LA MÀGIA DE LES PARAULES

CARNESTOLTES

2012-02-17T20:56:00.000+01:00

D’origen Pagà diuen . . . fa segles que ens acompanyes coincidint amb les festes d’hivern, et pots estendre des de finals de gener fins al març depenent de l’any i just abans del començament de la quaresma cristiana. Sempre has estat relacionat amb les antigues festes paganes on s’honorava a Baco (Deu del vi) i d’altres festes i estranys rituals realitzats en honor al Deu del toro Apis, de procedència Egípcia.

Altres investigadors i historiadors diuen . . . que la teva gran festa, te un origen Sumeri amb més de 5.000 anys d’antiguitat, un dels Regnes més antics de la historia de la humanitat ple de llegendes fantàstiques de grans i temibles Deus, capaços de destruir el nostre mon.

Les seves celebracions eren molt semblants a l’època de l’Imperi Romà que, degut a això et vas començar a estendre per la resta d’Europa fins arribar a Amèrica, gràcies als aventurers i navegants espanyols i portuguesos, que es van arriscar allunyant-se oceà endins, creient que la terra era plana i el seu final era ple de monstres que els esperaven abans de caure pel gran precipici del fosc i inacabable Univers, però, que afortunadament es van adonar del seu error arribant a noves terres batejades com les Amèriques. Degut a aquest descobriment i la seva posterior colonització, tu, la gran festa de les disfresses vas arribar ramificant i aprofundint les teves més que potents arrels, convertint a aquest continent en un dels més “sonats” i “important” a l’hora de celebrar-te, “Carnestoltes”.

Tot i estar relacionat amb el Paganisme actualment t’associen principalment amb el Catolicisme, i en menor mesura amb les cultures Cristianes Ortodoxes i sobretot les Protestants on no et celebren.

Els dos països on més celebrat, venera’t i espectacular ets, “Carnestoltes” son: Brasil i Venècia, convertits pels afortunats que et poden viure i veure en: inoblidables.

Tot i ser una festa qualsevol et caracteritzes per ser la única festa de les disfresses, aquestes tenen el seu origen en uns dies de permissivitat i d’ ocultament de les personalitats dels vilatans, sobretot en el medi rural per aconseguir allò que els hi mancava.

Alguns d’ells prenien la carn i d’altres aliments que no podien menjar, en d’altres casos era per diners i en d’altres per poder desinhibir-se de la gran repressió cultural i religiosa d’algunes comunitats això si, sempre darrera una mascarada i unes robes que no tenien res a veure amb els seus amos.

Bé, pel que sembla el teu temps de “carnestolendas” era molt ben acollit per qualsevol que vulgues desfogar-se, mantenint la seva personalitat intacta.

Sigui com sigui avui divendres dia 17 de febrer de 2012 permeteu-me descansar i deixar-me ser per unes hores: Groucho Marx.

Liliana Castillo Girona

VENT DEL NORD

2012-02-06T17:40:00.000+01:00

Ets molt fort i molt fred,
d’origen polar ets,
pots agafar grans velocitats enlairant-te,
amb les sagrades muntanyes catalanes.

Des del sud-oest del Massís Central Francès,
travesses el nord dels Pirineus,
arrossegant tota vida
que s’atreveix a desafiar-te.

Sense pietat, sense aturar-te,
cremes i destrueixes imparable
només per batre
una fita de velocitat.
I, l’assoleixes, superes amb escreix
els més de 200 km/h, mentre la terra
glaçada resta, a la espera d’una nova
embranzida teva.

Quan bufes,ni un sol núvol destorba,
el blau del cel que s’estén
per tota la serralada catalana,
del nostre Pirineu.

Bóreas, es el teu nom Grec i Tramuntana
el que reps, perquè d’enllà de les muntanyes,
vens.

El dissabte em vaig trobar amb tu,
et sentia com venies,
amb el teu xiulet d’avís
i la teva transparent gelor .

A punt vas estar de matar-me,
però no te’n vas sortir,
i, ara jo, et dono les gràcies,
perquè em vas enfortir.

De tots els vents ets el pitjor,
ets mortal i no t’aturaràs mai,
per tant et dic:
Bufa vent del Nord,
bufa amb tot el teu rigor,
perquè saps una cosa,
JO, ja no et tinc por.

Liliana Castillo Girona

EROS

2012-02-01T18:58:00.008+01:00

Potser els Maies al cap i a la fi tenien raó, no, perquè ens arribi ja la nostra fi, sinó per tots els esdeveniments que s'estan sumant en pocs dies de diferencia:

· la crisi econòmica mundial,

· els terratrèmols i tsunamis que ens castiguen continuadament a l’atzar sense saber mai on tocarà . . .,

· l'aire fred, el cruel i despietat vent glaçat del Nord que es despenja del lloc més inhòspit i llunyà del nostre món per fuetejar-nos amb el seu invisible i esmolat fuet.

No, no teníem prou amb tot això sinó que demà ens visitarà un dels més grans meteorits, anomenat EROS, el qual, controlant la distancia del temps i l’espai s’apropa cada cop més, sense entrar-hi, de moment . . .

Aquí teniu l'enllaç publicat a la Vanguardia on pels interessats en els fenòmens astronòmics, crec serà del vostre gust.

Liliana Castillo Girona

METEORIT EROS

UN RETORN AL PASSAT: ELS CATARS

2012-01-28T19:42:00.001+01:00

Aqui us deixo l'enllaç a un diaporama d'uns grans autors. Que el disfruteu

UN RETORN AL PASSAT: ELS CÀTARS

AUTORS: ELS NOMS QUE HI SURTEN AL DIAPORAMA

L'HIVERN

2012-01-22T14:22:00.001+01:00

Ets fred i no tens compassió,
quan arribes ho mates tot.

Els colors marxen i les aus

aixequen el vol per cercar
d’altres indrets amb més caliu,
però tu segueixes sent fred i
sense compassió.

L’únic color que queda és el blanc

de la neu que mai deixa de caure,
enfonsant-nos dins del seu mantell i
rient-te de nosaltres, per no poder fer-hi res.

El gel i el vent ens glacen el cos,

prohibint-nos sortir a passejar pels
camins de tota la vida, deixant-nos només
entreveure’ls, per les finestres i
les antigues fotografies.

Els boscos moren i els arbres grisos

i tristos es tornen, però, això a tu no
t’importa, i,segueixes durant molts
mesos turmentant-nos amb
el teu gèlid alè.

El sol ens dona el bon dia, quan tu li permets,

però com també escurces els dies,
poques hores el podem gaudir.

El bestiar s’amaga quan

el teu vent del nord fas treballar, i, a
nosaltres ens queda córrer cap a les nostres llars,
però saps molt be que a mes d’un has enganxat,
sense donar-li cap treva l’has matat.

Marxa d’una vegada estació de mort, gel i fred,

Marxa d’una vegada perquè no et volem.

Liliana Castillo Girona

UNA TROBALLA DEL YOUTUBE

2012-01-22T13:49:00.004+01:00

2012-01-16T16:43:00.000+01:00

Hivernalia

View more presentations from LILIANACASTILLOGIRONA

AUTORA: LILIANA CASTILLO GIRONA

LAS NOTICIAS DEL DÍA . . .

2012-01-14T08:50:00.000+01:00

AUTOR: DE UN BUEN AMIGO

2012-01-11T20:00:00.001+01:00

EL MON DEL CINEMA

View more presentations from LILIANACASTILLOGIRONA

EL POBLE DE LA FOSCOR

2012-01-04T16:02:00.002+01:00

Mentre el poble despertava a un nou dia de foscor ell ja feia estona que contemplava per la finestra la inexistent esfera vermella quasi oblidada. Sempre es llevava a trenc d’alba per veure’l aparèixer per l’horitzó, primer vermell i lentament canviant de color alhora que pujava brillant l’estrella de foc per la immensitat del cel (la seva llar), però, malauradament feia tant de temps que això no succeïa que de vegades tenia que recordar-ho mirant els dibuixos d’anys enrere que amb tanta gelosia guardava dins els calaixos de la seva tauleta de nit.

Anys passats el poble era ple de llum i colors però sense saber perquè la tristesa i la foscor mica en mica es van apoderar d’ ell, i tots van quedar sota les ombres d’un passat que mai tornaria al poble ó almenys això creient. Els vilatans estaven tan tristos i sols que tothom es va vestir de negre oblidant qualsevol festa o diversió haguda al poble, fins i tot el cant matinal dels ocells.

Molta gent jove va marxar per no suportar la mortal vida diària a la que estaven sotmesos, havent de treballar, estudiar, comprar i fins i tot jugar amb tristesa i ombres, ja que degut a tanta pena i malenconia el sol no s’atrevia a il·luminar-los.

El noi no recordava des de quan eren el poble de la pena, el seu somni era tornar a veure la sortida del sol i feia molts anys que mai els acompanyava amb les seves abraçades de llum.

Sempre es deia: - si seguim així gaire temps morirem tots, ningú, te cap futur en aquests poble ni fora d’ell, jo vull viure, vull tornar a riure, a somiar, a veure la llum del sol, els colors. Vull un futur, no m’importa cóm, però, que tingui color i vida.

El noi des de la seva habitació esbrinava la manera de retornar l’alegria perduda, passava hores tancat pensant, provant, i preguntant què li agradava a la gent, però, ningú ni tan sols els seus pares eren capaços de recordar: - quines coses més estranyes ens dius, perquè ens preguntes que ens agrada sinó sabem que vol dir aquesta paraula?. Ja no ho recordaven, no sabien com tornar a gaudir de la vida perquè havien deixat de somiar, havien perdut la il·lusió i la esperança sense saber com, i això encara ho feia més trist.

Una tarda abans de sopar va caure una canica d’un dels estants que hi havia al menjador, el noi s’hi acostà i recordà com jugaven tots a l’escola i fora d’ella amb les boles de cristall. Com n’eren de feliços. Sense dir res la va prendre i la guardà a la butxaca. Un cop sopat pujà a la seva habitació, es va asseure’s damunt del llit i quan els seus pares li van donar el petó de bona nit, ell seguí contemplant la canica.

- Jo amb tu m’ho vaig passar molt be, ben segur que pots tenir altra utilitat, vejam. . . que passaria si et poses un numero al damunt?.

El noi la hi va imaginar amb el numero “8”, però es clar, amb una no es trobava del tot satisfet, així que va cercar per tota la casa a veure si hi trobava un altre; mala fortuna, ell no en tenia més.

Sense rendir-se, l’endemà a escola li va preguntar als seus millors amics si hi tenien més caniques o boles i de sobte tots sorpresos van començar a buscar. De les butxaques dels altres nois i de les seves motxilles van començar a sortir boles, el noi les hi va agafar totes i va dir:

- demà us les portaré una mica canviades, m’he inventat un nou joc, molt divertit i que ens durà la alegria a tots. La resta de companys se’l van mirar estranyats però van acceptar el repte.

A l’endemà el noi va tornar a mirar per la finestra si el sol li regalava els primers rajos de llum, però no, seguia amagat pel poble i per a ell. Va prendre totes les boles transformades i amb un sac petit i la seva motxilla plena de llibres marxà a l’escola.

