NASCUDA AMB ELS ULLS OBERTS

Va ser una matinada molt freda d’un dia de febrer (segons recorden aquells que encara la coneixen) quant fer la seva aparició al mon. Segons diuen aquells que encara l’envolten . . .:  - va néixer amb gran sorpresa per tots els que allí hi eren, amb el cabell negre com la nit, els ulls grisos més grossos que mai havien vist ulls adults i, tan oberts que semblaven voler menjar-s’ho tot. “Ella,” aleshores recent nascuda, diuen. . .  que observava amb atenció tot el seu entorn, com si analitzes amb minuciositat cada racó d’aquell nou mon trobat, el qual mai la va saber comprendre o si més no, ho va intentar.

 

 

La seva vida transcorria entre diferents estats d’ànim. Durant els seus primers anys de vida es posava malalta sovint, les entrades i sortides a l’hospital de Sant Joan de Deu eren nombroses, febres altíssimes induïdes per infeccions respiratòries i problemes a les cames, les quals li creixien tortes, però que gracies als sacrificis de la seva estimada mare, se li van guarir.

Passades aquestes misterioses malalties, li va tocar a la sang, una estranya anèmia li sorgí i per guarir-la es veia amb la necessitat de menjar sang i fetge cru. Com la resta de la família no entenia aquesta malaltia, durant els àpats “Ella” menjava sola i separada de la resta de comensals, donat el fàstic que els hi provocava veure-li els llavis vermells i les gotes de sang que li queien per les comissures dels seus infantils llavis.

Tal com va aparèixer la malaltia un bon dia marxà, i noves portes s’obrien davant “d’ Ella”, ara, ja més gran. No va ser fins els 10 anys d’edat quan la seva salut va fer un tomb inesperat. Ja no emmalaltia, ni tan sols petits refredats agafava, sempre sana, sempre alegre i vital, i amb una extraordinària intel·ligència i saber fer, els seus companys de classe la començaren a veure diferent i de mica en mica se li separaven, no per por sinó alguns per sentir-se inferiors a “Ella” i d’altres per simple enveja.

Durant les hores del pati sempre intentava integrar-se en algun grup de joc, però mai resultava i sempre sola passejava o s’asseia a veure com la resta de companys intercanviaven experiències noves, coneixences noves i rialles, unes rialles que “Ella” mai no va poder compartir amb cap d’ells. A classe també tenia el mateix problema, no es que no l’acceptessin, el problema era que la veien diferent, estranya, com si no pertanyés al mateix mon que ells, i això la deixava sempre, en fora de lloc. Quan tenien que fer treballs en grup, “Ella” sempre els feia sola i eren els més bons de tota l’escola.

Els mestres l’admiraven però també la temien, i, per evitar-se problemes sempre li exposaven els seus treballs com si fossin obres d’art. . . obligades d’admirar. Però va arribar un moment que la seva soledat li ennuegà l’anima, necessitava sentir, jugar, riure amb tots ells, els seus companys de classe, encara era molt jove i no es volia allunyar d’aquella humanitat. Aleshores deixà de fer coses admirables per convertint-se en una indesitjable malcarada i rebel . . . estudiant.

De vegades també fingia posar-se malalta, i, amb tot aquest panorama, els seus companys van començar a apropar-se a “Ella”. Sí, es cert, va ser repudiada pels seus mestres i castigada contínuament pels seus pares, els quals no comprenien el perquè d’aquells canvis, però, “Ella” mai no els hi va voler dir, i, ara se’n penedeix. Així doncs, incompresa per uns i mal entesa per d’altres, va transcórrer la seva misteriosa i estranya vida.

Els estius eren molt agradables, tot i no tenir mai amics en qui confiar, sortia amb gent.

Quan ja era més gran d’uns 15 / 19 anys, va aconseguir integrar-se en un grup de quatre a cinc persones. Sempre anaven de discoteques, allò per “Ella” va ser una més que inquietant experiència. Així va ser com descobrí les llums i la música dins la foscor d’una sala de ball. Mentre els seus amics lligaven, “Ella” ballava, es passava les hores ballant envoltada per aquella música al ritme de les llums i la boira que de vegades llençaven per la pista, la van convertir en una atracció per aquells que la veien, i, la deixaven ballar sola per així poder contemplar la seva volàtil bellesa, sempre amb el cabell deixat anar, les faldilles llargues que sempre li volaven quan feia els girs mortals alhora que estenia els braços com les àligues quan volen i es llencen per caçar. Així era “Ella” ballant.

