LA MALEDICCIÓ DE LA CABANA DEL BOSC

La historia d’avui fa referència a dos germans, els quals sentien gran passió per les muntanyes de la comarca que els van veure néixer.

Tot de sobte, una tarda havent dinat, i, amb els mapes de la zona sobre la taula, van acordar viure una aventura entre boscos, cims i camps, fent parada obligatòria a un dels refugis més misteriosos i poc freqüentat de la zona. La gent l’anomenava “el refugi maleït”, donades les moltes desaparicions i accidents amb circumstàncies gens clares. Els caminants que se li havien apropat, o no se’ls tornava a veure mai més, o els trobaven dies després en estat amnèsic (no recordaven res), i per més temps que passés, seguien sense recordar-hi res.

Així doncs, els dos germans molt valents i també inconscients van decidir fer de “Sherlock’s”, i anar a desvetllar la foscor que envoltava aquella cabana del bosc.

Van sortir de matinada, carregats amb les motxilles, els sacs de dormir, queviures i aigua. La intenció d’ells no era quedar-s’hi a viure, sinó, averiguar el que passava. Per tant cadascú amb la seva motxilla que no arribava a tres quilos de pes, iniciaren l’aventura.

Van caminar durant quasi tot el dia i ja quan es feia fosc van divisar a pocs metres la cabana de fusta marró fosc, que els hi donaria escalfor i certa comoditat.

El refugi o cabana del bosc no era gran cosa: el sostre era de teules grosses negres inclinades cap avall, per evitar el gruix de la neu durant els mesos d’hivern, que al Pirineu eren tots excepte el període comprès de maig fins agost. La resta del refugi també era de fusta molt gruixuda amb una tonalitat un xic més clara. Hi havia una finestra a cada paret de la casa i la porta d’entrada estava orientada al sud. Francament era molt petit, però, el seu interior estava tan ben organitzat que hi cabien fins a quatre persones, amb un sofà, una taula, unes prestatgeries i una llar de foc. Aproximadament feia uns 50 m2 en una sola planta.

Un cop dins la cabana la hi van orejar (obrint les finestres), escombrar, netejar els pocs mobles de pols i encendre la llar de foc. Amb tot la petita cabana ja donava caliu.

El menjar que duien era per tres dies i dues nits, el clàssic menjar de muntanya (llegum en llaunes, sardines, tonyina, formatge curat d’ovella, galetes, sucs i xocolata). La cabana no tenia aigua corrent però no els hi amoïnava perquè hi havia un llac seguin un caminoi a uns 200 metres rere la cabana i podrien agafar-la sempre que ho necessitessin.

• Pol, ara que tenim la cabana condicionada i ens hem organitzar, anem a investigar pels voltants?
• No se Rita, son prop de les 9 de la nit i fa fred, a mi no em ve de gust, però si tu hi vols anar. . .
• D’acord quedem-nos-hi, em caminat molt i demà ja voltarem a veure que en traiem de tot aquest lloc.
• Vaig a preparar els sacs, digué en Pol
• Si no et fa res tinc un xic de gana (faré un sopar ràpid): li digué la Rita.
• M’apunto!,  o et penses que no en tinc de gana jo!. Recorda que soc un lleó amb el menjar i m’ho empasso gairebé tot.
• Ha,ha, tens raó, au!, recorda-te’n deixar menjar per demà i el següent que no m’agradaria marxar per haver calculat malament els queviures. Quina vergonya passaria al tornar!!!
• Ui, si seriem la riota de tot el poble. Uf, quin horror:  li replicà en Pol.
• Au Rita, bon profit.
• Igualment Pol.

Un cop amb l’estomac ple els hi va agafar son, i, embolicats amb els sacs prop de la llar de foc van iniciar un curt trajecte oníric.

No se sap com, però, un cop molt fort va fer trontollar la cabana sencera, els va despertar de sobte, espantats com eren i per por a tractar-se d’un terratrèmol van sortir de la cabana. A fora tot era en calma, mentre les cames encara els hi tremolaven. Els ulls controlaven cada racó d’aquell bosc, però no se sentia res, fins i tot el silenci era rar. Estaven estranyats de la situació, d'aquell cop tant fort, la tremoló i el silenci, tan sols sentien els seus gemecs d’espant, on havien anat les besties de la nit?. Era estiu i hi havia lluna plena, on era el concert nocturn?. Però res, silenci, foscor i por era tot el que tenien.

• Calma’t una mica Rita, deu haver estat un cérvol gran que ha xocat, de vegades passa, ja ho saps.
• Escola Pol, un cérvol no es un elefant i per més que xoqui no pot fer trontollar un refugi, també ho saps.
• D’acord mira, oblidem-ho i anem a dormir, demà matí pentinarem els voltants, que et sembla?
• No sé, però esta bé, no crec poder tornar a dormir, de tota manera son les 3 de la matinada i a les 6 ja es clar, tres hores les puc suportar.

Els dos germans van entrar novament a la cabana, i es van estirar dins dels sacs, el foc quasi estava apagat i en Pol el va reviure.

Aquella nit va seguir sense incidents.

Començava el primer dia sencer a la cabana del bosc i els rajos solars envaïren la estància. Feia un dia magnífic, van esmorzar, escombrar el terra de restes de menjar, recollir els sacs per evitar “diminuts ocupes sorpresa” alhora de ficar-s’hi i van sortir primer cap al llac i després pels voltants.