Quan arribà va cridar a tots els seus amics i aquests encuriosits van acceptar provar el nou joc. Asseguts al voltant del noi i les boles, ell va començar: - ara us haureu d’inventar cinc números i no dir-los, els heu de recordar, jo treure les cinc boles numerades d’una en una i faré una combinació, si hi ha algú de vosaltres que tingui la mateixa combinació que jo, haurà guanyat totes les boles: preparats, llestos, ja. . . .!

Sense esperar-ho els crits, les rialles, els salts, i les corredisses van despertar al poble, els mestres de la escola, els pares, i tota la resta dels vilatans i vilatanes, van sentir tal xivarri i tantes rialles que s’hi van acostar a la rondalla dels nens.

De mica en mica van començar a jugar els adults, els somriures es van estendre entre ells i fins i tot ja van recordar què volia dir allò de passar-s’ho bé. La alegria va tornar al poble de la tristesa i l’avorriment, però el sol encara no. El dia donà pas a la nit, i tots van tornar cap a les seves llars, però no eren els mateixos, van començar a recordar. . .

L’endemà al matí el noi quan es llevà i va mirar per la finestra una estranya llum vermella, apareixia per la ratlla de l’horitzó ascendint lentament per la immensitat del cel, transformant la negror que enfonsava el poble en colors que mai havien vist ulls humans.

Tothom va tornar a riure i a divertir-se, si, es cert treballaven però alhora havien recordat què volia dir somiar. La il·lusió i la esperança van retornar als seus cors trencats encara no se sap perquè, però, que misteriosament un senzill joc inventat per un nen, els hi va tornar les ganes de viure el present, el moment, l’ avui.

(Conte inspirat per un SMS rebut d’una persona que en aquests moments no se qui es però pel que sembla es recorda de mi i em va fer recuperar el que jo havia oblidat: HAY DOS DIAS AL AÑO EN LOS QUE NO PODRAS HACER NADA: AYER Y MAÑANA, SOLO HOY PODRAS: PERDONAR, SONREIR, SOÑAR, SENTIR Y AMAR).

Gràcies

Liliana Castillo Girona

LA MÀQUINA DEL TEMPS: SEGONA PART

2011-12-31T11:00:00.000+01:00

L’etapa com a Orient Express va quedar en els records del temps mentre que una de nova estava a punt de néixer. L’any 1904 em van inaugurar desprès d’una dedicació de més de tretze anys, en una nova ruta mundialment coneguda amb el nom de: Transsiberiana. El viatge tractava d’unir Moscou amb la costa del Pacific de Rússia, exactament amb Vladivostok. Ara tenia que córrer per una extensió de 9.288 km, travessant gran part de l’Asia Soviètica, i, evidentment la tan temuda Siberia.

Convertit en el servei més extens del mon, els meus peus de ferro corrien durant set dies i sis nits travessant vuit franges horàries diferents. Degut a la quantitat de fronteres que tenia que creuar, perdíem molt de temps, i, em van adequar amb tot tipus de comoditats: seients tous totalment entapissats, compartiments d’estil europeu amb dos o quatre lliteres, i per altra banda hi havien els seients normals, entapissats no amb les millors teles sinó de plàstic i/o cuir. Amb els compartiments passava el mateix, aquests ja no tenien tan sols dues lliteres sinó que es va establir un mínim de quatre per compartiment, i, en alguns vagons tan sols restaven els seients (aquest altra tipus de comoditats eren per aquells viatgers de curta durada).

Les millors comoditats restaven pels turistes que feien tot el trajecte impressionats per la quantitat de ciutats que travessaven, paisatges naturals, inacabables llacs glaçats, el desolat desert blanc de Siberia, i els altiplans que s’estenien des de Mongòlia fins a la Xina.

Aquesta nova ruta la van dividir per branques, canviant-me de nom en cadascuna d’elles; així us haig d’explicar que també se’m coneixia com el Transmanchuriano. Començava en el punt de l’anomena’t Tarkaya (situat a uns 1.000 km a l’est del llac Baikal). A partir d’allà voltava cap a terres més càlides anomenades sud-est, essent la destinació final Pekín.

El darrer nom amb el qual em van batejar per creuar Mongolia d’una punta a l’altra sense aturar-me, va ser Transmongoliano. A final de l’any 1991 em van fragmentar en una quarta branca, intentant separar-me de la principal i mundialment coneguda: Transsiberiana, però, tot va quedar en això: un intent.

Hi havia zones perilloses, però, en el meu interior els turistes això no ho van notar mai. Dins les meves parets rebien tot el caliu que necessitaven quant travessàvem les terres més fredes, desolades i tristes del planeta, on els diferents vents es creuaven en un sense fi de crits a la desesperació, impedint l’avenç dels nòmades i els seus yaks, que, desesperats per trobar menjar i aixopluc abans no restes tot sota el cruel mantell blanc de neu, intentaven caminar per aquelles inhòspites terres, enfrontats constantment contra el bufit desesperat dels vents. Una lluita per la supervivència, un model de vida només reservat pels més forts.

La ma d’obra que van utilitzar per la meva construcció va ser principalment de convictes i ex presidiaris procedents de la illa Sajalin, a més de soldats russos. La feina era terriblement dura i, d’un alt risc físic de mort on molts s’hi van haver de trobar durant la meva creació, però no només era la duresa del terreny sinó també la dificultat que va representar la gran obra als voltants del llac Baikal. Durant els començaments un Ferry carregava tot el meu pes i el dels viatgers per fer-me creuar el gran llac gelat.

Per altra banda la construcció de la meva catenària s’hi allargà des de l’any 1929 i fins al 2002. L’avantatge d’haver trigat tant va donar possibilitat a convertir-se en un transport de càrrega pesada de fins a sis mil tones, el doble del que duia fins aquell moment.

A banda del meu atractiu turístic, actualment m’utilitzen per transportar més del 30% de les exportacions mundials, i, encara que sembli rar, també soc una mena de transport domèstic.

A diferencia de l’anterior forma que m’havien donat, han estat més de cinc cents metres de vagons de passatgers en el passat, i ara en l’actualitat convertit en una de les més extenses de totes les rutes i formes creades, connecto des de sempre i per sempre la Rússia Europea amb el llunyà Orient Rus, Mongòlia i Xina.

Liliana Castillo Girona

LA MÀQUINA DEL TEMPS: PRIMERA PART

2011-12-30T19:18:00.003+01:00

Al llarg de la meva vida he rebut tants noms, he creuat tantes muntanyes, rius, valls, pobles, ciutats, he corregut per tants indrets del mon sense importar-me mai quin temps fes i en quina època em trobés, han estat tantes les aventures que vosaltres viatgers heu volgut compartir amb mi, que la nostàlgia no m’ha donat treva, i, abans que el temps ho esborri per avançar en ell i transformar-me encara més en una màquina molt més poderosa i nova, us he volgut explicar en aquestes senzilles línies com vaig ser jo durant aquell temps tant remot que semblava no tenir fi, i, durant el qual mai no va deixar d’haver-hi petits racons on el romanticisme, el misteri, i l’afany d’aventura que jo despertava en tots vosaltres, restes oblidat i sense espai.

Així doncs, començaré el meu viatge amb una de les aparences més emblemàtiques i famoses que mai he tingut:

El misteriós 'Orient Express'.

Va ser pels voltants de l’any 1883 quan un jove Belga (no Poirot), després de tornar d’un viatge dels Estats Units, se li va ocórrer donar-me una aparença totalment diferent. Jo, ja existia a l’altra banda de l’Atlàntic, però, ja us ho explicaré.

Bé, gràcies a l’esperit “innovador” d’aquest noi Belga, la meva transformació en el tren més luxós, romàntic, atractiu i sobretot misteriós s’hi va dur a terme, encara que el sentiment que a mi em produïa, era el d’esser una mica “rococó”.

Envoltat de luxe per tot arreu, em vaig convertir en el transport ferroviari del mes alt nivell, esplèndid i extraordinari ORIENT EXPRESS. El recorregut que feia no era ni una part d’atractiu del que jo ho era pels viatgers. Alguns anaven únicament des de Paris fins a Constantinoble, per asseure’s en les meves cadires, dormir en un dels meus llits ó senzillament prendre el te de les 4 de la tarda, asseguts al vagó menjador veient per la finestra com el temps fugia sota els meus peus de ferro.

Les llegendes misterioses sempre van girar al meu voltant, acompanyant-me en vida i fins i tot desprès de la mort. Guarnit amb la companyia de personatges excèntrics i famosos que volien sentir-se a prop meu, els paisatges i les noticies es succeïen allà per on anàvem, però, el que realment em va llançar a la fama van ser les novel·les de la famosa escriptora Àgata Christie i el seu protagonista Poirot, també amb nacionalitat Belga (potser en homenatge al meu estimat creador).

Que s’hagués creat aquest escenari al meu voltant podria no haver estat casualitat.

Però com tot en la vida hi ha un inici i un final, i encara que jo tenia moltes altres formes de viatjar per meravellosos indrets del nostre mon, aquesta peculiar “cara” que m’havien donat no trigaria a arribar a la seva fi, però, abans deixeu-me recordar que dins dels meus vagons s’hi va reunir la aleshores anomenada “CREMA DE LA SOCIETAT EUROPEA”: Aristòcrates Alemanys i Russos, polítics Francesos i Anglesos, banquers Londinencs i Parisencs, senyorets i senyoretes de l’alta Societat Victoriana . . ., un ambient de luxe i glamour que em costa oblidar, i, cada cop que ara corro sobre futuristes camins de ferro a altes velocitats, sense fum, sense soroll, i, en alguns països uns cinc centímetres per sobre d’aquests camins fèrrics me n’adono de com els trobo a faltar.

La meva fi va començar amb la primera guerra mundial, quan em van prohibir viatjar des del 1914 fins al 1918, posteriorment van decidir que deixaria de trepitjar terra alemany com a càstig dels aliats.

A partir del 1919 em tornaven a obrir les portes però canviant-me la ruta per Itàlia i Àustria, aleshores coneguda com a SIMPLON-ORIENT EXPRESS, l’avantatge per mi va ser que era el primer cop que travessava els Alps per l’anomena’t Túnel de Simplon.

Cims pròxims al cel, sempre blancs, sempre freds, sempre nets, sempre brillants, però al fer-se fosc els darrers rajos solars que banyaven les cingleres més elevades transformaven el immaculat blanc en el blau més bonic que mai havien vist uns ulls de ferro. Em quedava tant glaçat quan feia aquell tros del viatge, que els maquinistes no deixaven de escalfar-me per no defallir.

Mai no els vaig deixar tirats, però en canvi ells a mi, si.

Durant els anys 30 tot i la gran depressió que va dur a molts viatgers a la desesperació i la mort, jo vaig ser molt i molt rentable, fins i tot em van fer passar per una nova terra anomenada Grècia, on els artistes van fer presa del meu interior, així com els grans cuiners i fins i tot la reialesa. Arribaven a llogar vagons meus sencers per a us exclusiu d’ells.

Durant la segona guerra mundial em van novament prohibir viatjar i aleshores va ser quan em van sorgir problemes gravíssims. La terra per on corria sempre, es va dividir i començà la guerra freda. Jo no entenia res, fins i tot vaig pensar que em tallarien per la meitat, però malauradament resultà ser molt pitjor.

