VAMPIR

Eren dos quarts de set d’una tarda del cru hivern que patia el poble de Ribes, quan es va despertar de sobte tota suada i angoixada. El sol ja feia estona que havia caigut rere les muntanyes i la foscor començava a assetjar els carrers del seu estimat poble.

Es va llevar i va aixecar les cortines de les finestres, va passar uns minuts examinant molt minuciosament les llums dels fanals i veia que no li feien mal. Aleshores va decidir sortir a fer un vol i relacionar-se novament amb la seva gent; es va dutxar, va prendre un cafè i un cop enllestida la feina rutinària del pis, va afrontar un nou “dia” al poble.

Feia setmanes que sortia pels vespres i encara no sabia el motiu, s’havia analitzat profundament i ella n’era conscient que algun tipus estrany de metamorfosi l’atacava. Els seus amics del poble li deien: - noia, cada cop tens la cara més blanca i el pel més roig, quin és el teu secret?; ella no sabia com respondre’ls i sempre els hi feia un somriure tot dient-los “son els gens familiars” . Car, no tenia cap altra millor resposta; encara no havia descobert quina era “la seva malaltia”.

No recordava mai què havia fet el “dia” anterior, només es llevava tota suada i angoixada sempre, fins que l’endemà de la seva darrera sortida pel poble, el mirall li va mostrar petits fils de sang secs a ambdues comissures dels llavis. Va pensar que s’hauria ferit ella mateixa fruit del seus malsons, se’n va oblidar.

Aquell vespre no va sortir al carrer, quedant-se a la seva biblioteca llegint les cròniques del Príncep Vampir Lestat 

-  Li meravellava la seva grandiositat, 
-   riquesa i poder, 
-   desitjava ser com ell,
-   viure en grans palaus plens de marbre blanc i or,
-  endinsar-se en un vestit llarg guarnit amb petits diamants i brodat d’or blanc i pedres precioses,
-  desitjava trobar-se amb Lestat i viure el seu mon immortal,
-  morir i renéixer ,
-  veure la “nit” amb ulls de vampir,
-  conèixer tots els seus secrets,
-  sentir el poder de la sang sense que res li afectes, i
-  aconseguir passejar sota el llum del sol, tal com feia el Príncep.

Ella sempre l’esperava. Estava encisada amb les seves histories i aquell “dia” no li va caldre sortir a passejar pels carrers ombrívols i freds del poble, va restar llegint fins a la darrere pàgina.

La seva nevera era gairebé buida, no necessitava menjar, i això li semblava rar, n’era conscient de la seva transformació i cada cop li agradava més, però, sense imaginar el seu desenllaç. 

Els “dies” transcorregueren i augmentaven les desaparicions de la gent del poble, però, els de segona residència. Bé, com aquests venen i van no se’ls hi va donar gaire rebombori. Ella ho seguia amb el diari de la comarca cada dijous, no li donava importància, tan sols es feia una pregunta: - el príncep Lestat m’ha vingut a cercar?”.

Cavalcava dos mons alhora (ficció i realitat), fins que en un dels seus “dies” de vida es va adonar.

Records li van sorgir dels racons més oblidats de la seva ment:

-   sentia enyorança i tristesa per la seva infantessa deixada enrere,
-   abandonada,
-   familiars perduts pel petó de la mort i la malaltia,
-   un “miratge” de la seva vida mortal.

Tot això la va fer posar molt trista i les llàgrimes van començar a rodar-li per les galtes blanques i pigades. Un cop passada la pena es dirigí al lavabo a rentar-se-les, quan, en encendre el llum, la seva cara ja no era blanca, les pigues s’havien fos sota una capa vermella de sang, es va sorprendre, i aleshores ho va saber; eren llàgrimes de sang, va plorar llàgrimes de sang. . . mentre s’intentava netejar. . .

Lestat l’esperava assegut al sofà. . . ,