BOSCOS DEL PIRINEU

Amb la vostra solitud romaneu i en silenci sempre esteu, tan sols el cant dels ocells i les corredisses dels vostres quadrúpedes vilatans, converteixen el vostre enigmàtic mutisme en lírica per qui ho sap escoltar.

 

Quan m’endinso entre els vostres inoblidables camins envoltats d’una estranya bellesa, me n’adono de com sou de formosos: arbres ancians de gran saviesa.

 

Que han vist les vostres fulles?,

Quants cops heu rebut durant tants llargs i feixucs segles de vida?.

 

Quan us miro, tot en vosaltres em parla, veig la vostra màgia, veig els vostres misteris, conec els vostres sofriments i també la vostra alegria. Se que també han existit dies de llàgrimes i somriures. Si hagués de cercar l’esperança i la il·lusió perdudes, sens dubte em lliuraria a vosaltres.

Que farien els ocells i la resta d’animals que tan gelosament s’amaguen dins les vostres profunditats, boscos ?, però i jo, que faria jo sense vosaltres?.

 

Coneixedors sou de mi, i sabeu, que poca vida em restaria sense els vostres místics camins.

Aquests desgraciats humans us volen matar, creuen que son superiors a qualsevol altra espècie animal, encara que molts d’ells no solament son desgraciats sinó que a més degenerats i amb tant sols “dos dits de front”, però que hi farem?, com va dir Einstein: “SOLO HAY DOS COSAS INFINITAS: EL UNIVERSO Y LA ESTUPIDEZ HUMANA, Y NO ESTOY MUY SEGURO DE LO PRIMERO”.

Heu hagut de sofrir tota mena d’abusos, de brutícia, desforestació, maltractaments que tan sols els humans poden fer, i mai us heu defensat. Vosaltres arbres, com a essers vius que sou teniu un potent sistema defensiu, sou vells i savis, les vostres arrels son profundes i fortes, les vostres fulles absorbeixen l’aire verinós que mataria a tots els humans i en canvi deixeu anar l’oxigen.

Desprès de tots els atacs que heu i seguiu patint, perquè els seguiu nodrint?. Aquests humans no mereixen cap atenció vostra. Aleshores que us resta, sinó canviar la vostra respiració?.

De totes les espècies animals que han passejat sota la vostra ombra, AQUESTS HUMANS, son la pitjor.

Liliana Castillo Girona