Aquells països comunistes van canviar la visió sobre mi (el rei de tots els trens), encara que només soc un. Em van fer canviar novament de ruta travessant les muntanyes més misterioses mai vistes: “els carpats”, però no era jo realment, em van voler copiar i aleshores van començar a malvendre els passatges per anar de Iugoslàvia fins a Grècia.

L’ambició humana em va perjudicar tant que tot el romanticisme i misteri originals lentament van anar desapareixent, deixant-me arraconat com les velles joguines quan els nens ja se n’han cansat.

Va ser al 1971 quan em van prohibir completament els viatges i sense expectativa de tornar a córrer pels meus camins de ferro, creuant valls, superant muntanyes, travessant pobles, ciutats, rius i indrets tant donats a llegendes i misteris, que encara a dia d’avui recordo amb un gran pesar.

Per tots els bohemis i amants del misteri que encara restin, llegiu les novel·les de l’Àgata Christie, i gaudireu d’un inoblidable viatge a èpoques passades amb el rei de tots els trens: jo, l’Orient Express.

Desprès d’aquesta historia espero no haver-vos entristit. Segueixo existint (ja ho sabeu), però en diferents parts del mon i en diferents formes i serveis. Com tot en la vida patim canvis, transformacions que de vegades, ens fan riure i d’altres plorar.

Mai he estat una excepció.

Liliana Castillo Girona

MAYA

2011-12-29T18:53:00.000+01:00

Para crear es necesario destruir. Los que sobrevivamos a la destrucción crearemos un nuevo mundo, siendo éste mucho mejor.

Feliz año 2012 y suerte.

Liliana Castillo Girona

UN CRIT A LA LLIBERTAT: COMENÇA UNA NOVA ERA!

2011-12-22T20:40:00.000+01:00

Avui quan m’adreçava cap a la feina he pogut llegir la segona part de les retallades anunciades per Vostès Excel·lentíssims i Honorables Senyors polítics. No m’han sorprès donat dur-les escrites al front de cadascuna de les seves Eminències. Sembla Senyors que no tinguin més cervell per pensar en d’altres temes, la seva obsessió per l’estalvi comença ja a ser malaltissa.

No saben com me’n penedeixo d’haver-los votat, des d’aquell dia la decepció i el fàstic s’han apoderat tant de mi que només desitjo veure’ls en la més absoluta misèria. No mereixen ni l’aire que respiren, vergonya els hi hauria de donar anar al seus luxosos despatxos dia rere dia, sabent tota la merda que escampant allà on van, però, es possible que no en siguin conscients?, si així fos, encara seria més greu.

Els que van marxar van ser nefastos, pitjor no ho van poder fer, però, almenys podíem anar tirant, endeutats si, però no arruïnats, desesperats i malalts. Vostès no tenen respecte per ningú, trepitgen a qui volen i creant el seu imperi amb els cadàvers dels dèbils, no saben que vol dir la paraula Societat, i desconeixen que es un poble, una vila o un veïnat.

No saben que és la humanitat, fugen atemorits quan algun se’ls hi enfronta dient-los la veritat, fa mal oi?, doncs pateixin, això es el que haurien de fer, sofrir com nosaltres. Mentre Vostès Eminències Politiques s’enfronten i retallen sous, serveis i dret a medicació, nosaltres ens unim, ajudem i intercanviem, aleshores qui son els més intel·ligents?.

Vostès el llegat que deixen és el següent:

- Nuclis de Barcelona presos per una malaltia que tots crèiem eradicada: la tuberculosi, ens ha visitat novament i per quedar-s’hi. Donem les gràcies als Senyors.

- Desnonaments de famílies que degut a no tenir feina, ja no poden seguir pagant els seus somnis i es veuen obligats a dormir al carrer, per no poder recórrer a amics i avaladors donat trobar-se en la mateixa situació. Donem les gràcies als Senyors.

- Més robatoris que mai, matant a punyalades a autònoms que es guanyen la vida amb les seves senzilles botigues, la feina de tota una vida i una vida sencera destruïda per la decisió d’unes persones que al cap i a la fi hem estat nosaltres qui les hem lliurat les Claus del Regne, i em comptes de complir amb nosaltres ens destrueixen. Donem les gràcies als Senyors.

- Taxes de medicaments que s’han de pagar, quan hi ha molts malalts crònics que guanyant solament 300 euros al mes i pagant lloguer ara es veuen obligats a pagar-se’ls sense poder. Que volen realment?, veure’ls morir perquè els hi fan nosa, oi que si?. Donem les gràcies als Senyors.

- Feines per sota de la precarietat, amb sous inferiors a 500 € (i a partir de 500 els afortunats). Donem les gràcies als Senyors.

- Funcionaris i resta de treballadors públics amb nòmines: negatives?, però, que s’han cregut vostès que son!!!. Donem les gràcies als Senyors.

- Atacs indiscriminats a les universitat públiques sobretot pel que fa a la UPC, acomiadant, rebaixant sous, drets socials, etc. Però això si, la gerent i el rector amb una bestreta de la paga de Nadal i la resta que els fotin. Donem les gràcies als Senyors.

- Transport públic per a milionaris. O es que hem d’anar a peu a la feina?. Donem les gràcies als Senyors.

Vostès no volen ningú, no volen cervells, no volen ens superiors. Vostès Eminències l’únic que volen son peons (ma d’obra bona, bonica i barata),sí així mateix ho dic.

Que s’han fet dels drets humans universals de la democràcia?, que passa, es que tenen por que la ciutadania faci servir la seva ma Esquerra contra Vostès?, perquè des que escalfen les cadires de la Generalitat no han deixat de llençar-nos contínuament la seva ma dreta com si fos el dit de DEU, sense miraments, sense cap mena d’escrúpols, tan sols la deixen caure i a veure a qui li toca la desgràcia . . .

Estem cansats, emprenyats i decebuts, fastiguejats d’haver-los de suportar. Recordin que fa molts anys en una altra època ens van fer treballar per quatre patates i una pa negre , i aleshores molt Honorables Senyors que va succeir, que ens vam revoltar. Es això el que volen Senyors?.

Vostès potser han oblidat però el poble no, encara recordem el significat de tres paraules que son les úniques que ens representen i crec hauríem de respectar: llibertat, igualtat i fraternitat. Van ser els nostres veïns francesos els que ens van ensenyar una altra manera de viure i que ara sembla han oblidat.

Volen que els hi expliqui el significat d’elles perquè dubto Excel·lentíssims i Savis Politics que les comprenguin:

LLIBERTAT: viure i deixar viure

IGUALTAT: tots som persones i com a tal ningú no es millor que el veí, tots mereixem ser respectats i aconseguir una vida millor.

FRATERNITAT:

tots som com germans, utilitzant la tolerància i l’amistat fent d’aquestes els nostres principals valors.

Vostès Intel·ligents Polítics ens poden robar tot el que vulguin i mes però el que mai aconseguiran treure’ns son els somnis i el profund anhel d’aconseguir la llibertat que tant ens volen negar.

S’ha acabat, des d’aquest moment Vostès ja no ens perjudicaran més, no ho consentirem, ja poden posar-se com vulguin, que no guanyaran.

Els que quedem de tota aquesta neteja infrahumana, serem més forts, sense por i amb un gran desig d’aconseguir un mon millor, tremolin si volen però, el final s’apropa.

AL POBLE:

Ens han robat i maltractat, ens han enfonsat i humiliat, creient-se alhora els mes poderosos del mon, potser és l’únic que tenen, poder, però no somnis, ni saben que es ser lliure.

Nosaltres si, ESCOLTEU D’UNA VEGADA I PER SEMPRE: s’han acabat les llàgrimes, s’ha acabat el sofriment, hem posat fi a la desesperació i ara es quan comença la nostra lluita.

Nosaltres no som els indignats, no som els sindicats, no som cap ONG, som Senyors Polítics, una raça nascuda de la duresa que Vostès Eminències han creat. Una raça farta de tanta hipocresia, ignorància, injustícies i abusos i que abans de dir l’adéu definitiu, lluitarà amb tot el que tingui per enderrocar-los i aconseguir la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

A tots vosaltres companys que voleu recuperar els vostres llocs de treball, les vostres llars i la vostra vida, uniu-vos a la lluita i recuperem allò que ens han robat, aixequeu-vos, recordeu allò que teníeu, no us compadiu més, netegeu les llàgrimes que fa temps no us deixen veure res mes, i mireu cap al cel, traieu el cap per la finestra i contempleu el magnífic dia que fa i penseu que sou vius, que per damunt de tot hi sou vosaltres, sou persones, sou lliures i ningú, per més cadira o cartera que tingui, no te cap dret a robar-vos el que us pertany i heu suat per aconseguir a la vostra vida, perquè només la mort és qui te la potestat i el poder natural de prendre-us-la, però mai un humà, per més Polític, Empresari o Economista que sigui.

Recordeu, ells no son millors que vosaltres, esteneu les vostres ales i aixequeu el vol, perquè mentre hi ha vida hi ha esperança, i per tant mai rendició, lluiteu fins a la mort.

Ha arribat el temps d’una nova revolució.

Liliana Castillo Girona

AIXÍ VA LA VIDA: RETALLANT I RETALLANT . . .

2011-12-20T16:24:00.000+01:00

2011-12-18T15:41:00.005+01:00

Maintenant je suis en train de prendre un très long voyage. Merci a tous par m'avoir donner les choses que je toujours cherché (une vie avec les loups).

A BIENTÔT

Liliana

BON NADAL A TOTS

2011-12-18T11:34:00.001+01:00

Aquí tenéis el sueldo del Sr. Rajoy

2011-12-09T20:12:00.002+01:00

El sueldo de Rajoy: 51.000 euros como diputado, 149.000 del PP y 325.000 como registrador de la propiedad….., Lo que me pregunto es…. ¿cuando registra?

¡Manda huevos esto último! A este hombre, le faltan horas al día….

Breve historia para el que no la conozca:

Rajoy es nieto de Enrique Rajoy Leloup, uno de los redactores del Estatuto de autonomía deGalicia en 1932 que fue apartado de la docencia universitaria por la dictadura hasta principios de los 50 y es hijo del también jurista Mariano Rajoy Sobredo, presidente de la Audiencia Provincial de Pontevedra, ciudad donde creció.

Recibe del Estado más del doble de lo que cobra Zapatero

El sueldo de Rajoy: 51.000 euros como diputado, 149.000 del PP y 325.000 como registrador de la propiedad C..G.

