ULLS DE NEN

Fa cinc anys vaig convertir un dels meus somnis en realitat tot i no ser gens barat, però en aquell moment no me’n vaig poder estar. Durant mes de vint anys m’he passat els dies i les vacances entre boscos, muntanyes i bestiar, sense veure’l, sense sentir el seu alè fresc pels matins, sense veure com les seves onades trencaven damunt les roques o la sorra de la platja, sense veure les canyes dels pescadors, que, quan tothom encara dorm, ells ja es preparen per fer-se a la mar, iniciant la seva jornada laboral.

Molts d’ells comencen abans que surti el sol, allà cap a les cinc de la matinada, això els que tenen sort de tenir una barca o petit vaixell per sortir a caçar “l’aliment dels Deus”, d’altres, s’han d’asseure a la sorra de vora el mar i esperar llargues estones de temps fins que algun dels peixos cau dins dels seus paranys.

Com explicava, asseguda amb el bestiar, dies després de recuperar-me de l’atac del vent del nord que quasi em mata;  vaig recordar. . .

Quan era petita els meus pares per descansar dels freds del Pirineu, baixaven a la província de Barcelona en començar el bon temps. Cap el mes d’abril anàvem tots junts a un dels municipis més estimat per mi: Canet de Mar, un poble petit de pescadors del maresme. Ens instal·làvem en un càmping (oblidat pel pas del temps), i, recordo com el meu pare reservava la parcel·la per passar l’estiu un cop finalitzava el curs escolar.

Com m’agradava. . . recordo . . .

El primer cop que vaig veure el mar em va fer tanta por i respecte que no m’atrevia a mullar-me els peus, però, de mica en mica li vaig anar agafant confiança, i, amb tan sols cinc anys d’edat ja nedava entre les seves onades. El que més m’agradava era a primera hora del mati i al vespre. Com el càmping era tan proper a la platja, m’escapava i anava a la platja a veure la gran bola vermella aparèixer per la línia blava de l’horitzó oceànic mentre els pescadors asseguts a la daurada sorra esperaven atents la tremolor de les seves canyes de pesca. Nomes gosava apropar-me a ells els vespres, quan l’escalfor del sol lentament desapareixia per donar pas a la fresca brisa marina, per saber com els havia anat la jornada pesquera.

Eren uns dies molts especials, no nomes pel mar i el soroll que feien les seves onades quan s’emprenyava, i com m’agradava veure’l enfadat, trencant imparable contra la sorra de la platja esquitxant i atacant a tot aquell que s’hi atrevia a desafiar-lo. De vegades la seva fúria era tant ferotge, que tenien que aturar el pas dels trens i dels cotxes. Quan això succeïa anàvem al poble i pujàvem a la Misericòrdia (una església tipus catedral situada a la part més alta del poble), m’agradava molt quedar-m’hi allà: un indret envoltat per grans arbres eucaliptus, els quals deixaven sempre el terra ple dels seus fruits, que, com si de caramels es tractes, me’ls menjava.

Un cop passat el perill del mar, tornàvem al càmping, però passant per una placeta on hi havia dos gronxadors que sempre aprofitava per gronxar-m’hi. Era tan gran aquella placeta . . . , o, si mes no, m’ho semblava.

El poble de canet sempre m’ha quedat molt endins i no sé perquè aquell dia ho vaig recordar, tant, que fa dos caps de setmana en comptes d’endinsar-me amb el bestiar per cercar llocs on ells menjar, vaig decidir deixar-los amb els seus propietaris, i, utilitzant velles excuses familiars, decidí anar a fer un cop d’ull a Canet de Mar.

Feia tant temps que no veia el mar, que l’aigua freda no va impedir que em mullés els peus, caminés descalça per damunt la calenta sorra daurada fent-me pessigolles a les plantes dels peus mentre els pescadors esperaven veure tremolar les seves canyes. Vaig passejar durant molta estona per la platja fins arribà a l’alçada del càmping on sempre estiuejàvem. M’hi vaig acostar i una gran pena em va omplir l’ànima al veure en que s’havia convertit (ja no existia), era un gran solar buit destinat a nova construcció.

De sobte una esgarrifança de por em va córrer per la espatlla creient que la placeta dels gronxadors i la Misericòrdia havien desaparegut, així que decidí abandonar el mar i anar cap el poble. Vaig pujar pels vells camins de la vila els quals no havien curiosament canviat, fins que vaig arribar a la placeta on jugava totes les tardes d’estiu quan el mar s’enfurismava. Una nova decepció em va ennuegar l’anima, però, no perquè ja no hi fossin, sinó perquè aquells fantàstics gronxadors eren tan petits i la placeta tan petita, que no gosava passar-hi entre mig d’ella. Jo la recordava tan i tan gran, que al veure-la amb ulls d’adult em va entristir. Amb les llàgrimes dels records infantils vaig marxar de la placeta dels gronxadors cap a la Misericòrdia, on nomes desitjava trobar-me amb el meu arbre preferit, un enorme i gros eucaliptus que emprava tot el terra d’aquell indret ple dels seus saborosos caramels, per sort ell hi era.

El parc de la Misericòrdia no havia canviat i, gràcies a això em vaig calmar, asseguda amb l’espatlla al tronc de l’arbre, vaig recordar el poble de la meva infantessa, perquè tal com l’havia vist durant aquell dia no m’agradava. Ja no era el mateix poble petit de pescadors del maresme, tampoc ho era la placeta dels gronxadors ni el càmping convertit en un gran solar de nova construcció, tan sols restaven el mar i l’arbre de la Misericòrdia. Sabia que el mar sempre hi seria, però, m’aferrava a l’arbre, ell era mes susceptible de desaparèixer.

Que faria jo sense aquell arbre?. La major part de la meva família tampoc hi era, res d’aquell mon passat hi era, el dolor del retrobament va ser insuportable. Creient-me incapaç de superar-ho tot de sobte m’hi vaig trobar amb un vell enemic, bufava de nou i de manera estranya al maresme. El fred em va pujar per les cames fins a l’espatlla i el seu xiulet em va cridar.

Sí, el vent del nord em va venir a trobar. Sabia que la vila que m’havia vist créixer durant els dies d’estiu, no em veuria envellir. Ja no hi hauria mes estius en aquella platja, ni en aquella placeta dels gronxadors. Des de l’ indret de la Misericòrdia em vaig adonar que els ulls d’un nen formen part de la època d’una persona, i, que mai tornen.

Sense voler pensar-hi mes em vaig prometre a no tornar a Canet i els caps de setmana pujar amb el bestiar, acompanyada pel vent que em va voler matar feia tan sols un mes enrere i que ara em salvava.

Em vaig aixecar i amb el fred i la ventolera aixecada per ell, el vent del nord, em vaig deixar envoltar marxant per sempre mes del poble que em va veure créixer durant aquells inoblidables dies d’estiu.

Liliana Castillo Girona