Mentre el poble despertava a un nou dia de foscor ell ja feia estona que contemplava per la finestra la inexistent esfera vermella quasi oblidada. Sempre es llevava a trenc d’alba per veure’l aparèixer per l’horitzó, primer vermell i lentament canviant de color alhora que pujava brillant l’estrella de foc per la immensitat del cel (la seva llar), però, malauradament feia tant de temps que això no succeïa que de vegades tenia que recordar-ho mirant els dibuixos d’anys enrere que amb tanta gelosia guardava dins els calaixos de la seva tauleta de nit.
Anys passats el poble era ple de llum i colors però sense saber perquè la tristesa i la foscor mica en mica es van apoderar d’ ell, i tots van quedar sota les ombres d’un passat que mai tornaria al poble ó almenys això creient. Els vilatans estaven tan tristos i sols que tothom es va vestir de negre oblidant qualsevol festa o diversió haguda al poble, fins i tot el cant matinal dels ocells.
Molta gent jove va marxar per no suportar la mortal vida diària a la que estaven sotmesos, havent de treballar, estudiar, comprar i fins i tot jugar amb tristesa i ombres, ja que degut a tanta pena i malenconia el sol no s’atrevia a il·luminar-los.
El noi no recordava des de quan eren el poble de la pena, el seu somni era tornar a veure la sortida del sol i feia molts anys que mai els acompanyava amb les seves abraçades de llum.
Sempre es deia: - si seguim així gaire temps morirem tots, ningú, te cap futur en aquests poble ni fora d’ell, jo vull viure, vull tornar a riure, a somiar, a veure la llum del sol, els colors. Vull un futur, no m’importa cóm, però, que tingui color i vida.
El noi des de la seva habitació esbrinava la manera de retornar l’alegria perduda, passava hores tancat pensant, provant, i preguntant què li agradava a la gent, però, ningú ni tan sols els seus pares eren capaços de recordar: - quines coses més estranyes ens dius, perquè ens preguntes que ens agrada sinó sabem que vol dir aquesta paraula?. Ja no ho recordaven, no sabien com tornar a gaudir de la vida perquè havien deixat de somiar, havien perdut la il·lusió i la esperança sense saber com, i això encara ho feia més trist.
Una tarda abans de sopar va caure una canica d’un dels estants que hi havia al menjador, el noi s’hi acostà i recordà com jugaven tots a l’escola i fora d’ella amb les boles de cristall. Com n’eren de feliços. Sense dir res la va prendre i la guardà a la butxaca. Un cop sopat pujà a la seva habitació, es va asseure’s damunt del llit i quan els seus pares li van donar el petó de bona nit, ell seguí contemplant la canica.
- Jo amb tu m’ho vaig passar molt be, ben segur que pots tenir altra utilitat, vejam. . . que passaria si et poses un numero al damunt?.
El noi la hi va imaginar amb el numero “8”, però es clar, amb una no es trobava del tot satisfet, així que va cercar per tota la casa a veure si hi trobava un altre; mala fortuna, ell no en tenia més.
Sense rendir-se, l’endemà a escola li va preguntar als seus millors amics si hi tenien més caniques o boles i de sobte tots sorpresos van començar a buscar. De les butxaques dels altres nois i de les seves motxilles van començar a sortir boles, el noi les hi va agafar totes i va dir:
- demà us les portaré una mica canviades, m’he inventat un nou joc, molt divertit i que ens durà la alegria a tots. La resta de companys se’l van mirar estranyats però van acceptar el repte.
A l’endemà el noi va tornar a mirar per la finestra si el sol li regalava els primers rajos de llum, però no, seguia amagat pel poble i per a ell. Va prendre totes les boles transformades i amb un sac petit i la seva motxilla plena de llibres marxà a l’escola.
Quan arribà va cridar a tots els seus amics i aquests encuriosits van acceptar provar el nou joc. Asseguts al voltant del noi i les boles, ell va començar: - ara us haureu d’inventar cinc números i no dir-los, els heu de recordar, jo treure les cinc boles numerades d’una en una i faré una combinació, si hi ha algú de vosaltres que tingui la mateixa combinació que jo, haurà guanyat totes les boles: preparats, llestos, ja. . . .!
Sense esperar-ho els crits, les rialles, els salts, i les corredisses van despertar al poble, els mestres de la escola, els pares, i tota la resta dels vilatans i vilatanes, van sentir tal xivarri i tantes rialles que s’hi van acostar a la rondalla dels nens.
De mica en mica van començar a jugar els adults, els somriures es van estendre entre ells i fins i tot ja van recordar què volia dir allò de passar-s’ho bé. La alegria va tornar al poble de la tristesa i l’avorriment, però el sol encara no. El dia donà pas a la nit, i tots van tornar cap a les seves llars, però no eren els mateixos, van començar a recordar. . .
L’endemà al matí el noi quan es llevà i va mirar per la finestra una estranya llum vermella, apareixia per la ratlla de l’horitzó ascendint lentament per la immensitat del cel, transformant la negror que enfonsava el poble en colors que mai havien vist ulls humans.
Tothom va tornar a riure i a divertir-se, si, es cert treballaven però alhora havien recordat què volia dir somiar. La il·lusió i la esperança van retornar als seus cors trencats encara no se sap perquè, però, que misteriosament un senzill joc inventat per un nen, els hi va tornar les ganes de viure el present, el moment, l’ avui.
(Conte inspirat per un SMS rebut d’una persona que en aquests moments no se qui es però pel que sembla es recorda de mi i em va fer recuperar el que jo havia oblidat: HAY DOS DIAS AL AÑO EN LOS QUE NO PODRAS HACER NADA: AYER Y MAÑANA, SOLO HOY PODRAS: PERDONAR, SONREIR, SOÑAR, SENTIR Y AMAR).
Gràcies
Liliana Castillo Girona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquí pots deixar el teu comentari.