El PP, como suele demostrar habitualmente, evitar aplicar para sí mismo lo que exige a los otros. Reclama al Gobierno transparencia en todo asunto que se tercie, pero, en cambio, mantiene la opacidad sobre las rentas de sus diputados y de su propio líder. Según el diario Público, Mariano Rajoy gana alrededor de 200.000 euros brutos al año, una cifra que Génova se ha negado a confirmar. A esto habría que sumar, aún, los ingresos que recibe como registrador de la propiedad con reserva de plaza en Santa Pola, que podrían oscilar entre 325.000 y 450.000 euros al año, aunque sobre este tema hay, también, una absoluta nebulosa.

o "Sería muy interesante saber por qué Rajoy no ha pedido la excedencia del registro de Santa...

o ¿Miente Rajoy sobre su sueldo?

o ¿Por qué Rajoy se niega a revelar su sueldo?

o Cospedal, con 241.840 euros, es la política mejor pagada de la democracia

La aproximación al sueldo de Rajoy ha sido deducida a partir de cálculos elaborados por expertos en recursos humanos que toman como referencia los datos públicos, sus retribuciones en el Congreso y su última, aunque confusa, versión sobre lo que obtiene del PP, "unos 6.000 y bastantes euros netos más al mes".

Más del doble del salario de Zapatero

Tomando como buenos estos datos, Rajoy superaría en más del doble los ingresos del presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, que cobra 78.185 euros, aunque no es el que más gana dentro del PP, ya que su número dos, la política mejor pagada de la democracia, recibe 240.000 euros anuales, de acuerdo con la declaración de su renta de 2009. Dentro de esa remuneración, Público tiene en cuenta lo que cobra como diputado en el Congreso, este año, 51.582 euros.

El líder del PP siempre ha sido reacio a aclarar sus ingresos. En el año 2007, en su debut en el programa “Tengo una pregunta para usted”, se negó a responder la cuantía de su sueldo y tras titubear sólo alcanzó a reconocer que cobra más que un pensionista.

En octubre de 2010, en una entrevista en el diario El País, respondió, dubitativo:"Pues yo debo ganar unos 6.000 y bastantes más euros netos al mes, más mi asignación de casi 3.000 euros por mi condición de diputado".

Entre 198.257 y 209.282 euros

En la hipótesis de que gane 6.500 euros netos al mes del PP más 2.945 líquidos del Congreso, las retribuciones brutas globales de Rajoy se cifrarían en 198.257 euros, según los cálculos de Público. En el caso de que sus ingresos llegasen a 7.000 euros netos al mes, añaden, el bruto anual sería 209.282 euros. Cada més, el líder popular cobraría entre 9.500 y 10.000 euros limpios..

El PP recibe del Estado casi 35 millones

Pese a que el diario intentó contrastar con Rajoy la información, pero el PP se negó a confirmar el dato. Esta negativa no parece tener un fundamento razonable teniendo en cuenta que el 90% de los ingresos de los partidos proceden de fondos públicos. Del total de 82, 3 millones de euros que destina el Estado a los partidos políticos, el PP recibe 34.470.000 euros.

El eterno registrador

Por otra parte, Rajoy sigue figurando como registrador de la propiedad con reserva de plaza en Santa Pola, según aseguró en junio de 2010 el periodista Miguel Ángel Aguilar en El País. La decisión del líder del PP de no optar por pedir una excedencia, conlleva que su sustituto, Francisco Riquelme, recibe tres retribuciones: la de su propio registro, la del de Santa Pola y la de la oficina liquidadora de la localidad como interino, e impide que el puesto pueda ser ocupado por otro registrador.

Un 25% del sueldo del registrador de Santa Pola

En su calidad de registrador de la propiedad con reserva de plaza en Santa Pola, Rajoy cobra un 25% de lo que obtiene su sustituto, entre 1, 3 y 1, 8 millones de euros al año. Es decir, el líder del PP podría recibir entre 325.000 y 450.000 euros al año.

¡Manda huevos!

¿Y ESTOS NOS VAN A GOBERNAR? EN LA CRISIS QUE ESTAMOS ESTOS TENIAN QUE ELEGIR UNA SOLA PAGA.

Por supuesto estos nos exigirán recortes y sacrificios. Caraduras.

AUTOR: D'UN BON AMIC

CARTA ENVIADA AL MOLT HONORABLE PRESIDENT DE LA GENERALITAT

2011-12-02T20:01:00.000+01:00

Divendres dia 2 de desembre de 2011

Novament em trobo asseguda al tren que em durà cap a les terres del cru i dur hivern, “la delícia” de tots aquells que tan sols l’aguanten durant unes setmanes o potser dies quan hi van a esquiar. Per alguns de nosaltres (els que hi vivim) es molt diferent, son moltes les hores que passem junts amb l’estació de la mort i sempre el veiem amb un gran respecte i por.

El tren s’ha aturat a Plaça Catalunya i va ben ple, és normal durant l’aqüeducte de la primera setmana de desembre, on coincideixen el mercat medieval de Vic, i l’atractiu paisatge de neu i fred incomprensibles per uns i tant desitjat per d’altres.

Sempre observo les cares de la gent, no, no son les cares, és la expressió dels ulls dels viatgers, uns ulls que em fan veure com n’estan de cansats, decebuts, preocupats, tristos i envellits. Uns ulls que reflecteixen l’ànima de cadascun de nosaltres i els quals no enganyen.

Veient-los i no tan sols mirant-los, m’ha vingut al cap tota la moguda anomenada “RETALLADES”, i , penso, és realment necessari haver de passar per tota aquesta “MERDA”?,

- sempre els mateixos,

- sempre els més dèbils,

- sempre els de sota la GRAN PIRÀMIDE.

Molt Honorable Senyor President Mas, em sembla a mi, que ja n’hi ha prou, potser te part de raó en fer POLÍTICA D’ESTALVI perquè LA CAIXA FORTA de la Generalitat ha quedat buida, però, per qui?.

Vostè Senyor President ja sap molt be qui ho ha fet, no creu que aquests diners els hauria de reposar aquell que ja no hi es?. No crec que nosaltres com a Ciutadans i Treballadors que som haguem de sofrir encara més per uns “LLADRES” anomenats . . . X.

Com a Ciutadana puc estar d’acord en algunes de les mesures que s’han pres, però, les darreres no son ni lògiques, ni pràctiques, ni correctes, i, al meu entendre i sempre al meu entendre, estan “FORA DE LLOC”. Vostè Senyor President a dit que retalla els “PRIVILEGIS” (ho sento), dels funcionaris, però, sap molt be, que aquests segueixen essent intocables, donada la protecció rebuda per part de la carta MAGNA, i, doncs, a qui retalla, Senyor President Mas?, ja li ho dic, retalla al feble personal de la administració com interins, laborals i temporals, i, no tan sols retalla sinó que a més acomiada, com passa avui i des de ja fa setmanes a les Universitats Públiques, tanta NOSA li fan?.

Ah però, i que me’n diu de la Pompeu Fabra?, ó, es que aquesta queda en “out of line”?.

Vostè Senyor President i permeti’m dir-ho, el que esta fent es SELECCIÓ NATURAL, treien la Sanitat Pública, perquè això es el que vol, treure la Seguretat Social, amb això només podran sobreviure i no viure els més SANS I FORTS per contra d’aquells que sempre es POSEN MALALTS, i, un cop ja tingui els SANS, Molt Honorable Senyor President Mas, es trobarà amb mi, sí, no soc llicenciada (però es clar això no li interessa), no tinc diners (això si li interessa), tinc ofici (això si li interessa), i, juntament amb d’altres, formo part de la base piramidal (també li interessa), ó ara em dirà que no?.

Amb la entrevista a TV3 va dir que el pacte fiscal ó concert econòmic que tan ha defensat duran la campanya (però es clar en campanya es diuen tantes i tantes coses . . .), ara, no es prioritari: en què quedem Senyor President?, ó, es que la Senyora Camacho i/o Partit Popular li estan fent perdre el mon de vista?. Creia que Vostè Senyor President, era una persona ferma, forta, complidora amb la seva paraula, honesta, però ens esta traint i s’està enganyant Senyor. DES DEL MÉS FEBLE DE LA GRAN PIRÀMIDE FINS AL MÉS FORT D’AQUESTA, VOSTÈ.

No ha estat fidel al seu Discurs d’Investidura on va defensar els interessos de Catalunya per damunt de tot. Semblava el Polític que sempre havíem cercat els Catalans, i el vam votar per això, per formar tots junts un GRAN PAÍS, però Vostè Senyor President sembla estar més dedicat en enfonsar-lo.

No veu que amb les retallades cada cop Catalunya es més feble davant del mon?, no dic que no s’hagi de fer, però, crec que ja ha tocat l’os i a partir d’aquí es pot fer molt mal.

No defenso els Sindicats, fins i tot m’atreviria a dir que el Senyor Berlusconi al costat d’ells és un sant. Els sindicats només es preocupen per rebre les seves subvencions públiques i seguir amb “la dolce vita”. Sé, que només defensen a aquells treballadors que els hi poden donar cert poder, i, per això aplaudeixo una de les seves mesures (la retirada de la subvenció), que si fos total, tots aniríem molt millor.

Senyor President soc treballadora i ciutadana però per damunt de tot soc persona, en això no hi ha diferencia entre Vostè i jo o entre Vostè i la resta de persones que conformem aquest mon, i com a tal, no creu que ens mereixem alguna cosa millor?.

Amb tot el respecte cap a Vostè, la seva Persona, la seva feina i sobretot pel que Representa i a qui Representa, Molt Honorable Senyor President Mas li haig de dir: NO, NO, i NO.

Sento que aquest cop m’hagi adreçat a Vostè en aquests termes, però, des de la meva humilitat ciutadana i treballadora m’he vist empesa.

Liliana castillo Girona

HOY POR HOY, EL MEJOR CHISTE DEL MOMENTO...

2011-11-29T19:40:00.000+01:00

Un hombre, al pasar frente al Congreso de los Diputados, escucha un tremendo griterío que salía desde la sala:

"Ladrón, mentiroso, comisionista, difamador, chorizo, sinvergüenza, flojo de mierda, imbécil, timador, cabrón, corrupto, vendido, golfo, aprovechado, cara dura, falso, chupón, inútil, pesetero, estafador, vago de mierda, saqueador, gilipollas, bobo, oportunista, embaucador, tramposo, hijo de la gran puta,...........etc.

El hombre asustado le pregunta al guardia de la entrada:

- Señor, ¿qué pasa dentro?, ¿se están peleando.?

-No, responde el guardia, ¡¡¡yo creo que están pasando lista.!!

AUTOR: D´UN BON AMIC

ENTREVISTA A . . .

2011-11-24T19:31:00.000+01:00

¿Europa se muere?

Europa se ha construido al revés. Se unificó la moneda y luego se buscó la unión económica, pero cada vez estamos más lejos de conseguirla. Hasta ahora, cada país podía hacer lo que quisiera en materia de déficit fiscal, y así se permitió a España ser el segundo país más endeudado del mundo después de Estados Unidos.

¿Y qué va a pasar?

Europa no tiene sentido si no es en el marco de un gobierno mundial.

¿Esto es peor que lo de 1929?

No. Para empezar no es una crisis planetaria; es la de cinco países europeos (Portugal, Italia, Irlanda, Grecia y España), que han gastado más de lo que tenían.

Reformas pendientes:

Seguimos sin poder elegir a los ciudadanos que nos representan, los partidos deciden quién son los diputados.
Separación de poderes, permitiendo que el Ejecutivo nombre literalmente a los órganos rectores del Poder Judicial.

Si la culpa no existe, luego no es de Zapatero, y si esto no es cuestión de izquierdas o derechas, ¿a quién demonios votamos hoy?

