CARPAţI

Per més desig tens d’assolir allò que no tens, més trigues en aconseguir-lo, i, un bon dia quan menys t’ho esperes, se’ t presenta; per uns segons no saps què fer. . .si prendre-ho o deixar-ho, tot i que en el millor dels casos us recomano que el prengueu. Un desig no sempre es fa palpable i real, encara que tan sols duri uns instants . . . dins del vostres somnis nocturns.

 “             La boira envoltava els frondosos boscos mentre els llops udolaven sota la amagada lluna plena, havia desaparegut el cant dels ocells i les corredisses de la resta d’animals per anar a trobar el seu cau. La vida semblava haver mort. Tan sols hi era la lluna, la boira i els llops.

Sentia molt fred, la roba no se’m secava i la humitat inicià la seva carrera fins l’interior del meu cos encara humà, pels porus de la pell. Començava a morir . . . , sense aixopluc no aconseguiria arribar a l’endemà.

Em resistia a finalitzar els meus dies així i buscava incansable alguna cova, cabana o refugi on pogués passar la nit. No se quantes hores van passar, però, al final del camí, on la boira arribava a la seva fi, vaig poder distingir de lluny una casa molt gran, amb torres gegants que semblaven esgarrapar el cel.

cada cop que era més a prop, la “casa” encara era molt més gran, fins que de cabana, refugi o aixopluc es va convertir en el castell més gran que mai havien vist ulls humans.

Intrigada m’hi vaig dirigir travessant un corriol sinuós i estret amb un precipici al costat d’ell,  a mesura que avançava veia com el seu final era just davant del castell. Quan hi vaig ser una esgarrifança em va córrer per la espina dorsal, a la entrada hi havia un infern blau (un cercle de llums) protegit per ferotges llops blancs. . .

En ser-hi no sabia que fer, però, tenia tant fred i tanta gana, estava tan fatigada . . .  només volia un lloc calent on passar la nit, i, a ser possible menjar una mica. Sense pensar-m’ho dos cops m’hi vaig llençar,i, en creuar la porta blava els llops es van ajupir, deixant-me passar, alguns d’ells se m’apropaven i amb el morro em guiaven, d’altres em petonejaven, i d’altres tan sols volien ser acariciats.

Em vaig sentir tan ben rebuda, era tot tan acollidor, que no em podia imaginar els horrors que encerclaven aquells murs de pedra.

Els llops m’hi van acompanyar fins a la porta d’entrada al Castell i, un cop allà . . . em deixaren, enfrontada al meu i únic destí. Vaig trucar la porta i curiosament era oberta, vaig entrar, el que els meus ulls van veure era increïble: les teranyines eren tan grans i gruixudes que semblaven fils de cosir. Del sostre penjaven arribant fins al terra, els grans de pols eren com pilotes, era tot tant misteriós i fosc . . . però no vaig tenir por, entrava cada cop més fins que al fons de la gran sala hi vaig veure una escala. Algú baixava per ella, (misteriosa figura negra). . . duia una espelma a la mà arrossegant una llarga capa, la seva ombra es movia independent a ella, jo la mirava, aquella figura, a què em recordava . . .? ó, a qui. . .?, deu meu jo sabia qui era . . ., però, encara no el veia, era Ell, SÍ, només podia ser Ell. Finalment em va veure i jo el vaig veure, em va somriure. De sobte el vaig trobar al meu damunt, m’agafà la ma i es presentà.

-          Bona nit estimada meva, soc el Princep Vlad.

I el fred petó de la nit em foradà el coll.”

Liliana Castillo Girona