EL TREN

Divendres, 16 de setembre de 2011

Son les 17 hores, estic asseguda novament al tren de la línea R3 (Ripoll - Puigcerdà - La Tour de Carol). El seu xiulet es fa evident, es tanquen les portes i comença el llarg trajecte cap a Ribes de Freser.

Aquest cop no tinc ganes de llegir ni de posar-me l’ordinador, no, avui em dedicaré a contemplar el paisatge tot i conèixer de memòria tots els amagats racons dels pobles per on passem. Es tan bonic, que, per més vegades el faci, dubto poder deixar d’admirar-lo mai.

Alguns vilatans saluden al tren quan passa de llarg per les estacions (el d’aquest hora és semi directe i no s’atura en moltes), evidentment redueix la seva velocitat quan s’apropa a l’estació del poble, i això et dona temps a veure diferents usuaris que com jo l’agafen, perquè el necessiten. I, segueixo mirant per la finestra, m’agafa son, vaig cansada de la feina, faig esforços per no tancar les parpelles, “pesen” i, finalment es tanquen, les deixo una estoneta, quan vingui el revisor ja les farà aixecar. . .

Un cop se’m passa el son m’incorporo, ens trobem a Sant Quirze de Besora (encara falta arribar a Ripoll i ja seran dues aturades menys fins la última, això per mi).

Aquest és el tros del viatge que més m’agrada, les muntanyes ens envolten i el tren ha de fer tantes voltes per tantes corbes. . .que potser algun dia no arribi a destí. De vegades és un consol.

Avui els ulls no es separen de la finestra, i veuen com les fulles dels arbres van deixant el verd enrere per donar pas els bells i nostàlgics colors de tardor. Misteriosa estació, com m’agrada. Els boscos s’omplen de fruits, el dia s’escurça, es canvia novament l’hora, i els nostres fantasmes i enigmes no resolts tornen a atacar-nos despietadament, però, com m’agrada la tardor.

Amb tot me n’adono del pas del temps, i, torno a “caure” en pensaments, “mira endavant i deixa el passat d’una vegada!”. Ho he intentat, però, no ho puc fer. Dins meu tinc un conflicte no resolt, si pogués controlar les manetes del rellotge, si pogués fer córrer el temps enrere, canviaria tantes coses. ., que res del que va succeir aleshores, a hores d’ara no tindria cap sentit perquè mai hagués existit.

“Porca misèria humana”.

El temps marxa tan ràpid, sé que vaig cap a una fita, però, no la se veure. Durant anys he estat tant be, que, potser ara em toca sofrir, deu ser cosa de l’aprenentatge, no ho se.

De moment segueixo asseguda al tren, mirant per la finestra i, esperant arribar a destí.

Ja no puc canviar res, de tota manera, de què serviria?.

“Potser m’hauria de desar arrossegar pel corrent”

Liliana Castillo Girona 

. . . / .