Veamos, aquí ha habido un gobierno responsable de este endeudamiento del 6%, que hasta entonces era del 1,5%. Hemos tenido un gobierno que desatendió las llamadas del exterior a la contención.

¿Algo que ver con el 15M?

Claro que coincido con los indignados. El futuro de este país pasa por estas reformas que los políticos han olvidado, es bueno que desde fuera se lo recuerden.

¿El gasto?

La lección es: no se debe gastar más de lo que se tiene y más allá de un plazo.

¿Nacionalismos?

Estamos en un planeta que va a 250 kilómetros por segundo, de manera que nadie tiene domicilio fijo. Esto es lo que les digo a mis amigos nacionalistas.

Usted, que pasó de militante comunista a miembro de la UCD de Suárez, ¿el cambio denota inteligencia y, por contra, la estabilidad mediocridad?

El mayor escollo de los humanos para evolucionar es la negativa de su cerebro a cambiar de opinión, no ya de partido. Y en torno a esto se generó una cultura en la que el propósito de no cambiar de opinión era bienvenido y el que cambiaba era un traidor. El estudio de la inteligencia demuestra lo contrario.

¿A nada teme usted?

La felicidad está en la sala de espera, es decir, en imaginar que vas a ser feliz: somos más felices preparando la fiesta que en la fiesta.

¿Qué aprendió del cáncer que ha padecido?

Los testigos son los protagonistas del dolor, los que sufren, y si el enfermo sufre, en todo caso es por los demás. Me maravilló la empatía de mis hijas, mi mujer, los amigos.

¿Cómo es de feliz?

Cerca del 9. La mayoría tiene una capacidad infinita para sentirse no feliz, y se debe a esta dicotomía establecida entre trabajo y diversión/entretenimiento: este no es el mundo que viene, sino el de disfrutar profundamente en el conocimiento. Lo he visto en los surfistas que se divierten como locos en la cima de la ola, profundizando en el control de su elemento, con muchas horas de trabajo.

AUTOR: D'UN BON AMIC

No sabes qué regalar por Navidad?

2011-11-23T17:12:00.000+01:00

Nuevo modelo exclusivo de móbil. Distínguete del resto de los mortales. Da un toque de distinción a tu conversación.

AUTOR: D'UN BON AMIC

EL DIA DD20N

2011-11-19T20:28:00.000+01:00

Demà sens dubte serà un gran dia per uns i un terrible dia per d’altres, però, i per nosaltres?, quina mena de dia serà, no demà, sinó l’endemà: “DD20N”,el dia desprès”.

Recordeu aquells anys tan difícils de la guerra freda, quan els Estats Units i la antiga Unió Soviètica competien en una carrera sense fre cap a una fita de destrucció?, i, (tot per una errada de comunicació). . . El mon s’hi va veure empès per una possible i més que destructiva guerra, on qualsevol tipus de vida corria el perill d’extinció, doncs, a aquells de vosaltres que ho recordeu com jo, sabreu també que posteriorment es va fer una pel·lícula anomenada el “Dia Después”.

En aquests moments d’enfonsament econòmic i fiscal, podem dir que demà és preludi del dia D. Uns pensen que el PP és el Messies que guiarà a la civilització Espanyola cap la riquesa, però, i la civilització Catalana, cap on ens guiarà?.

Ens ha quedat molt clar, per CIU, que la destrucció de llocs de treball és àmpliament molt més necessària que no pas la creació. Si mirem més enllà del nostre entorn i sortim fora d’aquest cercle traçat estúpidament per nosaltres mateixos, veurem amb claredat la llum de la llibertat, però, ningú s’hi atreveix. Els partits polítics van per un cantó, els indignats per un altra i els ciutadans i treballadors de “a pie”, fem malabarismes damunt l’únic camí que ens han deixat: “la corda fluixa”.

Això es un WARNING a la societat que demà anirà a les urnes. Cap força política ens traurà d’aquesta crisi, perquè la única causa que ens ha dut és per haver jugat amb uns diners que mai han existit realment. Vosaltres de debò us penseu que el PP tindrà el poder per fer-los aparèixer del “NO RES”?, sento decebre-us, NO. Les “pòlisses”ja fa molts mesos ens han vençut, i, demà creuarà la línia de meta en solitari el PP, perquè la ignorància humana així ho ha volgut.

Ara, ja no importa si son INDIGNATS, SOCIALISTES, COMUNISTES, DEMÒCRATES O SOCIAL DEMÒCRATES, DRETA EXTREMA; etc. Els diners que manquen no hi son i així seguirà encara durant uns quants anys més per la absurda no reposició de “paper i metall” per imprimir bitllets i monedes: sí, allò que formalment es coneix com “la fàbrica de la moneda i el timbre”, però Alemanya.

Demà quan les urnes “parlin”, potser a partir del dia D, haguem de rescatar del bagul dels records aquell falç i aquell timbal, que, durant un temps ens va permetre seguir caminant cap a la llum de la llibertat.

Liliana Castillo Girona

BUENO ES REÍR.......

2011-11-18T18:49:00.000+01:00

Un borracho estaba orinando en la calle; pasa una señora, y dice: ¡¡ qué horror, que bestia, que monstruo...! Y el borracho le contesta: pase tranquila señora, que lo tengo agarrado del pescuezo.

******************************
Un buen día ZP va al cine, y la muchacha de la taquilla le dice: señor presidente, ésta es la 5ª vez que compra la entrada. Y ZP le contesta: “ es que el hijoputa de la puerta me la rompe..."

******************************
DE EMPLEADO A EMPLEADO:

- ¿Supiste que falleció el jefe?
- Sí, pero quisiera saber quien fue el que falleció con él.
- ¿Por qué lo dices?
- ¿No leíste la esquela que puso la empresa? Decía: '...y con él se fue un gran trabajador...'

******************************

JEFE: - Este es el cuarto día que usted llega tarde esta semana. ¿Qué conclusión saca de eso?
EMPLEADO: - Que hoy es jueves...

****************************
DE EMPRESARIO A EMPRESARIO:
- ¿Cómo consigues que tus empleados lleguen puntuales al trabajo?
- Sencillo, tengo 30 empleados, pero sólo 20 aparcamientos.

********************************
EMPLEADO:

Mientras mi jefe actúe como si me estuviera pagando un buen sueldo... yo actuaré como si estuviera haciendo un buen trabajo.

******************************

JEFE: - ¿Quién te ha dicho que puedes pasarte dando vueltas sin trabajar todo el día, sólo porque tuvimos un rollo???
SECRETARIA: - Mi abogado...

******************************
JEFE DE PERSONAL: - Aquí buscamos un empleado que no se amilane ante ningún trabajo, y no se enferme nunca.
ASPIRANTE: - OK, yo le ayudo a buscarlo.

********************************
JEFE: - Antonio, yo sé que el sueldo no le alcanza para casarse..., pero algún día me lo agradecerá.

********************************
EMPLEADO: - Jefe, ¿puedo salir hoy dos horas antes?. Mi mujer quiere que la acompañe a hacer unas compras.
JEFE: - De ninguna manera.
EMPLEADO: - Gracias jefe, ya sabía yo que usted no me iba a defraudar.

********************************

AUTOR: DE UN BUEN AMIGO

Diumenge dia 13 de Novembre de 2011

2011-11-13T14:18:00.004+01:00

Desprès de la catàstrofe del passat divendres dia 11 de novembre quan vaig arribar a Ribes de Freser i em vaig trobar l’ordinador completament mullat de sucs de menjars dins carmanyoles mal tancades i poc protegides, afectant sense pietat la màquina que m’acompanya des de ja fa quatre anys i veient-me impotent per no poder reparar-la en aquell precís moment. . . - avui asseguda davant d’ell i havent recuperat el 90% de tota la placa base, restant tan sols el teclat i DVD originals seus, em sento com una idiota depenent i totalment enganxada a aquesta diabòlica màquina.

Sí, es molt cert que treballo molt amb ell, però mai m’hagués arribat a imaginar superar els límits raonables d’equilibri al prémer el botó d’encesa anomenat Power i observar amb total desesperació, com l’ordinador no responia.

Sense pensar-m'ho dos cops i essent el primer que ho feia, em vaig passar la nit de divendres a dissabte estudiant la millor manera d’obrir les seves entranyes sense que això el pogués danyar, donat feia temps que ja no operava ordinadors i menys portàtils.

Menjant-me tots el dimonis i boja de la seva necessitat sobrenatural, m’hi vaig decidir, i, amb una “mena” de tornavís” improvisat (no en tinc cap), li vaig començar a treure els cargols de la seva protecció, per veure’l i assecar-lo.

Quan eren les 3 hores de la matinada ja no podia més, ell completament despullat va quedar allà estès damunt la taula. Es possible que m’ho agraís, ja que, hores desprès cap a les 16 hores de la tarda de dissabte un cop sec i vestit, es va despertar del seu son etern, que, amb tanta por creia jo s’havia quedat. La joia em va envair l’ànima i plena d’emoció vaig trucar a tothom. - He recuperat l’ordinador!, torna a estar amb mi!, i tornem a treballar junts!.

El meu germà totalment indignat i sense creure-se’n les paraules i la emoció sentida per un conjunt de peces electròniques molt ben soldades, em va dir que estava « sonada ». - Nomes és una màquina, és electrònica, si s’espatlla es repara o canvia per un altra, però que et passa?.

Doncs bé, avui asseguda i ja tranquil·la per tot l’enrenou, he meditat i davant d’ell li he preguntat: - perquè m’has provocat aquest esclavatge que ni a la muntanya amb el bestiar he pogut anar?, qui t’has cregut que ets?.

Em creia capacitada per prescindir d’ ell, però, perquè sabia que quan tornes a casa al vespre, ell hi seria. Ara l’estic mirant i ell també a mi, repetint-me continuadament: - no se que faries sense mi, tu no ets ningú sense mi, al meu interior hi es tota la teva vida: els teus escrits, la teva multimèdia, les teves fotografies, els teus àlbums digitals, les teves dades i els teus secrets. Una feina de molts anys que m’has lliurat i qualsevol dia, veuràs com desapareix.

Es això el que m’ha fet lluitar tantes hores per recuperar-lo: la feina de tota una vida. Per més em costi reconèixer, sé, que sense l’ordinador no soc res, ni se fer res. Renunciaria abans a tota una vida de llibertat, a perdre’l.

Potser si els boscos m’abracessin definitivament, em podria desenganxar, però tot i així crec que me l’enduria.

Avui es un dia rúfol i trobo a faltar el bestiar que m’acompanya sempre pels ombrívols camins boscosos, que amaguen les nostres màgiques muntanyes.

La setmana vinent i pujaré, però sense ell, perquè sé, que quan torni al vespre a casa, el despietat ordinador, em preguntarà: - com t’ha anat el dia, usuària?.

