Quelcom diu: “la vida s’ha de prendre tal com ve” i possiblement tenen raó.
Per tots hi ha un destí, (millor ó pitjor), quant menys t’ho esperes el veus.
El meu coneixement:
A la vida m’he topat amb molts camins, saber-ne escollir l’adequat no és fàcil, necessites un cert aprenentatge que tan sols l’aconsegueixes havent trepitjat moltes pedres les quals t’han fet veure que no et duent enlloc i sempre et fereixen, però, en canvi et donen un nou coneixement.
Els cops fan mal, i de vegades costa recuperar-te’n, però alhora t’ensenyen, cal aprofitar els coneixements que et donen les “pedres”.
De mica en mica te n’adones que la teva capacitat de veure les coses és més àmplia i diferent. Tens cert control sobre tu mateix i això inconscientment t’ajuda en certes situacions i determinades persones, no les controles del tot, però, t’avances a elles.
Mentalment ets més fort, més ràpid, més resolutiu, no madures, però, sí creixes. La teva capacitat de comprensió també augmenta, analitzes les situacions i intentes canviar-les o si més no apropar-les cap a Tu. No desesperes quan la fita no arriba, al contrari et tranquil·litzes, assumeixes la “cautela espartana”:
- observes,
- ets més conscient de tot allò que t’envolta,
- sents més la terra que trepitges,
- l’aire que respires,
- la gent que et parla,
- i esperes el moment de llençar-te.
Saps que quan ho facis serà teu, només cal esperar el moment. (“Com els llops quan “cerquen” la presa. . ., esperen, observen i finalment ataquen”).
Son aquests els coneixements que et donen les pedres amb les quals ensopegues, caus i et fas mal, però, un cop t’has llevat del terra, et gires i les mires, les examines, les agafes, i comprens que la ensopegada ha estat idiota, si t’haguessis fixa’t més, les hauries evitat, però no, mirant “les musaranyes”, es quan et fots l’hòstia.
Gràcies a les pedres trepitjaràs millor el terra, perquè al cap i a la fi, de pedres n’està ple, i a la vida més, si la pots esquivar enhorabona, sinó, hauràs de: caure primer, aixecar-te després i saber perquè “les pedres t’han vençut”.
Quelcom diu: “la vida s’ha de prendre tal com ve”.
Jo dic: “les pedres del camí son les lliçons de la vida, hem d’aprendre d’elles i veure-les com a eines del coneixement”.
(Tota feina es digna, sempre i quan sigui honrada.Tot coneixement es benvingut, sempre i quan et faci ser: millor professional i sobretot millor persona.)
Per tots hi ha un destí, (millor ó pitjor), quant menys t’ho esperes el veus.
El meu coneixement:
A la vida m’he topat amb molts camins, saber-ne escollir l’adequat no és fàcil, necessites un cert aprenentatge que tan sols l’aconsegueixes havent trepitjat moltes pedres les quals t’han fet veure que no et duent enlloc i sempre et fereixen, però, en canvi et donen un nou coneixement.
Els cops fan mal, i de vegades costa recuperar-te’n, però alhora t’ensenyen, cal aprofitar els coneixements que et donen les “pedres”.
De mica en mica te n’adones que la teva capacitat de veure les coses és més àmplia i diferent. Tens cert control sobre tu mateix i això inconscientment t’ajuda en certes situacions i determinades persones, no les controles del tot, però, t’avances a elles.
Mentalment ets més fort, més ràpid, més resolutiu, no madures, però, sí creixes. La teva capacitat de comprensió també augmenta, analitzes les situacions i intentes canviar-les o si més no apropar-les cap a Tu. No desesperes quan la fita no arriba, al contrari et tranquil·litzes, assumeixes la “cautela espartana”:
- observes,
- ets més conscient de tot allò que t’envolta,
- sents més la terra que trepitges,
- l’aire que respires,
- la gent que et parla,
- i esperes el moment de llençar-te.
Saps que quan ho facis serà teu, només cal esperar el moment. (“Com els llops quan “cerquen” la presa. . ., esperen, observen i finalment ataquen”).
Son aquests els coneixements que et donen les pedres amb les quals ensopegues, caus i et fas mal, però, un cop t’has llevat del terra, et gires i les mires, les examines, les agafes, i comprens que la ensopegada ha estat idiota, si t’haguessis fixa’t més, les hauries evitat, però no, mirant “les musaranyes”, es quan et fots l’hòstia.
Gràcies a les pedres trepitjaràs millor el terra, perquè al cap i a la fi, de pedres n’està ple, i a la vida més, si la pots esquivar enhorabona, sinó, hauràs de: caure primer, aixecar-te després i saber perquè “les pedres t’han vençut”.
Quelcom diu: “la vida s’ha de prendre tal com ve”.
Jo dic: “les pedres del camí son les lliçons de la vida, hem d’aprendre d’elles i veure-les com a eines del coneixement”.
(Tota feina es digna, sempre i quan sigui honrada.Tot coneixement es benvingut, sempre i quan et faci ser: millor professional i sobretot millor persona.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquí pots deixar el teu comentari.