El caminoi del llac era estret, ple de teranyines i mosquits, no hi havia res d’estrany o potser ho van passar per alt, la qüestió es que quan van ser-hi davant la finestra del llac es van quedar bocabadats. Era inacabable, verd maragda, amb petites onades que formava el vent. Es van mirar tots dos i decidí baixar a veure’l de prop i potser donar-se un bany. L’aigua era freda, però tan clara que semblava un mirall. Les truites i la resta de peixos jugaven a fet i amagar, els dos germans intentaven caçar algun però, “com se’n reien els peixos d’ells”. . .!. Sabien que no els podrien atrapar mai.

Van passar gran part del matí a l’aigua i prenent el sol, fins que de sobte, tot d’una a la Rita li va semblar veure una ombra entre els arbres.

• Pol, mira allà, qui es aquell?
• Qui?, però, que t’empatolles ara, allà no hi ha ningú.
• Que si, mira ens esta mirant. Allí entre aquells dos arbres.
• Estàs cagada de por i veus fantasmes per tot arreu. Bah! anem, que deu ser prop del migdia. Ja li donarem un cop d’ull després de dinar.
• Sempre evites anar a descobrir el misteri. No havíem quedat que ho investigaríem?
• Si, però encara tenim demà i el següent. Es que s’ha de fer tot de cop?
• No, però si tornem a tenir un ensurt aquesta nit, prefereixo evitar-lo abans.
• Oh, deu meu, d’acord anem-hi: digué en Toni

Es van vestir i decidí anar a trobar aquella misteriosa ombra que els assetjava entre els arbres.

A mesura que s’apropaven van descobrir estranyes figures col·locades en posicions estratègiques constituint formes variades. Primer, creien que es tractava de la broma d’algun pastor, pagès o motxiller, però, a mesura que avançaven les formes eren més abundants i també es trobaven penjades dels arbres, van seguir fins que en unes pedres hi van veure sang i objectes semblants a dents. El bosc els va caure com una allau al damunt, l’esgarrifança corria l’espina dorsal de la Rita, i en Pol es trobava maça sorprès per reaccionar, fins que un crit d’ofec estrident els va tornar de peus a terra i, cames ajudeu-me, van tornar a la cabana.

• Hòstia que era allò?. Digué en Pol
• No ho se, vudú?
• Que fort, em sembla que hauríem de marxar d’aquí Rita.
• Això mai, ara no, quedem-nos els dos dies i a veure que passa.
• Escolta era sang i dents. Això no ho fa el bestiar!!!
• Doncs truca als forestals.
• Si potser es el millor

En Pol es disposava a trucar als forestals quan va veure que no hi havia cobertura mòbil. No li va voler dir a la Rita, així que va fer veure que parlava amb ells i d’aquesta manera ella restava tranqui-la.

Van encendre el foc de la cabana per fer llesques de pa torrat amb llonganissa de la comarca, també van desfer xocolata per prendre’n. sempre era bo un vas de xocolata després d’un bon espant. Relaxava.

Amb tot, va passar el temps i amb ell les hores fins arribar novament la vesprada. Com el cel era tan blau, van sortir a veure l’amagatall del sol rere les muntanyes per ponent.

La por encara els feia ballar el cor, així que decidí restar tancats a la cabana, allunyats d’aquell esgarrifós escenari. Fent torns per dormir.

Cap a les 10 del vespre la Rita es va adormir, i en Pol li costava mantenir-se despert, però, amb la feinada que li donava la llar de foc per revifar-la, ja n’era suficient, resultava una distracció. De tota manera quan et trobes molt cansat tard o d’hora les parpelles pesen i no ho pots evitar.

Començà a donar voltes sobre si mateix, suant i gemegant, tant que la Rita es va despertar preocupada, en veure el neguit i sofriment del seu germà, el va despertar, però, sense saber el motiu, ell començà a parlar en una llengua desconeguda i així que obrí els ulls, el terror va envair el rostre de la Rita, va xisclar, va tremolar, però, la por la hi va paralitzar, immòbil, impotent, sense poder fer res, va veure com els ulls del seu germà la miraven, eren diabòlics, malvats, aquell que la examinava de dalt a baix amb els ulls completament blancs i un mig somriure no era el seu germà.

De sobte li van acompanyar novament els cops a les parets de la cabana i el crit d’ofec estrident sentit al  bosc el dia abans, mica en mica el seu germà s’incorporava, sense recolzament, aixecava el cap, el pit, els braços, les mans, sense gravetat, inflexible, mort. La Rita espantada i sense alè, es va poder aixecar i mig nua, sense sac marxar corrents, esperitada, xisclant de terror, cap a les profunditats del bosc.

Ja havien transcorregut dos dies i a l’endemà quan en Pol es llevà no va trobar sa germana. Ell no recordava res del que havia passat la nit anterior, tan sols cercava la Rita, va cridar el seu nom des dels quatre cantons del vent, va examinar el llac, els camins propers, fins i tot l’escenari on havia trobat la sang amb les dents, aleshores no n’hi havia res, era tot net.

Les seves coses eren a la cabana, per tant, potser hagués anat a fer una volta (pensava), però sense aigua ni menjar i amb tantes hores de diferencia no era normal. Potser era cert que aquell refugi fora maleït i ara ells en pagaven les conseqüències de la seva temeritat, però, tenia que trobar-la, era la seva germana i era vital per ell.

Decidí arreplegar el sac, el menjar que hi quedava i omplir ampolles d’aigua, tot dins la motxilla i anar a cercar-la. Coneixia molt be la seva comarca i sabia cap on anaven els camins, per tant si no havia estat engolida per una altra dimensió, en Pol trobaria la Rita.

UN MES MÉS TARD

Es confirma la desaparició de dos germans del poble de la comarca: Pol i Rita, mentre anaven d’acampada fins al refugi del bosc.