FANTASMES DEL PASSAT

EL MEU DESPATX

Avui dia 14 d'abril de 2010 em dirigia a una entrevista de feina al World Trade Center de Barcelona i baixant per Les Rambles de Barcelona, he recordat. . .

Recordeu, quan us vaig explicar el tema del meu acomiadament induït per la Federació d'Ensenyament d'UGT (FETE)?, doncs bé, no he pogut evitar sentir nostàlgia i pena.

Fa dies que em passa, des que van començar les entrevistes de feina. Potser es normal, però, em sento angoixada. (Tot i haver-ho passat molt malament, hi ha hagut moments de felicitat). - Com us anava dient baixant per Les Rambles he recordat petits detalls que a ulls grossos poden semblar un pel tontos, però, per mi, han estat molt importants.

He recordat quan em llevava pels matins a les 7h, agafava el bus o el tren i baixava a Pl. Catalunya.

He recordat, com escoltant la música del meu ipod i pensant en les meves coses, decidia a quina cafeteria fer el primer "talladet" del matí, i llegir algunes pàgines més del llibre en curs.

He recordat, com entrava per la porta de Via Laietana, 18, saludant al més pur estil de Liliana (JA SOC AQUÍ!!!!, BON DIA!!!, i, com la seguretat d’ambdós sindicats (UGT i CGT), em somreien.

He recordat pujant l'ascensor fins a la setena planta i saludar a (la senyora de fer feines, la millor senyora de fer feines).

He recordat com obria la porta del despatx i entrava, obria la finestra per ventilar, penjava la jaqueta i encenia l'ordinador.

He recordat com esperant l'encesa de la màquina, me n'anava a buscar un altre café, (no perdó), un caputxino, i conversava els meus deu minuts amb la millor senyora de fer feines.

Ha estat tanta la necessitat de veure i xerrar amb els meus companys que no me n'he pogut estar i un cop finalitzada l'entrevista de feina, m'he dirigit a la seu central de Rambla Santa Mònica; la rebuda ha estat tan càlida que m'ha semblat impossible (el) no poder seguir treballant amb ells.

Després m'he dirigit a la seu de Via Laietana, 18, també ha estat càlida, però no per la FETE, sinó per certs companys i companyes de feina que ens trobem a faltar.

Amb molta cura he caminat pel passadís de FETE fins arribar al "despatx". L'he mirat molt bé i, m'ha semblat molt més petit de com el recordava. No he sentit tristesa per abandonar-lo, sabia que si duia a terme el propòsit el perdria, però, l'havia de tornar a veure.
Ara ja estic preparada per tornar al món laboral.

Enfrontar-se als fantasmes del passat es bo. He tancat una etapa amb aspectes negatius i positius: el primer va quedar destruït el 19 de febrer de 2010 i el segon és a dins meu i en la experiència. Diuen que és un grau, en el meu cas representa dos i tres i quatre.

També venen amb mi tots els companys i companyes que m'han donat suport i els quals m'estimo i l'últim i per damunt de tot "el despatx", (aquesta habitació de quatre parets i tres taules que m'ha vist riure i plorar).

Aquí sé, que ja mai més podré tornar, ho sé, però ells tampoc.

Només em queda el record i la historia d'un despatx que em va veure passar.