Avui us explicaré la historia d’una noia que sempre s’asseia a la terrassa del bar Núria, el més a prop possible de la vora del riu.
Li meravellava sentir el seu cant mentre esmorzava un entrepà de formatge amb tomàquet i assaboria el primer cafè del dia, tot veient a la gent anant i venint, alguns amb bosses de la botiga Palau (venedors d’una carn d’alta qualitat i on sovint ella hi comprava, sobretot pel que fa a les croquetes: d’espinacs, formatge, rostit, pernil, bacallà i un somni de varietat per a els paladars més fins,).
Li agradava veure com aixecaven les persianes de les botigues, i sortien els amos escombrant el seu tros de vorera.
Li agradava veure els vianants passejant, d’altres treballant (fent manteniment dels fanals de la placeta ó bé guarnint els roures mil·lenaris per motius festius), sense oblidar els interessats en el taulell de convocatòries de l’ajuntament.
Li agradava veure a una senyora escombrant el balcó de casa seva i alhora preparant els testos que donarien acollida les petúnies, (unes flors molt senzilles però molt boniques), sempre a la mateixa hora.
Al temps que la placeta despertava de la nit, els ocells feien de les seves amb els seus cants i juguesques. Els àne
cs (únics habitants dels tres rius que creuen el poble), amagaven el cap sota l’aigua cercant peixets petits per poder fer el seu àpat del dia, i, un cop ben tips sortien de l’aigua tot passejant una estoneta per la llera dels rius.
I així, amb anades i vingudes, el temps ens feia envellir a tots, menys a la Placeta.
El passeig del costat del riu Freser (principal riu de Ribes), podíem veure els avis asseguts als bancs de pedra fumant, xerrant i recordant èpoques ja passades, esperant la fi dels seus dies. Els nens de l’escola Núria aprenent pel dia de demà, fins que tocaven la campana del patí, aleshores escoltaves els seus xiscles i rialles tornant a ser infants, sense preocupacions ni maldecaps. El món de la infantessa de Ribes, qui pugues viure’l!.
Tot això la placeta de Ribes ho sap, ella sempre hi ha estat i serà.
No hem d’oblidar el Cinema Catalunya, (principal distracció del poble); hi va haver un temps on es va témer que tanques, però gràcies a la solidaritat i la generositat de la gent de Ribes es va mantenir. Projectaven moltes pel·lícules comercials i fins i tot els partits de futbol, essent el Barça el protagonista, no sempre sortien festejos quan s’obrien les portes, però, el Cinema ho comprenia. Així és el futbol, hi havia dies de dol i de tristesa i dies d’autèntica eufòria. El Barça sempre deixa empremta.
Teníem la botiga d’en Manel i la Rosa, (imatge i so). On aquesta noia va omplir el seu pis amb tots els seus aparells d’una eficiència i qualitat que bé podrien ser la enveja de les botigues més anomenades de Barcelona.
El cafè de la plaça, la sabateria, una botigueta petita de llibres, diaris i revelat de fotografies, (senzilla i acollidora), i el bar Núria amb la seva terrassa, sempre situant-se a la vora del riu per poder escoltar el cant de l’aigua combinat amb el dels ocells.
La placeta estimada que ha vist, veu i veurà sempre la vida de la nostra gent, del que un dia va ser Ribes i del seu pas pel temps. Potser aquesta noia sent nostàlgia per no poder-s’hi quedar definitivament a la Placeta, però sap que sempre hi torna.
Per més anys que hi passin ella sempre hi serà per recordar-nos a tots que l’ànima, l’essència i el cor de Ribes és ella: la Placeta.
Li meravellava sentir el seu cant mentre esmorzava un entrepà de formatge amb tomàquet i assaboria el primer cafè del dia, tot veient a la gent anant i venint, alguns amb bosses de la botiga Palau (venedors d’una carn d’alta qualitat i on sovint ella hi comprava, sobretot pel que fa a les croquetes: d’espinacs, formatge, rostit, pernil, bacallà i un somni de varietat per a els paladars més fins,).
Li agradava veure com aixecaven les persianes de les botigues, i sortien els amos escombrant el seu tros de vorera.
Li agradava veure els vianants passejant, d’altres treballant (fent manteniment dels fanals de la placeta ó bé guarnint els roures mil·lenaris per motius festius), sense oblidar els interessats en el taulell de convocatòries de l’ajuntament.
Li agradava veure a una senyora escombrant el balcó de casa seva i alhora preparant els testos que donarien acollida les petúnies, (unes flors molt senzilles però molt boniques), sempre a la mateixa hora.
Al temps que la placeta despertava de la nit, els ocells feien de les seves amb els seus cants i juguesques. Els àne
cs (únics habitants dels tres rius que creuen el poble), amagaven el cap sota l’aigua cercant peixets petits per poder fer el seu àpat del dia, i, un cop ben tips sortien de l’aigua tot passejant una estoneta per la llera dels rius.I així, amb anades i vingudes, el temps ens feia envellir a tots, menys a la Placeta.
El passeig del costat del riu Freser (principal riu de Ribes), podíem veure els avis asseguts als bancs de pedra fumant, xerrant i recordant èpoques ja passades, esperant la fi dels seus dies. Els nens de l’escola Núria aprenent pel dia de demà, fins que tocaven la campana del patí, aleshores escoltaves els seus xiscles i rialles tornant a ser infants, sense preocupacions ni maldecaps. El món de la infantessa de Ribes, qui pugues viure’l!.
Tot això la placeta de Ribes ho sap, ella sempre hi ha estat i serà.
No hem d’oblidar el Cinema Catalunya, (principal distracció del poble); hi va haver un temps on es va témer que tanques, però gràcies a la solidaritat i la generositat de la gent de Ribes es va mantenir. Projectaven moltes pel·lícules comercials i fins i tot els partits de futbol, essent el Barça el protagonista, no sempre sortien festejos quan s’obrien les portes, però, el Cinema ho comprenia. Així és el futbol, hi havia dies de dol i de tristesa i dies d’autèntica eufòria. El Barça sempre deixa empremta.
Teníem la botiga d’en Manel i la Rosa, (imatge i so). On aquesta noia va omplir el seu pis amb tots els seus aparells d’una eficiència i qualitat que bé podrien ser la enveja de les botigues més anomenades de Barcelona.
El cafè de la plaça, la sabateria, una botigueta petita de llibres, diaris i revelat de fotografies, (senzilla i acollidora), i el bar Núria amb la seva terrassa, sempre situant-se a la vora del riu per poder escoltar el cant de l’aigua combinat amb el dels ocells.
La placeta estimada que ha vist, veu i veurà sempre la vida de la nostra gent, del que un dia va ser Ribes i del seu pas pel temps. Potser aquesta noia sent nostàlgia per no poder-s’hi quedar definitivament a la Placeta, però sap que sempre hi torna.
Per més anys que hi passin ella sempre hi serà per recordar-nos a tots que l’ànima, l’essència i el cor de Ribes és ella: la Placeta.
Aquesta noia ho sabia i una part d’ ella sempre moria quan s’allunyava. . .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquí pots deixar el teu comentari.