EL CASTELL DE LA BOIRA

Elevant-se entre els núvols les blanques torres del Castell d’Odap surten del seu amagatall podent ser contemplades per alguns viatgers que, allunyats del camí trobant el seu refugi en aquell interior maleït. Sempre envoltat per una espessa boira fantasmal, pocs son els afortunats o desgraciats que aconsegueixen descobrir els invisibles camins que oculten la seva majestuosa entrada. Diuen: que el Castell d’Odap sempre ha viscut així ocult i allunyat del mon, des de temps immemorials sense saber d’amos. Un misteri que l’ha fet immortal a l’inexorable pas del temps.

Els vilatans dels pobles més propers a Ell, diuen que quan s’amaga el sol uns crits agònics trenquen el silenci del vespre, esgarrifant a tot aquell que els escolta i interrompent el profund somni dels més petits. Els més savis de la vila expliquen que son els viatgers perduts, que enganyats entren per trobar aixopluc, essent engolits en l’ Infern de les seves entranyes de pedra, xisclant desesperats per ser inútilment alliberats.

Hi va haver un cop que alguns dels vilatans estaven tant farts d’aquelles cridòries nocturnes que alguns s’hi van acostar. El primer que van trobar en arribar va ser un cementiri familiar, molt antic, on totes les tombes romanaven guarnides amb  àngels sense cap acompanyades de petits jardins morts al voltant, tenint els arbres que completaven aquell fantasmagòric escenari, espines a les branques en comptes de fulles. Era decrèpit i Dantesc. Amb cap ànim de quedar-s’hi van anar cap a l’entrada del Castell, que havent picat el pom de la porta i en no se contestats, van provar si aquesta obria. Amb molt recel i cura van entrar, no es sentia res, al començament. Tots els mobles estaven coberts d’un pam de pols on les denses teranyines dansaven entre ells. Per mes que voltaven per cada indret del Castell no trobaven res, tan sols els efectes de l’abandonament. Van decidir buscar l’entrada als soterranis, s’hi van passar hores cercant-la però ho van aconseguir.

El soterrani començava amb un passadís molt estret, amb torxes penjant de les seves parets, que van utilitzar per il·luminar-se. Desprès d’avançar una estona per aquell angost passadís van trobar unes escales de pedra que baixaven en forta pendent, fent cercles vertiginosos, i que semblaven néixer de les parets que les subjectaven. Els hi va semblar que portaven hores baixant ja que feia estona i no arribaven enlloc, tan sols veien la foscor de l’espai central del buit de l’escala.

De sobte es van aturar, pel buit de l’escala van pujar els crits agònics que cada nit horroritzaven el poble. Eren tant forts que els timpans se’ls van rebentar. Però no tan sols va ser això, acompanyaven els crits, unes esgarrapades a les parets i una olor a mort que els va fer vomitar. També van poder observar com unes estranyes criatures que anaven amb l’espatlla tombada i saltaven, es llençaven el que semblava trossos de cossos humans, podent detectar a estones que eren fragments d’extremitats i alguns caps mal menjats.

Van pujar corrents perdent les torxes i quedant completament a les fosques, indefensos. Ja no veien res, extenuats i morts de por, es van aturar per recuperar l’alè, quan van sentir passes dirigint-se cap a ells. Van tornar a córrer però degut al cansament alguns van ser atrapats. Sense poder fer-hi res, els pocs que es van escapar van poder veure com arrossegaven els seus companys cap a l’espai buit, que esquarterant-los amb les seves urpes i a mossegades, cobrint el terra i les parets de sang, aquelles criatures els van anar matant i devorant.

En tornà a la vila ho van explicar a tothom, deduint que aquelles criatures potser eren les diferents generacions familiars maleïdes per la naturalesa, que vivien des de èpoques remotes en la foscor del Castell, convertits en monstres caníbals afamats de carn i san humana.

Esperaven sempre frenètics l’arribada dels perduts viatgers, sempre gràcies als núvols que envoltaven i amagaven els invisibles camins de retorn, enganyant-los i fent-los entrar al seu fals i confortable interior de pedra, podent així satisfer la seva insaciable fam, fins que saldessin els seus llargs anys de penitencia i càstig dins de l’interior dels blancs i freds murs de pedra.

 

Liliana Castillo Girona