LA VISITA

De sobte va començar a ploure.

Mirant per la finestra del balcó podia contemplar la tempesta: llamps, trons i grosses gotes de pluja que convertides en pedres letals, colpejaven els carrers , els cotxes i els terrats de la ciutat.

Sentia els crits de la gent del carrer, que despistats com eren!, la tempesta els havia enganxat, i, mullats, cansats ó emprenyats, corrien cap al seus “caus”.

Sempre he admirat la força de les tempestes, però, de vegades em fan pensar i aquella tarda de primavera no me’n vaig poder escapar.

Pensaments surrealistes d’una rutina diària de la qual m’era impossible fugir, m’assetjaven rere la porta de cristall. . .i, d’aquesta manera la meva ment em refrescà la memòria . . .

“Sempre presumint d’ésser un “esperit lliure” arribà aquell fatídic dia on els esdeveniments es precipiten sense donar-te cap treva i als quals et rendeixes per impotència.

Sense poder fer-hi res al respecte, aquella persona em va visitar. No sé com va succeir realment, però vam connectar. Sentint-me sempre fora de lloc sense tenir res en comú amb la resta d’espècimens humans, ve t’ho aquí, amb aquesta misteriosa persona es va establir una rara connexió, i ara, veien la pluja he recordat que els dies van passant i se n’ha oblidat.

Aleshores et qüestiones el perquè de tot plegat, i no treus res en net, almenys a mi no m’ha donat resultat. Sé que sent la mateixa curiositat que jo, però al igual que a mi ens fa por i es per això que volem romandre lluny.

Recordo que el primer cop que vam parlar, la “visita” em va demanar:

- els teus ulls parlant de tristesa i no ho hauries d’estar. De quin mal pateix la teva ànima?

No li vaig saber contestar en aquell moment, donat no saber-ho.

Si ara vingués de nou a parlar amb mi i em tornes a preguntar, li podria donar la resposta més senzilla que mai hauria donat a ningú.

-Vols saber quin es el mal que ofega la meva anima?, doncs és la recerca d’un fantasma en un mon inexistent per nosaltres.”

I ara . . .

Per més que intento oblidar-te no puc “visita”, sé que a tu et passa el mateix. Es impossible romandre lluny quan l’esperit sempre recorda.

Vine quan vulguis que jo, t’estaré esperant . . .

Liliana Castillo Girona