectes.
No li obrim esquerdes de dolor,
deixem que les seves restes abracin la pluja,i siguin refugi de rosegadors i fongs.
Convertim la nostra nostàlgia i la
seva desolació, en esperança perveure’ls coronats novament d’aquells
formosos i ancians arbres, que feien d’ells
paisatges inoblidables de màgia i esplendor.
Liliana Castillo Girona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquí pots deixar el teu comentari.