Liliana Castillo Girona

EL LOBO

2011-11-09T16:24:00.000+01:00

uentan. . . que hubo una época tan remota, distante y extraña que el tiempo no transcurría nunca porque no existía. Mientras humanos y bestias seguían su ciclo sin envejecer, los astros les contemplaban colgados desde oscuros vacíos suspendidos en la inmensidad de una “nada” llamada Universo; únicamente iluminada por múltiples y brillantes luces de estrellas, que, como diamantes pretendían alegrar a tanta oscuridad. Convertidas en inalcanzables “piedras preciosas” para aquellos hombres y bestias, durante las noches de luna llena, detenían sus quehaceres nocturnos para contemplar su incomparable belleza.

uentan. . . que ocurrió en una de aquellas noches sin tiempo cuando Hombre y Bestia, se fijaron en la Luna: redonda, plateada, lejana, e inmóvil, tan quieta atada con sus invisibles cuerdas en el oscuro cielo, siempre coronada de plata y olvido, cuando a Hombre y Bestia les pareció que Luna también examinaba con minuciosidad el mundo que asomaba a sus pies.

uentan. . . que Hombre le dijo a Bestia:

creo que Luna está más cerca hoy que las otras noches: a lo que Bestia respondió
auuuuuuu!:

Y, dirigió una mirada al hombre que le hablaba sin entender lo que decía, pero demasiado tiempo hacía que compartían aquellos inolvidables caminos de aventura, y un gran respeto y cariño sentía hacia él, así que, en cierta manera entre ellos dos se inició un extraño e incomprensible lenguaje. . . “ajeno” para los demás.

Aquella noche, Luna, que tanto agradecía contemplar al mundo desde su privilegiada posición celestial, se distrajo y saliéndose de su órbita se acercó más a la mirada de Hombre y Bestia. Entre los tres hubo tal conexión visual que Luna se acercó tanto que se enredo con las ramas de un árbol cayendo de pie sobre la fresca y oscura hierba, y, de repente le salió al paso una tenebrosa y enorme sombra con profundos ojos rojos, negro pelaje, orejas puntiagudas y largos y afilados colmillos con infernales gruñidos de terror. Era Bestia.

Hombre huyo despavorido de horror al ver a Luna en la Tierra, dejando a Bestia sola con Luna, caída en su planeta.

¿Qué ocurrió cuando quedaron solos?; pues según cuenta la leyenda, Luna y Bestia jugaron:

En el espacio donde se encontraban se mezclaron cabriolas de luz de Luna con negros y gruesos pelos de Bestia, entre arbustos y colinas, combinados con aullidos, risas y rumores de estrellas entre las hojas también caídas de viejos y sabios árboles.

Parece ser que se lo pasaron muy bien, pero como todo lo que empieza, acaba y Bestia volvió con su acompañante de toda la vida a los frondosos bosques sin tiempo y Luna regresó a su privilegiada posición celestial.

uenta la leyenda que antes de separarse, Luna le robó a Bestia su sombra para vestirse de noche y así recordar el aroma de aquellos inolvidables bosques Terrestres.

Desde aquella noche cuando hay luna llena Bestia le aúlla reclamándole su sombra robada. . .

Liliana Castillo Girona

UNA DE . . . XORIÇOS

2011-11-03T18:06:00.000+01:00

D'UN BON AMIC

DE TODO UN POCO: (A RIGOLER) "Es francès": Pels que no ho saben

2011-11-03T17:58:00.001+01:00

Restaurante de lujo:
- ¿Que tomarán los señores....?
- A mi me pone una langosta Thermidor y un cava Juve & Jamp; Camps reserva de familia.
- ¡Excelente decisión! ¿Y a su esposa....?
- Póngale un fax y dígale que me lo estoy pasando de puta madre..... -------------------------------
Esto es Zapatero que va por la calle y se encuentra con Jaimito.
Le dice Zapatero,.. ¡¡¡Ostras!!! ¿Tu eres Jaimito, el de los cuentos?"
Jaimito le contesta: No, no... el de los cuentos eres tu. Yo soy el de los chistes. -------------------------------

Dos caballeros que se movían muy deprisa en el interior de un Hipermercado con sus carritos de compras se chocan. Uno le dice al otro:

- Perdóneme Usted; es que busco a mi señora.
- ¡Qué coincidencia, yo también! Estoy ya desesperado.
- Bueno tal vez le pueda ayudar. ¿Cómo es su señora?
- Es alta, de pelo castaño claro, piernas bien torneadas, pechos firmes, un culo precioso, en fin, muy bonita... ¿Y la suya?.
- Olvídese de la mía, vamos a buscar la suya...
---------------------------------

Llega un tipo a su casa, de madrugada y cayéndose de borracho, y le dice con voz estropajosa a su mujer:

- Berta... !!! Voy a "amarte"!!!!
- ¡¡¡Como si vas a Júpiter cabrón, pero a mí déjame dormir!!!
----------------------------------
Un tío esta haciendo un crucigrama.
- Oye, a ver si tu sabes esta: 'Órgano sexual femenino', con cuatro letras,y la segunda es una 'O'.
- ¿Horizontal o vertical?
- Horizontal.
- ¡Ah! pues entonces 'boca'.
----------------------------------

Esto es una pareja que se conoce en una fiesta y la misma noche acaban en la cama. Al acabar, va la chica y dice:

- Oye, tu no tendrás el SIDA, ¿verdad?
- ¡No!
- Menos mal, ya sería mala suerte cogerlo dos veces en la misma semana...
----------------------------------
Mamá, mamá ¿cuánto cuesta casarse?
- No tengo ni idea, hijo; todavía no he acabado de pagar las consecuencias.
----------------------------------

Un borracho llega a su casa cantando y haciendo barullo, en eso se asoma un vecino y le dice:

- ¡¡Psss!!, ¡no haga bulla que su mujer se va a despertar!
- ¡No se preocupe!, cuando llego así mi mujer y yo jugamos al exorcista!
- ¿Ah, si? y ¿cómo es eso?
- Bueno, ella me sermonea y yo vomito!
-----------------------------------
Una pareja de ancianos discuten y el le dice a ella:
- Cuando te mueras voy a comprar una losa que diga: 'Aquí yace mi mujer, tan fría como siempre'.
- Y yo voy a poner: 'Aquí yace mi marido, ¡AL FIN RIGIDO!'.
-----------------------------------
Mi marido es impotente al 100%
- Eso no es nada, el mío lo es al 200%
- ¡Pero eso es imposible!. ¿Como puede ser?
- Es que se ha mordido la lengua esta mañana.
-----------------------------------

Una pareja que esta en la cama, son las 4 de la mañana, los dos muy relajados por haber echado un par de polvos buenísimos. De pronto él pregunta:

-¿Quieres que te dé por culo?.
Ella se para, piensa y dice :
- Bueno, ya que estamos, ¡adelante!
Y él le contesta:
- Pues levántate y hazme una tortilla española que estoy muerto de hambre.
------------------------------------
Dos amigos que se encuentran...
- Hombre Luis, ¿qué es de tu vida?
- Pues mira, me he colocado de funcionario.
- ¡Que bien!, así por las tardes no trabajas.
- No. Por las tardes no voy. Cuando no trabajo es por las mañanas.
------------------------------------

Un hombre entra en un restaurante y ve a una mujer muy bonita sola en una mesa. Se aproxima y pregunta:

- Disculpe señorita, he visto que está usted sola, ¿puedo sentarme y hacerle compañía?
La mujer escandalizada, se pone de pie y responde gritando:
- ¿Usted está loco?, pero ¿qué se piensa que soy?
Todo el restaurante lo escucha y el hombre sin saber que cara poner contesta:
- Disculpe yo sólo quería hacerle compañía.
A lo que la mujer responde dándole una bofetada al hombre:
- Y encima insiste!!!! Atrevido!!
El hombre completamente abochornado se va a la otra punta del restaurante y decide sentarse allí. A los pocos minutos la mujer se levanta y se acerca a la mesa de él.
- Disculpe por la forma que lo traté antes, pero soy psicóloga y estoy estudiando el comportamiento de las personas ante situaciones inusitadas.
El hombre se levanta y contesta gritando:
- ¿¿100.000 pesetas??? Estás loca!! Ninguna puta vale eso!!
---------------------------------------
Papá, papá.. ¿Por qué os casasteis tú y mamá?
- Por tu culpa, cabrón!
---------------------------------------
En una prueba de alcoholemia el Guardia Civil le dice al conductor:
- Mire... ¿No le da vergüenza? (Enseñándole el alcoholímetro que marcaba 3,45)
- ¡Joder! ¡Las cuatro menos cuarto!   ¡Mi mujer me mata!
---------------------------------------
Mamá, mamá.. Me se cae la baba.
- No hija, es 'se me'.
- No mamá... ¡Te juro que es baba!
---------------------------------------
Doctor, doctor.. ¿Con diarrea me puedo bañar?
- Hombre, si es abundante...
---------------------------------------

Está una pareja haciendo el amor y dice ella:
- Pepe... ¡Eres un monstruo!
A lo que inmediatamente responde:
- ¡Tú si que eres fea!

DE UN BUEN AMIGO

UN DILLUNS D'OCTUBRE DE 2011

2011-10-25T18:01:00.002+02:00

Mentre baixava amb el tren direcció Barcelona per complir amb les obligacions i rutines diàries imposades per una quota mensual anomenada: rebut préstec hipotecari, contemplava l’espectacular festa de colors tardorencs que els nostres boscos es permeten regalar-nos, quant,. . . m’he topat amb una senyora d’edat avançada amb un petit problema per nosaltres però un gran conflicte per ella.

Aquesta senyora i el seu carro de la compra, així m’ha vist, tota angoixada m’ha preguntat per uns seients que no trobava, jo en aquell moment no els recordava, però, segons més tard li he dit, - ah si! ara me'n recordo, son els de tres disposats lateralment, doncs te raó en aquest tren no hi son, però en canvi te de els de dos també laterals.

Aleshores la meva curiositat ha anat a més i li he demanat perquè els volia, la resposta contundent: - perquè com tinc problemes a les cames poso el carro davant, els peus damunt les seves rodes i així no destorbo a ningú.

I, efectivament la senyora s’ha assegut amb el carro davant, els peus damunt les seves rodes, però no, en els dos seients laterals sinó en un de quatre normal. Que curiós m’ha resultat tot plegat, però, prefereixo no donar més importància de la que realment te. La senyora esta còmoda, feliç i sí, no destorba a ningú, perquè ningú comparteix seient amb ella.

Segueixo baixant de les meves muntanyes i boscos de tardor cap a la civilització. Quina ràbia em fa, son tan bonics els boscos en aquesta època que cada cop és més fort el desig de marxa cap a ells. Però l’hivern m’atura. Sé que les muntanyes i els arbres encara que despullats de les seves fulles amb els seus troncs grisos i adormits a excepció dels grans pins i avets, em donarien certa escalfor i protecció. “Per altra banda compartir el cau amb algun animal salvatge em permetria sobreviure o si fos tan sols amb el meu iglú blau de càmping. Conec algunes plantes medicinals, se fer foc i fins i tot amb l’ajut d’algun llop pirinenc podria caçar”.

Si sabés del cert que vivint així sobreviuria, no em caldria comptar els dies que resten per tornar a trobar-me entre ells.

Que bonics que estan els boscos quan plou, els seus colors encara son més vius i quan hi ha boira el misteri que ho envolta tot es encisador, no saps que hi ha davant perquè no ho veus, però, saps que tard o d’hora es farà visible.

