LA VACA ES CEGA

Tots aquells mals de’ls quals tant en sofria, finalment han arribat a la seva fi. Tot i això encara m’haig de medicar una “mica”, tan sols la meitat i pel matí.

Fa mesos la meva consciència em va ordenar i jo li vaig obeir, era imprescindible del tot obeir-la, de no haver-ho fet, potser ara seria a l’habitació d’algun hospital debatin-me entre la llum o les tenebres. Tan sols us diré, que de tot allò fet no me’n penedeixo de res: “uns van ser castigats i d’altres salvats” i jo en vaig patir les conseqüències. Ara ja me n’estic sortint, “difícil la empresa ha estat”, però no he deixat mai de lluitar.

L’esperit de superació i la esperança d’una persona és el més valuós de l’esser humà. Fer sempre el be a tothom, ajudar a qui ho necessiti, respectar qualsevol ideologia manera d’ésser ó pensament i. . .castigar a qui s’ho mereixi encara que a curt termini se t’endugui, es vital per aconseguir el famós “viure i deixar viure”.

Tot el que es va fer va ser sempre a fi de be i mai per mal, almenys per la part que em toca. Desitjo que aquelles persones les quals segueixen sense entendre i no han pogut passar pàgina insistint amb les seves paranoies i el seu mal fer, de tot cor i amb pena els hi desitjo novament que algun dia les seves velles i seques ànimes siguin travessades per la llum de la llibertat.

Personalment he tornat a néixer. Gràcies.

(Us deixo aquest poema molt bonic però un pel trist, de petita sempre em feia plorar cada cop que el llegia, tot i que com veureu la vaca no es rendeix mai).

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n va la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li va posar un tel; la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
més no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels singles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna
i abaixa el cap a l'aigua i beu calmosa.
Beu poc, sense gaire set.

Després aixeca al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic, parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil•lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.

(Joan Maragall)