LA MÀQUINA DEL TEMPS: PRIMERA PART

Al llarg de la meva vida he rebut tants noms, he creuat tantes muntanyes, rius, valls, pobles, ciutats, he corregut per tants indrets del mon sense importar-me mai quin temps fes i en quina època em trobés, han estat tantes les aventures que vosaltres viatgers heu volgut compartir amb mi, que la nostàlgia no m’ha donat treva, i, abans que el temps ho esborri per avançar en ell i transformar-me encara més en una màquina molt més poderosa i nova, us he volgut explicar  en  aquestes senzilles línies com vaig ser jo durant aquell temps tant remot que semblava no tenir fi, i, durant el qual mai no va deixar d’haver-hi petits racons on el romanticisme, el misteri, i l’afany d’aventura que jo despertava en tots vosaltres, restes oblidat i sense espai.

Així doncs, començaré el meu viatge amb una de les aparences més emblemàtiques i famoses que mai he tingut:

El misteriós 'Orient Express'.

Va ser pels voltants de l’any 1883 quan un jove Belga (no Poirot), després de tornar d’un viatge dels Estats Units, se li va ocórrer donar-me una aparença totalment diferent. Jo, ja existia a l’altra banda de l’Atlàntic, però, ja us ho explicaré.

Bé, gràcies a l’esperit “innovador” d’aquest noi Belga, la meva transformació en el tren més luxós, romàntic, atractiu i sobretot misteriós s’hi va dur a terme, encara que el sentiment que a mi em produïa, era el d’esser una mica “rococó”.

Envoltat de luxe per tot arreu, em vaig convertir en el transport ferroviari del mes alt nivell, esplèndid i extraordinari ORIENT EXPRESS.  El recorregut que feia no era ni una part d’atractiu del que jo ho era pels viatgers. Alguns anaven únicament des de Paris fins a Constantinoble, per asseure’s en les meves cadires, dormir en un dels meus llits ó senzillament prendre el te de les 4 de la tarda, asseguts al vagó menjador veient per la finestra com el temps fugia sota els meus peus de ferro.

Les llegendes misterioses sempre van girar al meu voltant, acompanyant-me en vida i fins i tot desprès de la mort. Guarnit amb la companyia de personatges excèntrics i famosos que volien sentir-se a prop meu, els paisatges i les noticies es succeïen allà per on anàvem, però, el que realment em va llançar a la fama van ser les novel·les de la famosa escriptora Àgata Christie i el seu protagonista Poirot, també amb nacionalitat Belga (potser en homenatge al meu estimat creador).

Que s’hagués creat aquest escenari al meu voltant podria no haver estat casualitat.

Però com tot en la vida hi ha un inici i un final, i encara que jo tenia moltes altres formes de viatjar per meravellosos indrets del nostre mon, aquesta peculiar “cara” que m’havien donat no trigaria a arribar a la seva fi, però, abans deixeu-me recordar que dins dels meus vagons s’hi va reunir la aleshores anomenada “CREMA DE LA SOCIETAT EUROPEA”:  Aristòcrates Alemanys i Russos, polítics Francesos i Anglesos, banquers Londinencs i Parisencs, senyorets i senyoretes de l’alta Societat Victoriana . . ., un ambient de luxe i glamour que em costa oblidar, i, cada cop que ara corro sobre futuristes camins de ferro a altes velocitats, sense fum, sense soroll, i, en alguns països uns cinc centímetres per sobre d’aquests camins fèrrics me n’adono de com els trobo a faltar.

La meva fi va començar amb la primera guerra mundial, quan em van prohibir viatjar des del 1914 fins al 1918, posteriorment van decidir que deixaria de trepitjar terra alemany com a càstig dels aliats.

A partir del 1919 em tornaven a obrir les portes però canviant-me la ruta per Itàlia i Àustria, aleshores coneguda com a SIMPLON-ORIENT EXPRESS, l’avantatge per mi va ser que era el primer cop que travessava els Alps per l’anomena’t Túnel de Simplon.

Cims pròxims al cel, sempre blancs, sempre freds, sempre nets, sempre brillants, però al fer-se fosc els darrers rajos solars que banyaven les cingleres més elevades transformaven el immaculat blanc en el blau més bonic que mai havien vist uns ulls de ferro. Em quedava tant glaçat quan feia aquell tros del viatge, que els maquinistes no deixaven de escalfar-me per no defallir.

Mai no els vaig deixar tirats, però en canvi ells a mi, si.

Durant els anys 30 tot i la gran depressió que va dur a molts viatgers a la desesperació i la mort, jo vaig ser molt i molt rentable, fins i tot em van fer passar per una nova terra anomenada Grècia, on els artistes van fer presa del meu interior, així com els grans cuiners i fins i tot la reialesa. Arribaven a llogar vagons meus sencers per a us exclusiu d’ells.

Durant la segona guerra mundial em van novament prohibir viatjar i aleshores va ser quan em van sorgir problemes gravíssims. La terra per on corria sempre, es va dividir i començà la guerra freda. Jo no entenia res, fins i tot vaig pensar que em tallarien per la meitat, però malauradament resultà ser molt pitjor.

Aquells països comunistes van canviar la visió sobre mi (el rei de tots els trens), encara que només soc un. Em van fer canviar novament de ruta travessant les muntanyes més misterioses mai vistes: “els carpats”, però no era jo realment, em van voler copiar i aleshores van començar a malvendre els passatges per anar de Iugoslàvia fins a Grècia.

L’ambició humana em va perjudicar tant que tot el romanticisme i misteri originals lentament van anar desapareixent, deixant-me arraconat com les velles joguines quan els nens ja se n’han cansat.

Va ser al 1971 quan em van prohibir completament els viatges i sense expectativa de tornar a córrer pels meus camins de ferro, creuant valls, superant muntanyes, travessant pobles, ciutats, rius i indrets tant donats a llegendes i misteris, que encara a dia d’avui recordo amb un gran pesar.

Per tots els bohemis i amants del misteri que encara restin, llegiu les novel·les de l’Àgata Christie, i gaudireu d’un inoblidable viatge a èpoques passades amb el rei de tots els trens: jo, l’Orient Express.

Desprès d’aquesta historia espero no haver-vos entristit. Segueixo existint (ja ho sabeu), però en diferents parts del mon i en diferents formes i serveis. Com tot en la vida patim canvis, transformacions que de vegades, ens fan riure i d’altres plorar.

Mai he estat una excepció.

Liliana Castillo Girona