LA MÀQUINA DEL TEMPS: SEGONA PART

L’etapa com a Orient Express va quedar en els records del temps mentre que una de nova estava a punt de néixer. L’any 1904 em van inaugurar desprès d’una dedicació de més de tretze anys, en una nova ruta mundialment coneguda amb el nom de: Transsiberiana. El viatge tractava d’unir Moscou amb la costa del Pacific de Rússia, exactament amb Vladivostok. Ara tenia que córrer per una extensió de 9.288 km, travessant gran part de l’Asia Soviètica, i, evidentment la tan temuda Siberia.

Convertit en el servei més extens del mon, els meus peus de ferro corrien durant set dies i sis nits travessant vuit franges horàries diferents. Degut a la quantitat de fronteres que tenia que creuar, perdíem molt de temps, i, em van adequar amb tot tipus de comoditats: seients tous totalment entapissats, compartiments d’estil europeu amb dos o quatre lliteres, i per altra banda hi havien els seients normals, entapissats no amb les millors teles  sinó de plàstic i/o cuir. Amb els compartiments passava el mateix, aquests ja no tenien tan sols dues lliteres sinó que es va establir un mínim de quatre per compartiment, i, en alguns vagons tan sols restaven els seients (aquest altra tipus de comoditats eren per aquells viatgers de curta durada).

Les millors comoditats restaven pels turistes que feien tot el trajecte impressionats per la quantitat de ciutats que travessaven, paisatges naturals, inacabables llacs glaçats, el desolat desert blanc de Siberia, i els altiplans que s’estenien des de Mongòlia  fins a la Xina.

Aquesta nova ruta la van dividir per branques, canviant-me de nom en cadascuna d’elles; així us haig d’explicar que també se’m coneixia com el Transmanchuriano. Començava en el punt de l’anomena’t Tarkaya (situat a uns 1.000 km a l’est del llac Baikal). A partir d’allà voltava cap a terres més càlides anomenades sud-est, essent la destinació final Pekín.

El darrer nom amb el qual em van batejar per creuar Mongolia d’una punta a l’altra sense aturar-me, va ser Transmongoliano. A final de l’any 1991 em van fragmentar en una quarta branca, intentant separar-me de la principal i mundialment coneguda: Transsiberiana, però, tot va quedar en això: un intent.

Hi havia zones perilloses, però, en el meu interior els turistes això no ho van notar mai. Dins les meves parets rebien tot el caliu que necessitaven quant travessàvem les terres més fredes, desolades i tristes del planeta, on els diferents vents es creuaven en un sense fi de crits a la desesperació, impedint l’avenç dels nòmades i els seus yaks, que, desesperats per trobar menjar i aixopluc abans no restes tot sota el cruel mantell blanc de neu, intentaven caminar per aquelles inhòspites terres, enfrontats constantment contra el bufit desesperat dels vents. Una lluita per la supervivència, un model de vida només reservat pels més forts.

La ma d’obra que van utilitzar per la meva construcció va ser principalment de convictes i ex presidiaris procedents de la illa Sajalin, a més de soldats russos. La feina era terriblement dura i, d’un alt risc físic de mort on molts s’hi van haver de trobar durant la meva creació, però no només era la duresa del terreny sinó també la dificultat que va representar la gran obra als voltants del llac Baikal. Durant els començaments un Ferry carregava tot el meu pes i el dels viatgers per fer-me creuar el gran llac gelat.

Per altra banda la construcció de la meva catenària s’hi allargà des de l’any 1929 i fins al 2002. L’avantatge d’haver trigat tant va donar possibilitat a convertir-se en un transport de càrrega pesada de fins a sis mil tones, el doble del que duia fins aquell moment.

A banda del meu atractiu turístic, actualment m’utilitzen per transportar més del 30% de les exportacions mundials, i, encara que sembli rar, també soc una mena de transport domèstic.

A diferencia de l’anterior forma que m’havien donat, han estat més de cinc cents metres de vagons de passatgers en el passat, i ara en l’actualitat convertit en una de les més extenses de totes les rutes i formes creades, connecto des de sempre i per sempre la Rússia Europea amb el llunyà Orient Rus, Mongòlia i Xina.

Liliana Castillo Girona