Passen els dies i et preguntes: - perquè ja no responen els missatges, les trucades i els correus electrònics?; es per mi ó que els hi ha passat?; son vius o morts?, ó, potser ja no em recorden?. Però, perquè?, quina fosca necessitat tenen d’actuar així?. Aquest “perquè” no te’l pots treure del cap quan per a tu aquelles persones a qui tant havies defensat, per les que tant havies lluitat i fins i tot en certs moments protegit, no oblides mai.
Te n’adones de com les trobes a faltar, t’agradaria explicar-los tantes coses, tornar-les a veure per intercanviar impressions i passar una agradable tarda o matí de tertúlia. . ., segueixes insistint però veus com t’ignoren, com s’escapoleixen i com lluiten per oblidar-te, però, perquè?.
Primer et donen escalfor i desprès gelor. Tu restes desconcertat perquè d’un dia per l’altre aquelles persones amb les que tanta relació tenies, de cop i volta t’abandonen sense explicacions, sense motius, tan sols et diuen: - estem molt enfeinats, però tothom ho esta d’enfeinat. Alguns no se n’obliden mai de fer-los, encara que sigui una petita menció per més enfeinats que hi siguin: - hola som vius i encara us apreciem, recordem i no oblidem, perquè no responeu?. Encara som aquí.
Això és “el caure en l’oblit”. Aquest oblit, autor de la buidor de l’ànima, ja que per més que ho intenti els records sempre hi son, no els pot destruir.
Aquells que obliden:
- tenen por,
- potser del pas del temps,
- d’envellir,
- ó, que sentim llàstima d’ells mateixos pels seus canvis morfològics causats per la pèrdua d’aquestes microscòpiques cèl•lules de vida.
Com n’estan d’ equivocats.
La vida passa, la gent canvia, coneixen a noves persones que els poden omplir, fer divagar, esvair-se, però, actuar com a enterramorts del passat no ho aconseguiran mai. Te’n pots oblidar alguns moments, però, manca tan sols una paraula, una imatge ó un lloc per fer-te recordar que aquella persona a qui vols oblidar sempre es present, i per més que s’intenti no s’aconsegueix.
De sobte senten repentinament com volen apropar-se novament i tornar a parlar amb els oblidats, però, aleshores ja es massa tard perquè aquests ja no fan esment de comunicar-se i aleshores els oblidadors es penedeixen i pensen: - perquè ho hem fet?.
Es aleshores quan veus com la persona a qui es volia fer caure en un passat oblidat ja ha deixat d’existir realment per tu i te n’adones com n’és de difícil de recuperar.
Ella ha oblidat fins i tot els vostres noms
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquí pots deixar el teu comentari.