VIURE COM UN INDI

Escric sobre molts temes variats i no me n’he pogut estar de fer una petita menció a una civilització considerada per la majoria de la societat com salvatge, incivilitzada i perillosa, a qui, més per desconeixença, enveja i por, se’ls va excloure de la seva pròpia terra, tancant-los en les anomenades “reserves”.

Aquesta civilització Nord Americana (INDIS) pertanyien a grups de caçadors recol•lectors d’origen Siberià que es van veure en la necessitat d’emigrar a Nord Amèrica per l’estret de Bering durant la ultima glaciació Würm. Van ser els primers colonitzadors d’unes terres que sempre els hi van ser negades, i al meu entendre, de no haver estat així, aquest continent fora molt diferent a com ho es ara.

Els Indis Nord-Americans sentien un gran respecte per la natura. Per demostrar-ho feien ofrenes a la Mare Terra, (així l’anomenaven) de tota mena, i ja només per aquest motiu se’ls va considerar salvatges, quan la raça més salvatge, degenerada, egoista i perversa és, i em sap molt greu dir-ho, la meva: BLANCA.

Aquesta gran devoció i respecte per la natura, els duia a realitzar els ritus i celebracions sempre en conjunció amb les forces de la natura i l’univers, per ells aquesta conciliació amb la pluja, el sol i les estrelles, era tan o més necessària que per nosaltres un àpat diari.

Per ells, el planeta terra tenia ànima i aquesta ànima si no es trobava en harmonia amb l’univers i els habitants que la poblaven esdevenia en desgràcies. Per evitar aquest desequilibri, utilitzaven les danses i la música: quan veien que “les arteries de la seva terra” es secaven, demanaven al seu Déu (l’Univers):aigua, amb “la dansa de la pluja”, i un llarg, etc.

Tot estava unit i tot era Sagrat. Hi havia separació entre el mon real i el dels esperits trobant-se enmig d’aquests dos un tercer “la transició” amb qui mitjançant els somnis i les visions podien fugir d’aquest mon entremig i així contactar amb els seus esperits i avantpassats.

Els seus noms sempre feien referència a animals, fenòmens naturals i/o algunes zones de la Mare Terra, el seu Déu era la natura, l’univers, no mataven per gust, sinó per menjar, com fa qualsevol espècie animal. Tenien una gran cura de tot l’entorn i si alguna part de la seva estimada terra es deteriorava feien tot el possible per arranjar-ho.

Tot en ells: els balls, la musica, les cerimònies, les celebracions, la feina i aquest gran Coneixement Universal els han dut, a ulls de tothom, a considerar-los: la única civilització posseïdora del que tan anhelem els blancs i que mai aconseguirem: la Sabiduría.

Físicament no crec que ho pogués resistir, tot i estar molt en contacte amb muntanyes, boscos, camps, rius, aire, vent, terra i agua. Aquesta societat m’ha espatllat, veient com un dels meus grans desitjos dia a dia desapareix: viure com un Indi, però el que més fa, es la por, afortunadament amb el pas del temps en tinc menys, qui sap, potser, quan n’estigui realment farta d’aquesta societat tan hipòcrita, interessada i falsa, marxi per sempre a les muntanyes fent d'elles, el meu nou estil de vida.