CHEMINS DE MONTAGNE

"Camina que caminaràs i sense adonar-te’n arribaràs”.

Això és el que sempre hem dic quan de vegades el sol comença a descendir i amagar-se rere les estranyes i magnifiques muntanyes que em cerclen i semblen no voler desfer-se’n de mi, evitant per tots els mitjans no aconseguir ni tan sols sentir la proximitat de l’acabament del camí gaudit.

“No et fa por anar-hi pels boscos, els cims i els camps tot i trobar-te amb mal temps, sabent que potser encara et manca estona per arribar-hi a casa”?. Aquesta és una qüestió que molts cops la gent coneguda em planteja.

Quin mal creuen que es pot arreplegar quan et trobes:. . .

“envoltada d’arbres intentant esgarrapar els núvols que s’escolen entre les seves grosses branques i humitegen les verdes fulles de les quals sempre et cauen gotetes d’aigua de la seva rosada”,

ó quan. . .,

“surts d’un bosc ombrívol i fosc i de sobte topes de front amb immensos camps d’herba fresca i verda alimentant a les bèsties de les valls que lliurement i amb alegria pasturen sota la potent daurada llum del sol”,

ó quan. . .,

“desprès d’un gran esforç i d’obstacles superats, aconsegueixes arribar per sobre dels 2800 metres d’alçada i et converteixes durant unes hores en àliga, caminant per les seves carenes, podent-hi tocar els núvols, veient com es formen i et traspassen. Elles sempre hem deixen pujar i caminar per les seves espatlles,

veure i viure com les aus,

veure i viure com els isards, saltant d’un roc a un altre, i,

escoltant el xiulet d’avís de les marmotes per anar a protegir-se dins dels seus caus”.

(Com d’insignificants som quan deixem els seus sostres i tornem al nostre terra).

Majestuoses i misterioses muntanyes, quin mal podeu desitjar a tot aquell visitant que us estima?.

Sempre les he respectat i elles a mi, francament no sè quin esdevenir tindré, quan arribi el dia que ja no pugui pujar al seus sostres i caminar per les seves espatlles, veure i viure com les àligues, sentir el xiulet de les marmotes, veure grimpar els isards d’un roc a l’altre, i sentir-me travessada i envoltada pels núvols, respirant-los.

Quan la flama de la vida que fa viure la meva ànima comenci a fondre’s, “les fades, els gnoms i els fullets” no m’esborraran mai el record de les muntanyes, els boscos i els camps de la vall que tanta estimació em varen donar.

La meva resposta es No. Por de trobar-me en contacte directe amb la Mare Natura. . . ?,

No, no m’ho perdonaria mai si així fos.