Sempre la aplaudien i més en volien. Però “Ella” deia: “tot al seu temps, ara me’n vaig a descansar”.

I així va ser quan començà a controlar l’espècie humana.

A banda de les discoteques, li encantava passejar per la platja, banyar-se i saltar entre les onades, que, com més grans fossin. . . millor. Desprès d’aquelles malalties li va quedar un bon cos, el qual saber treure-li profit més d’un cop, i, a la platja era el lloc ideal. El seu misteriós i enigmàtic caràcter i el magnetisme que l’envoltava feien “d’ Ella” un ésser molt poderós. Podria haver aconseguit allò que volgués però sentia pena pels humans, i, sempre es sacrificava per ells, pels més dèbils, els quals un cop aconseguien allò que volien la traïen, deixant-la novament sola amb els seus excèntrics pensaments.

Ets massa bona, hauries de treure ja els ullals o sempre et prendran el pel . . Li deien.

De moment s’hi resistia, els anys anaven passant i cada cop es donava més compte que “Ella” era diferent, avançava amb el temps, i la seva comprensió era cada vegada més Universal. Podia preveure fets que passarien, podia conèixer l’estat de les persones només mirant-les als ulls . . . sabia coses que a ningú més podia explicar perquè mai la creurien, i , encara ara a dia d’avui, son un secret pels mortals i aquells que la van veure néixer.

“Ella” veia a la resta de persones. . . distants, com si no fossin amb “Ella”, com si fos d’una altre lloc, d’un altre mon, i, que per error havia aterrat al planeta d’aquells éssers tan peculiars.

Tots aquests pensaments la van abandonà quan començà a treballar, una bona dosi de realitat humana i social li va cegar els ulls, la qual l’acompanya des dels 20 anys d’edat.

Les alegries, les decepcions, els premis i les llàgrimes van ser amb “Ella” durant la seva vida laboral, on va conèixer bona gent que la van ajudar però que sense saber perquè i sense motiu aparent, sempre acabaven marxant. Durant un temps seguien en contacte amb “Ella” però desprès sempre la oblidaven, i en canvi, com si d’un malson es tractes, els records d’aquelles persones sempre l’acompanyaven, perquè “Ella” mai oblidava i sempre tenia a tothom en ment. Això la feia sofrir desmesuradament.

A les males persones sempre les jutjava, tenia poder per fer-ho, d’una manera o d’una altra sempre pagaven el mal que li feien a “Ella” o aquells que estimava.

Es pot dir que va tenir amics, comptats amb els dits d’ambdues mans. . . els va tenir. On son ara?, mai ho sabrà. El camí l’ha de fer sola per tota la eternitat, aquesta es la seva maledicció i fortuna.

Quan va fer els 22 anys es va comprar un gosset i sense encara comprendre el motiu van començar a caminar per boscos i muntanyes, descobrint un mon tan allunyat del que vivien els humans que això li va obrir els ulls a d’altres formes de vida, a d’altres sensacions, a d’altres indrets, que si be no eren fantàstics del tot si eren espais màgics on la seva imaginació juntament amb la companyia dels animals que es trobava, li van fer comprendre qui era “Ella”.

I així va ser com les muntanyes es van apoderar de la seva ànima, guarint-la de qualsevol mal i separant-la definitivament d’una espècie que mai va saber comprendre. . . la seva existència.

Envoltada i immersa en la Natura va comprendre que per més que l’espècie humana s’esforcés en millorar la seva vida, ells mai no ho aconseguirien. De sobte els seus ulls que tot ho veien, van comprendre el mon on “Ella” era i la força de la Mare Terra.

Ja no necessitava res, ja no necessitava ningú, tan sols volia ser allà. . . enmig del bosc, amb les besties de la Terra. Tots som un, “Ella” així ho va comprendre i encara a dia d’avui es i serà l’únic que respecta i respectarà.

Aquest no va ser el seu final, “Ella” encara a dia d’avui . . . viu.

Te una hipoteca per pagar,

te una feina d’ on li venen els ingressos per fer front a les factures,

te una família (els que la van veure néixer),

te alguns amics (els del poble),

Però per sobre de tot, sempre per damunt de tot i de tots: te els boscos, les muntanyes i les besties de la Terra, amb qui de vegades s’hi queda, qui sap si algun dia, per sempre. . .

Jo, soc “Ella”.

Liliana Castillo Girona