CASTELL DE CSEJTHE

En acabar de sopar Madame Bathory va fer acompanyar els seus comensals i convidats a les cambres respectives; el naixement d’un nou dia era proper i pels dos vampirs això suposava les hores de descans, tot i no ser necessàries, però, els hi anava bé.

Tant Lestat com Gabrielle podien sortir de dia, sense una exposició molt prolongada al sol i amb la pell ben protegida podien passar per humans, però, Lestat sempre va escollir els ulls de la nit per fer viure la seva immortal ànima, així que, Gabrielle decidí fer el mateix.

Al poc de trobar-se a la cambra, Gabrielle va sentir passejar la comtessa, no n’estava del tot segura si s’hi dirigia cap a ella o tan sols hi passava. Es va apropar a la porta i parà la orella per escoltar, de sobte no recordava que això ja no li calia donat els seus súper oïdes de vampir, - que tonta soc – (es va recriminar), però, la seva orella no es va separar. Les passes no semblaven tenir cap direcció en concret, més aviat, eren com si fessin cercles o “balls” davant la seva cambra. – que estrany – (es va preguntar). I ja, sense donar-li importància es dirigí a descansar.

Aquell dia va dormir molt bé, es va incorporar per mirar l’hora del gran rellotge que penjava a la paret i aquest li va revelar les vuit del vespre. En sortir de la habitació decidí fer un volt pel castell abans de sopar novament amb Lestat i Bathory. Era un castell immens, així que utilitzaria els poders de vampir per fer-ho en menys d’una hora.

Començà pel laberint de passadissos del soterrani. Va baixar per unes escales fetes en pedra, (de fet aquella part del castell no hi tenia res a veure amb la resta); el terra, les parets i el sostre eren molt humits, s’hi respirava l’aire viciat d’estances que no veien mai la llum del sol, i feia una olor molt intensa no a tancat sinó a alguna cosa més. . . a sang seca. Ella ho sabia molt bé. Per les parets hi a traços queia aigua, les tocava i estaven mullades i havia aranyes que penjaven pel sostre, teranyines entre les pedres de les parets i el terra semblava tacat de sang.

Aquell soterrani semblava no acabar mai, va seguir per un passadís on la hi va dur fins a una estança molt àmplia i plena de cel•les; eren buides o almenys això semblava, (potser tenien rere fons i les víctimes s’hi trobaven entre parets), bé, no l’importava massa, ja que, com tenia gana, si s’hi trobava amb alguna, el més segur es que fos ella, Gabrielle la vampir qui li arravatés la vida. Va seguir explorant, per les parets penjaven grillons i cadenes, de nou va rebre una intensa olor a sang, i es va adonar que les parets n’eren plenes, el terra però, semblava bastant net – ho haurien netejat durant el dia – (va pensar). Ella seguí fins entrà en una de les cel•les, de sobte va sentir passes rere ella i es va girar, era Lestat.

- Estimada, la teva curiositat supera tots els meus vicis. Li va dir Lestat

- Oh, príncep meu, ja saps que ho tinc que veure. No t’enfadis amb mi, fins fa poc encara era mortal i al segle XI, ara puc volar i viatjar en el temps, ho has de comprendre.

- Si, però, la Comtessa ens espera, jo haig de fer un viatge, ja ho saps, tu has de ser present per si l’alquímia fracassés i t’haig de donar instruccions al respecte, bé, els dos t’hem de donar instruccions, vine estimada, anem-hi a sopar.

- D’acord, el que to diguis, però, desprès seguiré amb la meva exploració.

Tots dos s’hi van dirigir cap a la mateixa sala de la nit anterior, però, amb una gran sorpresa per ells, el sopar era sang molt nova i calenta.

- Lestat, si vols emprendre el viatge d’aquí a dos dies hauríem de fer avui mateix que les flames et prenguin per poder renéixer de les teves cendres i ser invencible a tota entitat que habita l’Univers. Va advertir la comtessa

- Si, tens raó, però, abans m’has de prometre que protegiràs a Gabrielle del nostre enemic Ariel.

- No pateixis, tens la meva paraula de sang.

- Ara ja resto més tranquil.

No quedava res més a fer que esperar l’alquímia de Madame Bathory, tots tres s’hi van dirigir als soterranis.

La Comtessa duia un canelobre, a ells no els calia, però, ella no havia renunciat els seus ulls solars. Caminant novament per aquells passadissos estrets i freds amb el llum del canelobre encara els feien mes tenebrosos i salvatges a ulls humans. S’hi van aturar davant d’una porta que Gabrielle no havia vist durant la seva exploració, i, quan es va obrir, la cambra de les tortures va sortir del seu amagatall.

Era cert tot allò narrat per la historia.