VIVENDA: NECESSITAT O LUXE?

Tot i haver augmentat la esperança de vida en la espècie humana no puc deixar de comparar què fèiem i com érem en d’altres èpoques passades.

 

 

Per posar un exemple us faré viatjar uns 50 anys enrere: “l’alta Burgesia Catalana i fins i tot els considerats de la “quasi extingida” Classe Mitjana, quan volien anar a esquiar, no només s’aixecaven abans del cant del gall per agafar el tren que els duria a Ribes de Freser, sinó que un cop hi eren al poble i amb els esquís a la espatlla pujaven els prop de 1000 metres de desnivell per l’encara anomenat “camí vell”, ple de neu, gel i amb forts pendents. Un cop hi eren a la Vall de Núria iniciaven la seva “jornada blanca”, que, en acabar, cap a les 17 hores de la tarda, arreplegaven novament els esquís a les espatlles, i, “cames ajudeu-me” tornaven pel mateix camí per on havien pujat dirigint-se cap a l’estació de RENFE per agafar el tren de retorn cap a Barcelona”.

 

 

Actualment dubto que algú de vosaltres fos capaç de fer-ho, (ni jo mateixa podria). Per tant només em porta a una conclusió: la espècie humana degenera i es fa vella per més que augmenti la seva esperança de vida.

 

 

Si el nostre físic no hagués evolucionat tant, a hores d’ara encara podríem viure i dormir sota els estels, en coves o en cabanes fabricades amb el que la natura bonament ens proporciona i que nosaltres no hem sabut “bé” aprofitar.

D’acord, ara em direu, i els medicaments que ens curen?. . . i jo us respondré: surten de les plantes medicinals que trobem pels camps i els boscos, “de forma gratuïta”, només cal coneix-se-les i tractar-les.

 

 

Actualment hi ha molts llibres que parlen del tema i m’estic informant molt i molt bé. Per sort tinc hipoteca però no em veig afectada per ella, la hi vaig pagant i el meu crèdit es redueix cada any que passa, però, “es cansat”.

Crec, que poder tenir “quatre parets i un sostre” donat haver perdut la capacitat com a éssers humans de valdre’ns de la natura perquè físicament hem perdut “la qualitat” que ens ho permetia fer degut a la nostra mala gestió; cercant sempre la comoditat i el benestar per tal de no fer esforços que considerem inútils, quan en realitat abans els fèiem i això ens tornava més forts. Ara, ens veiem obligats a necessitar d’aquestes “quatre parets i un sostre” que donen protecció, caliu i benestar.

La vivenda a l’igual que la salut i l’educació primària i secundària elemental hauria d’ésser gratuïta, no per ser un luxe sinó “una necessitat” que l’esser humà com a tal i després de la seva disminució, regressió i destrucció física necessita com l’aire que respira i l’abric quan el guanya el fred.

 

 

Perquè vosaltres, Sistema Financer obligueu a l’home a convertir-ho en luxe?, i, no em refereixo a aquells que tenen segones, terceres, quartes residencies, i on el seu “patrimoni” sembla no tenir fi. Aquests sí tenen “luxes”, no, em refereixo a aquells que només tenen una única i pròpia vivenda, la qual si per desgracia després d’anys de “pagaments rigorosos” es queden sense feina, vosaltres Entitats Financeres els feu fora de les “quatre parets i el sostre que tant necessiten”.

Malauradament no puc culpar tan sols al Sistema, tots en som responsables del que ja esta fet,i, crec que la millor manera seria, asseure’ns, deixar les armes i ja que la comoditat, el poc esforç i el benestar, és “patrimoni exclusiu nostre”, unim-nos per arranjar tot el que no hem sabut fer des d’aquelles remotes èpoques, quan encara vivíem amb cabanes de fusta i/o palla, coves ó tan sols sota la insistent mirada dels estels.

Tots en som culpables i per tant tots hem de posar el nostre “petit gra de sorra” per sortir d’aquest forat, el qual cada cop es fa més gran i fins a l’infinit . . .

Liliana Castillo Girona