La Comtessa de Sang

Poca gent em coneix però aquells que saben qui soc, s’estremeixen de paüra quan senten el meu nom, ara, des de les profunditats de la terra on resta el meu cos, son els records d’una ànima maleïda per Deu, els que parlen per mi.

Tot va començar un dia d’agost de l’any 1560 a Hongria, de moment veureu que tot transcorria en la més absoluta normalitat, però aquesta, tenia els dies comptats. L’horror que vaig sembrar entre els meus súbdits i fora d’ells no vindria fins passats uns anys.

Així doncs, aquells de vosaltres que em vulgueu conèixer a fons, llegiu aquest relat de la meva vida, de la família on vaig néixer i de les abominacions dominades per dues malalties de la sang i de la ment, coautores dels crims i aberracions naturals que vaig en vida realitzar.

Vaig néixer dins d’una de les famílies més antigues i pudents de Transilvània: els Erdely, durant un calorós dia d’agost del 1560. Era una de les famílies més poderoses del meu país. Els meus pares com era costum en aquella època, eren cosins casats entre ells. El meu avi matern va ser Esteban Báthory ( va lluitar al costat del Princep maleït de Valaquia Vlad III Draculea, en la batalla de Vaslui). Tot i no pertànyer a l’ordre del drac transsilvà, per les seves venes corria la mateixa sang  que la del Princep i guerrer més ferotge i heroic de la historia de la humanitat:  Vlad III Dracula.

El nostre escut d’armes consistia en tres dents de senglar d’argent damunt un camp vermell. La resta de la meva família estava formada per un cardenal i alguns prínceps.

La meva infància va transcórrer al Castell de Csetje i abans de complir els sis anys d’edat vaig emmalaltir amb el que vosaltres coneixeu com “el Gran Mal: epilèpsia. Mai em van guarir i juntament amb la malaltia de la sang, em van convertir en dona, esposa i mare petita físicament, caracteritzada per una extrema pal·lidesa i sempre amb estranys deliris nocturns i vuits de memòria dins l’espai temps, que no aconseguia recordar, però tot i això vaig saber defendre i protegir el que més estimava: els meus fills.

Amb onze anys em van prometre al meu cosí Ferenç (Comte), i un any més tard vam començar a viure junts al seu castell. Vaig rebre una més que notable educació. La meva cultura superava amb escreix la majoria dels homes d’abans, els quals em veien diferent, potser el meu físic no es corresponia amb la meva ment, però, era millor així. Donada la meva sobrenatural capacitat per aprendre a parlar diferents llengües, aconseguí dominar quasi a la perfecció: l’hongarès, el llatí i l’alemany.

Quan vaig fer els quinze anys la vida en “pecat” es va convertir en matrimoni i cap el 1575 em van casar amb el que era el meu promès: Ferenç. Ell era uns cinc anys més gran que jo, i ja m’estava be que la iniciativa en algunes coses la dugués ell.

Desprès del casament vam anar a viure al Castell de Cachtice. Malauradament el meu marit aviat deixà la vida familiar per anar a les nombroses batalles, mentre Jo passava molt temps sola, envoltada per les meves misterioses malalties i uns pensaments obscurs que de vegades em sotmetien a profundes crisis nervioses, on no recordava mai com me n’havia sortit.

De vegades no sabia com pal·liar les moltes hores de soledat que m’assetjaven en aquell Castell, l’avorriment cada cop era més insofrible, i Ferenç: el veia tan poc . . ., de vegades quan tornava d’alguna de les seves nombroses batalles em sorprenia entrant per la finestra, i, com si es tractes d’una mala bestia, m’envestia pel darrera sense importar-li si sentia dolor o plaer. Era el meu marit i l’estimava, per tant suportava tot el que em feia.

No va ser fins deu anys desprès de casada quan vaig parir el meu primer fill, era una nena: Ana, posteriorment vindrien els tres darrers: Ursula, Katrynna i Pablo.

Els fills em distreien amb la seva companyia, ara no em trobava tan sola, però, la meva curiositat pel coneixement, em va induir a explorar mons ocults, que tan sols trobava durant les meves sortides nocturnes endinsant-me pel bosc negre de la bruixa Darvulia. Això feia que durant les llargues hores diürnes, el temps no m’ofegues amb el seu avanç.

I passaven els dies . . . fins que un trist dia de gener de 1604 el meu marit Ferenç m’abandonà per culpa d’una malaltia contreta durant el transcurs d’una de les seves innumerables batalles, em va deixar vídua amb 44 anys d’edat.

La meva destrucció moral va ser total, completament fora de mi per la desesperació de trobar-me en una mala època, sense exercit que protegís les meves possessions, amb quatre fills que cuidar , amb dues malalties que combatre, sense marit i amb l’exultant curiositat i interès que despertava en mi el cos humà i l’ocultisme, em començà a transformar en allò que la historia ha dit i dirà sempre de mi: El monstre del segle XVI.

Era l’aristòcrata més rica d’aquella època i com a tal comprava a tothom i  tot el que desitjava la meva incurable maldat, amb diners, joies i tresors, era la manera de protegir una vulnerabilitat i aïllament que tan gelosament amagava.

