UN DILLUNS D'OCTUBRE DE 2011

Mentre baixava amb el tren direcció Barcelona per complir amb les obligacions i rutines diàries imposades per una quota mensual anomenada: rebut préstec hipotecari, contemplava l’espectacular festa de colors tardorencs que els nostres boscos es permeten regalar-nos, quant,. . . m’he topat amb una senyora d’edat avançada amb un petit problema per nosaltres però un gran conflicte per ella.

Aquesta senyora i el seu carro de la compra, així m’ha vist, tota angoixada m’ha preguntat per uns seients que no trobava, jo en aquell moment no els recordava, però, segons més tard li he dit, - ah si! ara me'n recordo, son els de tres disposats lateralment, doncs te raó en aquest tren no hi son, però en canvi te de els de dos també laterals.

Aleshores la meva curiositat ha anat a més i li he demanat perquè els volia, la resposta contundent: - perquè com tinc problemes a les cames poso el carro davant, els peus damunt les seves rodes i així no destorbo a ningú.

I, efectivament la senyora s’ha assegut amb el carro davant, els peus damunt les seves rodes, però no, en els dos seients laterals sinó en un de quatre normal. Que curiós m’ha resultat tot plegat, però, prefereixo no donar més importància de la que realment te. La senyora esta còmoda, feliç i sí, no destorba a ningú, perquè ningú comparteix seient amb ella.

Segueixo baixant de les meves muntanyes i boscos de tardor cap a la civilització. Quina ràbia em fa, son tan bonics els boscos en aquesta època que cada cop és més fort el desig de marxa cap a ells. Però l’hivern m’atura. Sé que les muntanyes i els arbres encara que despullats de les seves fulles amb els seus troncs grisos i adormits a excepció dels grans pins i avets, em donarien certa escalfor i protecció. “Per altra banda compartir el cau amb algun animal salvatge em permetria sobreviure o si fos tan sols amb el meu iglú blau de càmping. Conec algunes plantes medicinals, se fer foc i fins i tot amb l’ajut d’algun llop pirinenc podria caçar”.

Si sabés del cert que vivint així sobreviuria, no em caldria comptar els dies que resten per tornar a trobar-me entre ells.

Que bonics que estan els boscos quan plou, els seus colors encara son més vius i quan hi ha boira el misteri que ho envolta tot es encisador, no saps que hi ha davant perquè no ho veus, però, saps que tard o d’hora es farà visible.

“Quan cau la nit i entren les ombres de la foscor, la màgia i la imaginació son com les regnes d’un cavall que vols controlar i no pots, de sobte caus a terra i estirada damunt no saps què, veus el cel cobert d’estels i penses: amb tota aquesta bellesa i immensitat, que fem nosaltres aquí?. Aleshores és quan esgarrapes les mans a la terra i les claves tan profundament com la teva força física et permet. Restes immòbil contemplant l’escenari d’un planetari natural i real fins que el son et venç”.

Ja es de dia, però no t’has despertat per haver arribat el son a la seva fi, sinó pel petó d’un cavall o d’una vaca que no t’han volgut  trepitjar. I els hi agraeixes.

Però em segueix fent por l’hivern: es dur, es fred, no te compassió, la neu i el vent, el gel, la manca d’aliments, les gotes de pluja son com agulles que es claven a la teva pell, les temperatures sota zero, molt per sota del zero, no hi ha ocells, ni esquirols, ni llebres, ni conills: son amagats, tan sols tens com a companyia els llops.

Però la crida cada cop és més i més forta, el perquè ho desconec, només se que quan baixo de les muntanyes per anar a dormir a casa, una part de mi resta sempre allí.

Algun dia serè un record per vosaltres i real pels boscos que amb el seu misteri i encant ja no em permetran tornar.

Liliana Castillo Girona