EL TÚNEL

Cada tardor es netejava la vora del riu que creuava el poble, això incloïa els túnels encarregats de conduir l’aigua procedent de les muntanyes que l’envoltaven, quan la pluja els visitava. D’aquesta manera evitaven inundacions sobtades per acumulacions de troncs, pedres, terra o qualsevol altra objecte que l’aigua arrossegues i així tot feia via, sempre cap al riu.

Els operaris treballaven les primeres hores del mati abans que el poble sencer despertes, o al vespre, quan tots eren a casa seva preparant el sopar i descansant per abordar una nova jornada diària.

Tot va començar un mati del mes d’octubre, quan l’encarregat en passar llista dels seus treballadors es va adonar de l’absència de dos dels seus millors homes. Li va semblar molt estrany i preguntà a la resta de companys si en sabien res, ningú no els havia vist. Quan va finalitzar la jornada laboral, l’encarregat dels operaris es dirigí a casa dels desapareguts i en comprovar que la família d’ells es va sorprendre de la absència a la feina, ho van denunciar a la policia, ja que cap dels dos va prendre les seves pertinences, per tant quedava descartada la fugida.

Van estar dies buscant-los per tot arreu, però no van trobar en cap moment cap rastre d’ells.  

L’inexorable pas del temps va fer oblidar i la normalitat tornà a la vila, encara que no va durar gaire.

Una nit, uns crits estridents i esfereïdors van trencar el silenci nocturn omplin de terror les llars de les famílies. Es repetien quasi cada vespre, així que el sol marxava per donar pas a la foscor de la nit, a cada racó del poble es feien sentir, de vegades semblaven crits de mort, com si estiguessin esquarterant algun cos ja fos de bestia o humà i d’altres semblaven brogits enfurismats d’alguna bestia enorme i molt ferotge.

Els crits van donar pas a la desaparició d’alguns animals de companyia i nens. Això no podia continuar, i els vilatans van decidir muntar guàrdia nocturna fins a la matinada, sobretot pels marges del riu, donat ser, d’on provenien aquells esgarrifosos crits o gemecs.

Van fer torns rotatius. Al principi no trobaven gaire be res, fins que l’atzar els va fer topar amb trossos de roba i objectes personals embotits de sang, alhora que pels voltants i havia fragments d’ossos rossegats deixant en alguns, tires de carn mal menjada.

Angoixats i aterrits no es van aturar, sabien que es trobaven prop del desenllaç i continuà fins arribà a l’entrada del túnel de clavegueram més gran que hi havia. Espantats van topar amb un cos fet bocins, totalment menjat i rossegat fins els ossos. Les extremitats les havien separat del cos a mossegades al igual que els peus i les mans, mentre el ventre totalment obert, restava buit perquè havien escampat les vísceres per terra. El cap separat i esgarrat pel coll, almenys semblava sencer, fins que un dels operaris s’apropa i enmig de vòmits i un imminent desmai va poder dir a crits que el cervell sencer no hi era dins del crani. Algú se l’havia endut.

Aterrits pel que havien vist, van decidí entrar al túnel per acabar amb aquell malson que turmentava el poble, però desprès de recuperar-se d’aquella escena.

L’inici del túnel no semblava gaire perillós, però a mesura que s’endinsaven, les gruixudes i espesses teranyines els dificultaven l’avenç alhora que una forta i desagradable olor els ofegava. Les parets del túnel eren llefiscoses com si estiguessin impregnades d’oli. Un d’ells va dirigir la llàntia cap a la paret i en veure-la vomitar, estava coberta d’una mena de moc verd que regalimava cap al terra mentre les aranyes negres i enormes que penjaven de les seves xarxes van començar a atacar-los, caient al damunt d’ells.

Desesperats intentaven desfer-se’n dels monstres i molts xocaven contra ells mateixos o contra les parets quedant enganxats amb aquell moc verd. Per sort alguns d’ells van aconseguir fugir esperitats, però cap a on?. Amb la desesperació de la por no es van adonar que encara s’endinsaven més i alhora no eren conscients del camí que prenien, perdent-se en aquell maleït laberint de clavegueres.

De sobte feia molta calor, quasi no hi quedava oxigen i s’ofegaven. El terra era ple d’insectes, que els pujaven per les cames intentant arribar a alguna obertura de la roba per colar-se.

De sobte van sentir novament els crits que terroritzaven el poble durant les nits, però aquest cop anaven acompanyats d’una respiració molt profunda i ronca, i d’una forta olor molt penetrant i horrible a mort.

El cos els tremolava com la fulla d’un arbre, però ells estaven decidits a sortir de dubtes i van esperar en aquella foscor. De sobte un gran monstre negre i pelut de llargues i afilades potes va sorgir del seu cau llançant-se contra els atemorits operaris, que, paralitzats pel terror no van poder ni saber defensar-se, restant ja, sense poder escapar sota el domini i esclavatge d’aquella gegantina aranya negra.

Liliana Castillo Girona