“Quan cau la nit i entren les ombres de la foscor, la màgia i la imaginació son com les regnes d’un cavall que vols controlar i no pots, de sobte caus a terra i estirada damunt no saps què, veus el cel cobert d’estels i penses: amb tota aquesta bellesa i immensitat, que fem nosaltres aquí?. Aleshores és quan esgarrapes les mans a la terra i les claves tan profundament com la teva força física et permet. Restes immòbil contemplant l’escenari d’un planetari natural i real fins que el son et venç”.

Ja es de dia, però no t’has despertat per haver arribat el son a la seva fi, sinó pel petó d’un cavall o d’una vaca que no t’han volgut trepitjar. I els hi agraeixes.

Però em segueix fent por l’hivern: es dur, es fred, no te compassió, la neu i el vent, el gel, la manca d’aliments, les gotes de pluja son com agulles que es claven a la teva pell, les temperatures sota zero, molt per sota del zero, no hi ha ocells, ni esquirols, ni llebres, ni conills: son amagats, tan sols tens com a companyia els llops.

Però la crida cada cop és més i més forta, el perquè ho desconec, només se que quan baixo de les muntanyes per anar a dormir a casa, una part de mi resta sempre allí.

Algun dia serè un record per vosaltres i real pels boscos que amb el seu misteri i encant ja no em permetran tornar.

Liliana Castillo Girona

Algunas de las definiciones, aunque no concuerden con la R.A.L.E, francamente lo clavan.

2011-10-22T17:17:00.001+02:00

HOMBRE: Es aquel que sueña con ser tan bonito como su mamá piensa que es, tener tanto dinero como su hijo piensa que tiene, tener tantas mujeres como su mujer piensa que tiene, y ser tan bueno en la cama como él piensa que es.

JEFE: Es aquel que viene temprano cuando uno viene tarde, tarde cuando uno viene temprano, sale temprano cuando uno se piensa quedar hasta tarde, y sale tarde cuando uno quiere irse temprano.

CÓCTELES: Son reuniones programadas para encontrarse con personas a las que no vale la pena invitar a comer.

CASAMIENTO: Es una tragedia en dos actos: civil y religioso.

JURADO: Es un grupo elegido para decidir quién tiene el mejor abogado.

WHISKY: Es el mejor amigo del hombre; una especie de perro embotellado, digamos.

COLEGIO PARTICULAR: Es una institución financiera que vende diplomas; el alumno es el interesado en comprar y el docente es el que quiere cerrar las negociaciones.

AMOR: Es aquello que comienza con un príncipe besando a un ángel y acaba con un pelado mirando a una gorda.

HORCA: Es el más desagradable de los instrumentos de cuerda.

COMISIÓN: Es una reunión de personas importantes que, solas, no pueden hacer nada mientras que juntas deciden que nada se puede hacer.

EFICIENCIA: Es cuando el Congreso de los diputados roba, él mismo se investiga y luego él mismo se absuelve. Y aquí no ha pasado nada... Sucede algo parecido en los parlamentos autonómicos...

INDIGESTIÓN: Es una creación de Dios para imponer una cierta moralidad al estómago. (Benito XVI dixit).

FANTASMA: Es un exhibicionista póstumo y un pelín capullín.

ANCIANO: Es aquel que cuando joven solía tener cuatro miembros flexibles y uno rígido, y ahora tiene cuatro rígidos y uno flexible.

DIPLOMÁTICO: Es un sujeto que se lo piensa dos veces antes de no decir nada.

ABOGADO: Es el sujeto que salva tus bienes de sus enemigos y los guarda para sí.

Y la mejor de todas:

STATUS: Es comprar una cosa que uno no quiere con un dinero que uno no posee, para mostrarnos ante quien no nos gusta como una persona que no somos. Deporte preferido de la mayoría de los españoles, según las malas lenguas...

CUENTO DE HADAS A LA ESPAÑOLA:

2011-10-21T22:45:00.000+02:00

ERASE UNA VEZ QUE SE ERA UN MUCHACHOTE CON 8 HERMANOS DE UNA FAMILIA ACOMODADA ORIUNDA DEL NORTE DE ESPAÑA.... PERO AFINCADA EN BARCELONA...

CON EL TIEMPO COMO EL NIÑO NO VALIA EN DEMASÍA PARA LOS ESTUDIOS, SE DEDICO A JUGAR AL BALONMANO....Y CON EL TIEMPO LLEGO A JUGAR EN LA SELECCION ESPAÑOLA.

ESTE CHICO TENIA UNA NOVIA DE TODA LA VIDA Y CUANDO FALTABA UN MES PARA CASARSE, DESPUES DE PONER UN PEQUEÑO BAR EN LAS AFUERAS DE BARCELONA.....ENTONCES, TACHIN TACHAN APARECIÓ EN SU VIDA LA PRINCESITA QUE SE ENAMORO DE EL POR LO CACHAS Y GUAPERAS QUE ERA.

COMO FUE UN AMOR A PRIMERA VISTA, ENVIO A TOMAR POR CULO A SU NOVIA DE TODA LA VIDA Y A LOS DOCE MESES SE CASARON Y TUVIERON CON EL TIEMPO 4 HIJOS. SEGUN DICEN LAS MALAS LENGUAS ROJAS Y REPUBLICANAS PARA APROVECHAR LAS AYUDAS AUTONOMICAS A LAS FAMILIAS NUMEROSAS...

ELLA TRABAJABA EN UNA ENTIDAD BANCARIA EN ASUNTOS SOCIALES. EL, COMO NO TENIA OFICIO CONOCIDO LO COLOCARON EN EL C.O.I AUNQUE NADIE SABIA CUAL ERA SU FUNCION APARTE DE COBRAR UNA MODESTA NÓMINA.

PASARON UNOS AÑOS Y SE COMPRARON UN "MODESTO" APARTAMENTO POR VALOR DE 2000 MILLONES DE PESETAS, QUE POSTERIORMENTE LO RESTAURARON CON DINERO DE LA ENTIDAD BANCARIA DONDE TRABAJABA ELLA ¿¿¿¿PREVIA HIPOTECA????

EL MUCHACHOTE FUE ASCENDIENDO POR "MERITOS PROPIOS" Y EN EN EL 2009, DICEN LAS MALAS LENGUAS ROJAS Y REPUBLICANAS QUE FALTABA ALGUN DINERO, APROXIMADAMENTE UNOS 2000 MILLONES DE PESETAS DE LAS DE ANTES, Y SE INVESTIGO EL CASO DANDO POR RESULTADO QUE EL SR MARIDO, SEGUN DICEN LOS MALPENSADOS, LOS HABIA DESVIADO A SUS CUENTAS CORRIENTES PARA TENER UN COLCHON PARA LA VEJEZ, SE SUPONE... UNOS AHORRILLOS MAS BIEN MODESTOS. PERO TODO SON HABLADURIAS DE ROJOS, MASONES Y REPUBLICANOS MAL INTENCIONADOS QUE SEGURAMENTE EXAGERAN CON VARIOS CEROS LA CIFRA.

COMO CONSECUENCIA DE LA INVESTIGACION Y PARA EVITARLE MALOS RATOS, SUS COMPRENSIVOS JEFES LO ENVIARON A WASHINGTON PARA QUE PUDIERA DISFRUTAR DE SUS HABERES.

HACE COSA DE UN AÑO QUE LA PRINCESITA VOLVIO CON SUS HIJOS, Y ESTE SEÑOR ESTA EN WASHINGTON, Y NO HA VUELTO A VENIR POR AQUÍ Y LO MEJOR ES QUE NADIE SABE A QUE SE DEDICA ALLI...

EL CASO ES QUE ESPAÑA ES DIFERENTE, Y POR ESO TODO SE SABE, AUNQUE TODO SE OCULTA ESTO ES UN SECRETO A VOCES, AUNQUE NO QUIEREN QUE ESTO SE DIVULGUE OFICIALMENTE, Y TE LO CENSURAN TODO PERO ESTO LO SABEN YA HASTA LAS RATAS DE PALACIO... INCLUYENDO EN ESTA CATEGORIA A UN TAL ZP.

MENOS MAL QUE NOS QUEDA INTERNET PARA ENTERARNOS DE ESTAS HISTORIAS TAN CONMOVEDORAS Y TAN EJEMPLARES. CASI SE ME SALTAN LAS LAGRIMAS ANTE ESTA HISTORIA DE AMOR...

Nota: Todo parecido con la realidad es pura coincidencia...

AUTOR: DE UN BUEN AMIGO

CUENTAN . . . QUE EN EL CAMPO . . .

2011-10-15T20:59:00.002+02:00

Cuentan . . . que el hombre desde que consiguió erguirse y sostenerse solo con dos pies sobre el suelo, ha buscado siempre métodos para reducir su esfuerzo físico y así obtener su ansiada “comodidad”, como el fuego, las armas para cazar, la utilización de los animales para el trabajo, y, un largo etc. . .

Desde mi punto de vista todo empezó con un único y gran invento, el cual ha dado lugar hasta nuestra actualidad a numerosos cambios de hábitos y costumbres, organizándonos siempre de diferentes maneras “en un principio para mejor”, pero, que ha afectado negativamente en otras sociedades, organizaciones y sinceramente a nuestro planeta azul. Os hablo de la rueda.

En otras épocas de nuestra historia fue de gran ayuda, facilitando mucho el trabajo del campo. Construían carros con animales atados a ellos y de esta manera éstos se encargaban de un esfuerzo físico. . . no remunerado, mientras “los hombres” por aquel entonces aún por evolucionar ya conseguían su ansiada “comodidad”.

Con el invento de la rueda, los carros y los animales encargados de su arrastre transcurrieron los días, con ellos las semanas, meses, años, décadas y siglos hasta nuestra actualidad. El trabajo del campo es básico para la existencia humana, difícilmente puedo imaginar una sociedad sin el duro y sacrificado trabajo rural.

Pues bien el hombre siempre persiguiendo la “comodidad”, empezó a diseñar otros carros, los cuales poder dar descanso a sus animales y ahí es donde empieza la historia que os voy a contar:

“El otro día regresando de una de mis excursiones me encontré con una feria, de momento no os diré cual, pero me sorprendió gratamente su exposición. Mientras fotografiaba, se me ocurrió narrar un poquito el nacimiento del protagonista que ocupa hoy estas páginas, el cual a medida que vayáis leyendo lo iréis descubriendo.

El hombre en busca de la comodidad, pensó. . . -¿y si en lugar de montar un carro sobre cuatro ruedas y atar a mis animales para que arrastren y me aren la tierra, les doy otra utilidad?. Sin dejar de pensar y de madurar ideas, alguien presionó el “On” de su “bombilla” y lo intentó en el año 1890 con vapor. Éste servía para arar el campo, pero se necesitaban dos, sujetos mediante un cable, colocándose uno a cada lado del campo, intercalándose las direcciones (uno subía y otro bajaba). Resultaba caro aunque tuvieron cierto éxito.

Posteriormente hacia el año 1900 aparecieron los de gasolina, más baratos, éstos ya permitieron a los caballos conseguir su merecida “comodidad”, perdón “libertad”.

