CONVERSA AMB LESTAT

No es podia creure el que veia al seu sofà. Lestat la mirava intensament tot somrient-li, estava espantada, sentia com les esgarrifances li baixaven per la espatlla, les cames li feien figa mentre una suor freda com de mort li corria pel cos. Volia despertar d’aquell malson, però, per més que ho demanava no succeïa, i, de sobte va veure “el diaporama de la seva vida”.

Finalment Lestat li va parlar:

- Per què t’espantes quant ets tu qui m’has cridat?. Vine, acostat, no has de témer res de mi. Hem d’emprendre el viatge.

Ella es va apropar al seu amant Lestat, un pel més tranquil•la, però, amb “el cor encara encongit”, no sabia si esclatar de joia o enfonsar-se dins un mar de llàgrimes. Tan sols va obeir a Lestat.

- Que soc ara, un vampir?. Li va demanar amb veu tremolosa al seu estimat.

- Si, ja ets el que desitjaves. Com et sents?

- Diferent, perquè m’ha canviat l’aspecte?, tinc el cabell roig i la pell blanca amb moltes pigues. Bé, de petita ja ho era així. . .

- Quant et converteixes en vampir el teu aspecte sempre canvia a com ho eres anys enrere, i, a partir d’aquest moment ja no envelliràs mai, no canviaràs, no moriràs, ets immortal. Li va explicar Lestat.

- I els poders, de moment he pogut experimentar alguns, però, la nit no la veig amb els mateixos ulls que tu Lestat.

- Aquesta nit sí, que ho veuràs. La transformació s’ha completat del tot, per això soc aquí.

- Em pensava que només existies dins dels llibres de l’Anna Rice.

- I així és. Va finalitzar Lestat.

Quan la Gabrielle es dirigia a la seva habitació per cercar alguns objectes, Lestat li va dir que no els necessitaria; a partir d’aquell moment ella ja no necessitaria res del mon dels mortals, i a canvi, el nou mon li proporcionaria tot allò que sempre havia desitjat.

Així doncs, sense res a les mans i tan sols amb la camisa de dormir, van començar el viatge.

Lestat la va prendre per la cintura, i en un ràpid moviment de cos, va veure que es trobaven per damunt de les teulades de les cases del poble, cada cop més a prop dels estels. Era màgic, volava, veia les llums dels fanals com guarnien de vida cada racó obscur de Ribes, mentre la gent sortia de la última sessió de cinema, tot i el fred que feia. Curiosament ella ja no en tenia, els estels brillaven cada cop amb més intensitat i la lluna platejada semblava poder-la tocar. Volaven travessant els núvols a gran velocitat, ja eren a molta altitud i amb proa feina es distingia la vida mortal.

- On hi anem?. Li va demanar al seu príncep.

- Farem un recorregut pel temps abans de dur-te al meu castell de Nova Orleans i presentar-te a la resta de vampirs. Però, haurem de fer una aturada d’aquí a poc, t’has d’alimentar amb la sang dels corruptes.

De sobte es va agafar molt for a Lestat. Travessaven un lloc de turbulències que els va fer trontollar. No s’hi veia res en absolut, mentre giravoltaven sobre si mateixos, Lestat, la tenia molt ben agafada, però, ella va sentir por, notava un corrent molt fort d’aire que la pressionava i ofegava, era com si es trobessin dins d’un remolí de vent i llum.

Van travessar tota mensa de colors i sorolls mentre es precipitaven cap a un fons inexistent d’un forat negre, quan de sobte tot es va aturar, i van quedar suspesos a l’aire fred de la nit. La nit dels temps remots, de segles passats.