Les noies que abans defenia i alimentava les vaig començar a odiar, i, inundada per una incontrolable ràbia, les vaig tancar totes als soterranis del Castell. Darvulia es va convertir en la meva millor companyia que tenia aleshores, era la única capaç de lliurar-me d’aquesta agonia, i amb ella vam elaborar unes herbes que, combinades amb sang humana feien de mi la dona mes bella de tota aquella part d’Europa.

Els meus fills sempre quedaven al marge de tot. Jo, per protegir-los, necessitava conquistar als homes amb la bellesa que em proporcionaven les tortures i la sang que n’obtenia de noies verges, a ser possible com més joves millor, però no m’estava de res i matava tot el que trobava. Vaig convertir els soterranis del Castell en immenses sales de tortura amb tota mena d’aparells.

Alguns em servien per cremar els genitals d’algunes minyones només per diversió particular, amb espelmes, carbó i ferros. Però quan necessitava guarir i netejar la meva sang, aleshores les mossegava directament a les galtes, les espatlles i els pits, després les matava a cops.

De vegades les penjava boca avall just damunt d’una banyera i els hi tallava les jugulars del coll i les hi obria els canells de manera que la sang omplis el meu “bany de joventut”.

Com no tenia prou força utilitzava a una de les meves minyones de confiança Dorottya Szentes o Dora.

De vegades me n’oblidava d’ on havia deixat les meves víctimes i les descuidava pels salons del castell, completament dessagnades, esquarterades i/o tallades per endur-me la carn que necessitava el meu cos i la meva pell. Les que no resistien els meus càstigs morien, aleshores les hi donava sepultura sota el terra dels soterranis.

La meva obsessió per les tortures i la mort anava més lluny, en un diari anotava dia a dia el nom i les depravacions causades amb tot luxe de detalls. Van ser tantes víctimes que les parets del soterrani del Castell i per tot arreu hi havia tones de cendra i serradures utilitzades per recollir els litres de sang que Jo Erzebet Bathory feia córrer a diari fins a cobrir tot el Castell de taques fosques, que desprenien olor a putrefacció. Arribats aquests extrems era ja impossible fer net.

De vegades l’èxtasi era tan bestial que els meus criats restaven espantats mentre Jo coberta de sang, reia histèrica i cridava abraçant-me per les parets del soterrani omplint-lo del líquid vermell que em proporcionava la “vida eterna”.

Un dels meus criats més Fidel li permetia gaudir dels rituals de sang proporcionant-li una noia, la que ell vulgues i fent que l’anés esquarterant en vida, escampant els trossos de carn pel terra del soterrani per desprès menjar-los-hi.

De vegades utilitzava “la donzella de ferro”, un sarcòfag amb la silueta d’un dona, per dins era ple d’afilats claus punxeguts.  Ja podeu imaginar-vos en quin aspecte apareixien quan s’obria la “porta de la tortura” . . .

Vaig poder gaudir d’aquestes festes de sang durant uns deu anys, fins que ja no em restaven ni forces ni criats de confiança per fer callar les veus.

Cap a l’any 1614 quant tenia 54 anys d’edat em van condemnar a cadena perpetua confinant-me en solitari. Van confiscar totes les meves propietats i cofres de tresors, plens de exquisides joies, usades per pagar els ja perduts, rituals sagnants.

Naturalment vaig dictar testament a favor dels meus fills, els quals sempre vaig saber mantenir allunyats d’uns deliris que els hagués destruït.

La meva presó era una habitació, la més petita de tot el Castell situada a l’anomenada “torre negra”. Van ser quatre llargs anys de captiveri, fins que un dia el meu envellit i malalt cos ja no va aguantar més, i, penedida (en un dels meus moments de llum), vaig veure tot el que havia fet, donant gràcies a un Deu que mai em va voler escoltar, però que va mantenir en vida i allunyats de mi, els quatre fills que tant estimava.

A partir d’aquí la historia es convertí en llegenda. Els meus secrets son en el diari místic que, al igual que el meu retrat original no hi haurà humà capaç d’assolir la fita de saber on son.

Com tampoc podran mai saber els millors psiquiatres d’aquest inframón, què em va succeir realment. El meu patró surt de qualsevol patró comú a tots els assassins en sèrie coneguts. Potser fos sàdica fins a límits extrems i utilitzés aquest “do” que em va donar Deu, per torturar, esquarterar, menjar i matar a més de 630 persones amb un únic motiu: la bellesa i la vida eterna.

Desitjos que més d’un de vosaltres voleu, però, per la vostra hipocresia i correcció de formes només us atreviu a pensar, doncs Jo, no tan sols ho vaig pensar sinó que ho vaig fer realitat, i, per això se’m coneix en tots els anals de la historia de la humanitat com: “La Comtessa de sang” Erzebet Bathory.

Des de les profunditats de la terra on resta el meu cos, els records de la meva maleïda ànima. . . , us han parlat.

Lux mundi tenebrarum docebit vos

Liliana Castillo Girona