AMARGOR D'ÀNIMA

Maleïda ment que sempre em traeixes assetjant-me amb aquests irreals somnis que mai aconseguiré.

Perquè em mortifiques així?

Que t’he fet jo per odiar-me tant?.

Tu, que vius dins del meu cap, amagada rere ossos, cabells i cara.

Tu, que t’alimentes, et nodreixes del que jo me’n passo, xuclant-me aquest espaitemps que m’obligues a viure, veient com aquesta flama interior se’m consumeix lentament sense poder fer-hi res.

 

Cóm t’atreveixes a fer-me patir sempre?, mostrant-me escenes de corredisses i juguesques salvatges entre llops per inoblidables camins màgics de boscos llegendaris, enfilant-se fins els cims més alts. Capaços d’esgarrapar el cel, capaços de travessar els núvols més elevats i capaços de creuar el mon. Un mon cada cop més estrany i allunyat per la espècie humana.

Però, com sempre, em segueixes mostrant. . .

Sense cansar-me mai, sense emmalaltir mai, sempre protegida per ells, sempre envoltada per ells, sempre corrent amb ells.

Tu, maleïda ombra humana, tan sols em permets segons de pau per la meva ànima, tornant-me sense pietat a la crua i dura realitat.

Deixa de turmentar-me i concedeix-me ni que sigui per uns instants, el desprendrem d’aquesta pell humana per vestir-me amb la pell del llop que tan desitjo i que tu sempre em mostres.

I , quan em tornis a la realitat, si es així com ho vols, deixa de fer-me patir i tan sols: Mata’m.

Liliana Castillo Girona