Des que tinc us de raó sempre m’ha agradat molt “aixecar el vol”. Sé, que es tracta d’un somni impossible, però m’agrada creure el contrari, que hi farem. Imaginant es poden arribar a fer moltes coses que no s’assoleixen mai, tal com a nosaltres ens agradaria, però, si ets capaç de veure-les amb el cor i la ment, ja et pots donar per satisfet.
Cercant per Internet, trobes molts temes interessants fins que tot d’una topes amb una web que et fa aturar en el temps i l’espai, i necessites aprofundir per veure què hi ha més a dins. No son més que pintures i fotografies, però, totes tenen un efecte especial.
Quan viatges, navegues, camines, somies, llegeixes, pintes, fotografies ó penses, en el fons el que es vol, es descobrir altres mons, altres realitats, que t’allunyin de la teva i única “Realitat”. En moments o situacions determinades, des de l’individu més fred i distant fins al més càlid i humà, necessitem buscar aquests mons invisibles i inexistents excepte per la nostra ment.
Dins el meu mon dels somnis, també existeix la foscor. A qui no li agradaria en certs moments o situacions convertir-se, per exemple, en un vampir, i poder veure-ho tot des dels seus ulls?:
- els misteris de la nit,
- els poders sobrenaturals,
- viatjar d’una part del mon a l’altra tan sols en un cop de vol,
- veure com passen els segles i com va canviant tot al teu voltant , però, tu, sempre ets el mateix,
- com pots superar totes les atmosferes del planeta i veure la terra des de fora d’òrbita, des de l’espai (aquesta immensitat negre que sembla no existir),
- assaborir la sang (el fluid vermell de la vida),
- i per últim una excepció: veure la llum del sol.
Llegint m’endinso en histories, vides, indrets, personatges, tots ells tant diversos que quant torno, una petita part de mi, canvia. Quan passo la ultima pàgina d’un llibre, sé que ja forma part de la meva ànima, del meu pensament, soc més lliure.
Com el pinzell d’un artista son per mi les fotografies i els llibres, des d’un banc en mig del parc, les boires que cobreixen els cims de les muntanyes, un fanal a la paret d’un Mas ó les tràgiques, màgiques i misterioses histories de l’Anna Rice en les seves Cròniques vampíriques.
Quant pintes o fotografies captures un moment en el temps, que ja no tornarà mai més a ser el mateix, des de l’instant capturat ja comença a canviar. Les fotografies i pintures només serveixen per aturar el temps. No son reals. Son com petits somnis presos en paper que sempre et deixen mirar enrere. Fotografies un moment en el temps que tan sols et permet veure’l però no viure’l.
Em conformaria si un, només un dels pensaments que em produeixen aquests móns fantàstics fos real. Es aquest el meu somni. I el teu?.
Liliana Castillo
Cercant per Internet, trobes molts temes interessants fins que tot d’una topes amb una web que et fa aturar en el temps i l’espai, i necessites aprofundir per veure què hi ha més a dins. No son més que pintures i fotografies, però, totes tenen un efecte especial.
Quan viatges, navegues, camines, somies, llegeixes, pintes, fotografies ó penses, en el fons el que es vol, es descobrir altres mons, altres realitats, que t’allunyin de la teva i única “Realitat”. En moments o situacions determinades, des de l’individu més fred i distant fins al més càlid i humà, necessitem buscar aquests mons invisibles i inexistents excepte per la nostra ment.
Dins el meu mon dels somnis, també existeix la foscor. A qui no li agradaria en certs moments o situacions convertir-se, per exemple, en un vampir, i poder veure-ho tot des dels seus ulls?:
- els misteris de la nit,
- els poders sobrenaturals,
- viatjar d’una part del mon a l’altra tan sols en un cop de vol,
- veure com passen els segles i com va canviant tot al teu voltant , però, tu, sempre ets el mateix,
- com pots superar totes les atmosferes del planeta i veure la terra des de fora d’òrbita, des de l’espai (aquesta immensitat negre que sembla no existir),
- assaborir la sang (el fluid vermell de la vida),
- i per últim una excepció: veure la llum del sol.
Llegint m’endinso en histories, vides, indrets, personatges, tots ells tant diversos que quant torno, una petita part de mi, canvia. Quan passo la ultima pàgina d’un llibre, sé que ja forma part de la meva ànima, del meu pensament, soc més lliure.
Com el pinzell d’un artista son per mi les fotografies i els llibres, des d’un banc en mig del parc, les boires que cobreixen els cims de les muntanyes, un fanal a la paret d’un Mas ó les tràgiques, màgiques i misterioses histories de l’Anna Rice en les seves Cròniques vampíriques.
Quant pintes o fotografies captures un moment en el temps, que ja no tornarà mai més a ser el mateix, des de l’instant capturat ja comença a canviar. Les fotografies i pintures només serveixen per aturar el temps. No son reals. Son com petits somnis presos en paper que sempre et deixen mirar enrere. Fotografies un moment en el temps que tan sols et permet veure’l però no viure’l.
Em conformaria si un, només un dels pensaments que em produeixen aquests móns fantàstics fos real. Es aquest el meu somni. I el teu?.
Liliana Castillo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquí pots deixar el teu comentari.