DORMIR I DESPERTAR

No sabem el que tenim fins que ho perdem o ens és impossible gaudir degut a imprevistos sorgits en determinats moments de la nostra vida. Aleshores ens recordem i intentem viure’ls dins dels somnis, però, quan despertem tornem irremediablement a la realitat rutinària tant avorrida i sempre igual.

Això és així per les persones que tenen “la gran sort” d’escoltar els estridents crits o la dolça música d’un despertador. Ells en els seus somnis viuen fantasies ó possibles realitats que. . . esperant travessar les portes oníriques, (una llibertat únicament depenent dels propietaris que mai s’atreveixen a intentar-ho i quan les parpelles se’n retiren donant pas a l’ull humà, “Ells” es lleven encara amb el record cada cop més llunyà d’aquell estrany somni, que, per tan sols unes hores els havia endinsat en mons i aventures convertint-los en Super Herois, mags, rics, famosos, posseïdors de grans castells, soldats, futbolistes, etc,) mai ho aconsegueixen.

Els somnis de les persones que poden obrir els ulls cada matí, el que viuen son desitjos no duts a terme per por a perdre el que ja tenen. El seu concepte de vida i del viure es tan pobre, buit i poc creatiu, que únicament ho poden gaudir quan tanquen els ulls i el mon oníric es protagonista per unes hores.

En canvi per mi es tan diferent, no somio fantasies ni mons màgics o estranys, no soc cap Super Heroi ni cap famós, ni tan sols soc ric i per descomptat tampoc no posseeixo un gran castell. Jo, sempre somio el mateix:

- poder nedar com feia abans,

- poder sentir l’escalfor del sol al meu cos despullat quan surto del mar i m’estiro damunt la tovallola,

- poder caminar entre els caminois dels boscos encantats cantant

on sou fullets,

on sou gnoms,

sento els vostres xiuxiueigs,

i no us veig,

on sou llops,

on sou bruixots,

sento els vostres udols i encanteris

i no us veig,

deixeu-vos veure

que tan sols us vull saludar.

- poder escalar i ascendir els grans cims per contemplar el món cóm n’és de petit,

- vull sentir la pudor que fan les ciutats,

- l’insuportable soroll dels clàxons dels cotxes,

- les obres,

- les fabriques,

- els carrers apretats de gent comprant com si s’acabés el mon,

- em vull quedar ben xop desprès d’un dia de pluja,

- sentir el soroll dels trons,

- el sacseig del vent al meu cos,

- el fred i el calor,

- embrutar-me amb la sorra de la platja, amb el fang i les bardisses dels camins de muntanya,

- agafar un refredat,

- passar de ric a pobre,

- sentir l’angoixa de quedar-me a l’atur,

- i el goig de tornar a fer diners,

- tenir problemes i saber resoldre’ls amb poc temps i molta eficàcia.

En resum, VULL TORNAR A VIURE. Potser me n’oblido de moltes coses, que ara no em venen al cap, però, dit així per sobre, aquests son els somnis que tinc cada dia, nit i dia, les 24 hores del dia.

Abans d’entrar en aquest somni etern, era un nen que anava a escola, feia els deures, tenia amics, i bé, la meva vida era, encara que fos de nen, de vegades rutinària i pesada, desitjava tant canviar-la, que fèiem plans amb els meus amics, però, eren de curta durada i al dia següent tot tornava a ser el mateix. De vegades em quedava a casa avorrit i trist, deixant passar el temps sense aprofitar-lo, sense ser creatiu, sense saber veure i estimar el que ja tenia, i d’aquí a poc temps perdria.

Va ser una nit quan tornàvem de cap de setmana, parlàvem de l’estona passada al camp amb els meus oncles, cosins, avis, etc. Un cop al mes ens reuníem tota la família (si feia bo), en la casa de camp dels meus avis i allí ens quedàvem tot el dia. Els meus cosins i jo jugàvem a aventurers i exploradors d’indrets desconeguts, cabanes abandonades al bosc, on creiem que hi trobaríem el monstre que sempre cercàvem, i també descobridors de petits estanys on l’aigua era tan neta i clara que ens reflectia com un mirall.

De vegades hi trobaven cabirols, esquirols saltant d’una branca a l’altra, conills, i alguna llebre que corria desesperada cap al seu cau, tement ser abatuda per algun de nosaltres. Ho contemplàvem tot bocabadats i feliços. Quan ens cansàvem abans d’anar a dinar, ens estiràvem a l’herba formant un cercle amb les mans i les cames obertes, tocant-nos amb les puntes dels dits. Així restàvem sota la llum i el calor del sol fins que sentíem les cridòries: “nens, el dinar es a taula!!!”.

Doncs com us deia. . ., anàvem tots tres al cotxe de tornada cap a la rutina recordant la jornada al camp, quan de sobte i sense saber com, un fort cop va sacsejar el cotxe, i ens vam veure rodolant. El cotxe va fer tres voltes de campana fins que es va aturar i restar boca avall, després les parpelles se’m van tancar i encara a dia d’avui m’haig de despertar.

Sento tot el que diuen, sento quan em toquen, sento els canvis de temperatura, i també sento la veu dels meus pares. Per sort son vius, un miratge els deu haver succeït, perquè si em guio pel que recordo, van quedar molt pitjor que jo, i ara tan sols diria que tenen seqüeles. Com us dic, un miratge.

Cada dia tinc visites, ho sé, de vegades riuen, canten, m’expliquen acudits, però, d’altres ploren. Això últim em fa posar trist, si sabessin tot el que s’estan perdent. M’agrada la seva companyia, però, si els hi pugues dir: aneu a viure la vostra vida i gaudiu tot el que pugueu, per més dificultats que hi tingueu, quedeu-vos-hi sempre amb la part positiva de les coses, i gaudiu-ne, gaudiu per mi!!!.

Jo, de vegades m’avorria, i ara com trobo a faltar aquell avorriment tan fastigós que m’engolia per les tardes. Faria tantes coses ara. També els hi diria no tingueu por d’arriscar: és emocionant, heu de viure emocions, heu de tenir problemes i superar-los, no us quedeu tantes hores amb mi, heu d’aprofitar cada moment del vostre temps, no us atureu mai, mireu sempre endavant, però sense oblidar el passat, innoveu, descobriu, viviu aventures, no en els somnis sinó en la vostra realitat.

Els metges diuen que puc despertar o morir, ara estic en coma, i ja us ben asseguro, que viuré de nou la meva vida rutinària i avorrida fora del mon oníric. Crec que puc fer apujar les parpelles i moure els dits, haig de fer un nou intent, el meu cervell cada cop és més fort i sa, amunt parpelles, amunt!, deixeu-me veure aquesta vida que m’ha tocat viure dins d’aquest mon tan bonic.

l’Aleix despertà envoltat de tota la seva família un dia de primavera a les 12 hores del migdia, en una habitació de l’hospital de muntanya, ofegada per la llum i l’escalfor solar.

(Historia inspirada per la sèrie de TV3: Polseres vermelles).

SALUT!