CERCANT UN CAMÍ DE SOMNI

Era un dia rúfol quant caminava pel carrer veient com l’aigua de la pluja ofegava el terra per on passava. (- Quin dia més dolent que fa i jo passejant, tant me fa, necessito pensar, reflexionar, equilibrar la meva “brúixola del destí”, moltes coses m’estan succeint i tinc por de no saber-les dirigir). (- La pluja sempre m’ha ajudat, i, en un dia tan humit com aquest, ben segur que podré veure novament amb claredat, quins camins son els que realment vull. La vida et pot mostrar molts però els has de saber escollir, diuen que nomes n’hi ha un, però no es cert, a mi cada cop me’n surten més).

Aquest eren els seus pensaments i veritablement de camins en tenia, però mai havia sabut decidir-se per cap en especial, els provava tots i no en seguia cap, fins que la mateixa rutina diària li va obrir els ulls. La feina que sempre havia fet no li agradava, es va adonar de com havia perdut 20 anys de la seva vida treballant hores i hores per d’altres que ni tan sols les gràcies li havien donat. Estava dolguda amb si mateixa, decebuda amb la Societat i ferida.

Tan difícil és cercar algú que et valori pel que fas i no pel que ets o tens?. Una pregunta que mai ningú li va saber respondre.

Mentre caminava sota la pluja, el vent i el fred, es castigava, plorava, i desesperava, - (-tinc tants perquès, que no se per quin hauria de començar. Amb el temps, les ferides es curen però les meves no sanaran mai, perquè jo soc el problema, estic enfadada amb mi mateixa, per no haver sabut dirigir el timó de la meva vida, per fer sempre el que m’han dit, el que m’han ordenat, per haver deixat decidir per mi, per haver compartit el mateix espai amb persones que sempre m’han enganyat, estafat i rigut de mi).

Tant difícil es portar-se be amb els altres, tan costa donar-los el que es seu, que sempre s’ha de fer tot via legal?. Es preguntava, perquè sempre m’han de fer mal?.

Per ella compartir, intercanviar i aprendre d’uns i dels altres era vital, la seva filosofia era TOTS HO HAURIEM DE SABER TOT, però l’absurda competència deslleial, gelosia i avarícia de l’actual mon empresarial no li permetia. I com sempre, es trobava de nou caminant sota la pluja, el vent i el fred, castigant-s’hi per no haver sabut seguir la corrent i haver volgut cercar un camí inexistent dins la seva societat.

Tan sols era feliç i podia deixar-se anar ajudant a crear, ajudant a innovar i ajudant a inventar en un “Lloc concret”, un “Lloc concret” on tan sols hi podia anar els dijous, però cada cop més, desitjava que aquest “Lloc concret” l’ajudes a trobar el seu Camí de somni, que li pogués fer gaudir d’una vida professional diferent de les habituals, encara que només fos durant els últims anys de la seva existència.

Mentre caminava sota la pluja, el vent i el fred, s’hi dirigia cap aquest “Lloc concret”, no era dijous però ella només el volia sentir a prop, necessitava veure’l un cop més abans,. . . que arribes dijous.