Haciéndole la competencia a la gasolina, fabricaron los que funcionaban con gasoil, aún más baratos (ahora no solo es comodidad, nuestra sociedad cada vez más exigente y evolucionada necesitaba “algo más” y descubrió otro nombre: “economía”).

Sus utilidades siempre han sido varias: desde la agricultura, la construcción, el remolque, el movimiento de tierras o el mantenimiento de espacios verdes, debido a su gran capacidad de adherencia a cualquier tipo de terreno.

Cuentan . . . que gracias a él han aumentado su productividad, tanto, que a día de hoy se dice que sus “amos” ya no son el aporte energético del trabajo sino simplemente unos “títeres más”, naturalmente, como no le dotan de inteligencia para hacer funcionar su propio motor, son los hombres ó los “amos” quienes lo tienen que pulsar, qué lástima, no? . . .

Si llegase el día en que las máquinas, tuviesen inteligencia y capacidad de rebelión, ¿qué sería de nosotros?.

Hubo un profesor: Doctor Eladio Aranda Heredia gran impulsor de la agricultura quien decía que “ellos, es decir estas maravillosas máquinas” eran los auténticos REYES en el campo.

Por si no sabéis aún que es, esta es su definición:

(Es una máquina automotriz provista de dispositivos de adherencia y que dispone de un enganche para remolcar arados u otras máquinas o vehículos. Están equipados con dispositivos adicionales que los convierten en auténticas fuentes de energía, consiguiendo una polivalencia de uso que los hace insustituibles en toda aquella agricultura mínimamente mecanizada, y se han convertido en maravillosas máquinas, comercializadas en casi todo el mundo, con una tecnología casi perfecta y con diseños cada vez más modernos, prácticos y atractivos).

Actualmente se utiliza el gasoil con gas natural comprimido haciéndolo más barato y otorgándole una mayor capacidad de rendimiento.

Formado por el chasis, motor, transmisión, con su caja de cambios, diferencial, embrague, reducción final, palieres, ruedas, toma de fuerza, polea, alzamiento hidráulico, enganche ,dirección, frenos, y diría que ya está, es una máquina imprescindible e irremplazable que siempre cuida de la comodidad de sus amos, antes ahora y después.

Quizá haya alguna revolución o quizá no, pero si la hubiese como “Tractores”, creo que sus amos siempre serían los “Pulsadores del botón On”".

Liliana Castillo Girona

LA BIBLIA DE LA CRISIS: INFORMATE!

2011-10-05T19:50:00.001+02:00

Open publication - Free publishing - More news

AUTOR: DE UN BUEN AMIGO

LA BODA DEL AÑO (para finalizar la mañana)

2011-09-30T13:16:00.001+02:00

Ya se van conociendo nuevos datos sobre la boda de la Duquesa de Alba:

Se confirma que Sara Montiel será la niña que lleve los anillos,
Se asegura que, para cortar la tarta, los novios usarán la mítica espada Excalibur: la Duquesa la compró durante su Erasmus en Camelot,
El Rey ha renunciado gustosamente al derecho de pernada,
En vez de la prueba del pañuelo, le harán la del Carbono 14...
El vestido será el que usó Isabel la Católica, pariente lejana de la Duquesa, cuando se casó con su primo Fernando... después de unos ligeros retoques de Armani para disimular el paso del tiempo...
Y se repartirá un pack de primeros auxilios con bombona de oxígeno incorporada para todos los invitados, entre ellos, un tal Matusalén...
El viaje de novios se iniciará en silla de ruedas, que la velocidad a determinadas edades puede ser muy peligrosa.

AUTOR :DE UN BUEN AMIGO

NUESTRO MÁS ESTIMADO E INOLVIDABLE PSOE

2011-09-30T12:11:00.000+02:00

Open publication - Free publishing - More humor

AUTOR: DE UN BUEN AMIGO

VIVENDA: NECESSITAT O LUXE?

2011-09-27T11:05:00.003+02:00

Tot i haver augmentat la esperança de vida en la espècie humana no puc deixar de comparar què fèiem i com érem en d’altres èpoques passades.

Per posar un exemple us faré viatjar uns 50 anys enrere: “l’alta Burgesia Catalana i fins i tot els considerats de la “quasi extingida” Classe Mitjana, quan volien anar a esquiar, no només s’aixecaven abans del cant del gall per agafar el tren que els duria a Ribes de Freser, sinó que un cop hi eren al poble i amb els esquís a la espatlla pujaven els prop de 1000 metres de desnivell per l’encara anomenat “camí vell”, ple de neu, gel i amb forts pendents. Un cop hi eren a la Vall de Núria iniciaven la seva “jornada blanca”, que, en acabar, cap a les 17 hores de la tarda, arreplegaven novament els esquís a les espatlles, i, “cames ajudeu-me” tornaven pel mateix camí per on havien pujat dirigint-se cap a l’estació de RENFE per agafar el tren de retorn cap a Barcelona”.

Actualment dubto que algú de vosaltres fos capaç de fer-ho, (ni jo mateixa podria). Per tant només em porta a una conclusió: la espècie humana degenera i es fa vella per més que augmenti la seva esperança de vida.

Si el nostre físic no hagués evolucionat tant, a hores d’ara encara podríem viure i dormir sota els estels, en coves o en cabanes fabricades amb el que la natura bonament ens proporciona i que nosaltres no hem sabut “bé” aprofitar.

D’acord, ara em direu, i els medicaments que ens curen?. . . i jo us respondré: surten de les plantes medicinals que trobem pels camps i els boscos, “de forma gratuïta”, només cal coneix-se-les i tractar-les.

Actualment hi ha molts llibres que parlen del tema i m’estic informant molt i molt bé. Per sort tinc hipoteca però no em veig afectada per ella, la hi vaig pagant i el meu crèdit es redueix cada any que passa, però, “es cansat”.

Crec, que poder tenir “quatre parets i un sostre” donat haver perdut la capacitat com a éssers humans de valdre’ns de la natura perquè físicament hem perdut “la qualitat” que ens ho permetia fer degut a la nostra mala gestió; cercant sempre la comoditat i el benestar per tal de no fer esforços que considerem inútils, quan en realitat abans els fèiem i això ens tornava més forts. Ara, ens veiem obligats a necessitar d’aquestes “quatre parets i un sostre” que donen protecció, caliu i benestar.

La vivenda a l’igual que la salut i l’educació primària i secundària elemental hauria d’ésser gratuïta, no per ser un luxe sinó “una necessitat” que l’esser humà com a tal i després de la seva disminució, regressió i destrucció física necessita com l’aire que respira i l’abric quan el guanya el fred.

Perquè vosaltres, Sistema Financer obligueu a l’home a convertir-ho en luxe?, i, no em refereixo a aquells que tenen segones, terceres, quartes residencies, i on el seu “patrimoni” sembla no tenir fi. Aquests sí tenen “luxes”, no, em refereixo a aquells que només tenen una única i pròpia vivenda, la qual si per desgracia després d’anys de “pagaments rigorosos” es queden sense feina, vosaltres Entitats Financeres els feu fora de les “quatre parets i el sostre que tant necessiten”.

Malauradament no puc culpar tan sols al Sistema, tots en som responsables del que ja esta fet,i, crec que la millor manera seria, asseure’ns, deixar les armes i ja que la comoditat, el poc esforç i el benestar, és “patrimoni exclusiu nostre”, unim-nos per arranjar tot el que no hem sabut fer des d’aquelles remotes èpoques, quan encara vivíem amb cabanes de fusta i/o palla, coves ó tan sols sota la insistent mirada dels estels.

Tots en som culpables i per tant tots hem de posar el nostre “petit gra de sorra” per sortir d’aquest forat, el qual cada cop es fa més gran i fins a l’infinit . . .

Liliana Castillo Girona

S'APROPA LA NIT DE HALLOWEEN

2011-09-24T21:50:00.000+02:00

En aquesta secció podeu entrar a pàgines web dedicades en exclusiu a la celebració.
Que passeu molta por . . .

ENTREU SI US ATREVIU . .

http://www.halloween.com.es/

http://www.escalofrio.com/

CRISIS HASTA EL 2.107

2011-09-22T13:03:00.000+02:00

Compañeros

Lamento comunicaros que la crisis será más larga de lo que nos imaginos.

No soy tan soplagaitas como FRIKER Jiménez de "4º Milenio" que pronosticó el fin del mundo para el 23 de diciembre de 2012. Yo no tengo esa precisión de la que hace gala ese autodenominado periodista de investigación.... Supongo que el 20 N se cerrará el obscuro episodio llamado ZAPATERISMO, que ha supuesto para la economía un auténtico CATACLISMO...

Pero con pocas posibilidades de equivocarme puedo deducir que cuando, - entre la masa de feligreses que acuden cotidianamente a suplicar al Altísimo de allá arriba por lo que Rubalcaba no puede conceder (el fin de la crisis)- veo a Clark Kent, bastante desmejorado por cierto, también conocido como Superman, ese friky alienígena, pidiendo al jefe (Dios) una oportunidad para salir del paro... todo ello me induce a pensar que el Apocalipsis puede bien estar acercándose…..

Por todo ello, antes de que todo se vaya al carajo, demos gracias al PSOE y a ZP.

Y recordemos que la crisis no se acaba ni con ZP, ni con Chacón ni Rubalcaba.

CONCLUSIÓN: "... si Superman tiene que rezar, amigos, es porque la cosa está muy fea de verdad".

EL TREN

2011-09-16T20:47:00.004+02:00

Divendres, 16 de setembre de 2011

Son les 17 hores, estic asseguda novament al tren de la línea R3 (Ripoll - Puigcerdà - La Tour de Carol). El seu xiulet es fa evident, es tanquen les portes i comença el llarg trajecte cap a Ribes de Freser.

Aquest cop no tinc ganes de llegir ni de posar-me l’ordinador, no, avui em dedicaré a contemplar el paisatge tot i conèixer de memòria tots els amagats racons dels pobles per on passem. Es tan bonic, que, per més vegades el faci, dubto poder deixar d’admirar-lo mai.

Alguns vilatans saluden al tren quan passa de llarg per les estacions (el d’aquest hora és semi directe i no s’atura en moltes), evidentment redueix la seva velocitat quan s’apropa a l’estació del poble, i això et dona temps a veure diferents usuaris que com jo l’agafen, perquè el necessiten. I, segueixo mirant per la finestra, m’agafa son, vaig cansada de la feina, faig esforços per no tancar les parpelles, “pesen” i, finalment es tanquen, les deixo una estoneta, quan vingui el revisor ja les farà aixecar. . .

Un cop se’m passa el son m’incorporo, ens trobem a Sant Quirze de Besora (encara falta arribar a Ripoll i ja seran dues aturades menys fins la última, això per mi).

Aquest és el tros del viatge que més m’agrada, les muntanyes ens envolten i el tren ha de fer tantes voltes per tantes corbes. . .que potser algun dia no arribi a destí. De vegades és un consol.

Avui els ulls no es separen de la finestra, i veuen com les fulles dels arbres van deixant el verd enrere per donar pas els bells i nostàlgics colors de tardor. Misteriosa estació, com m’agrada. Els boscos s’omplen de fruits, el dia s’escurça, es canvia novament l’hora, i els nostres fantasmes i enigmes no resolts tornen a atacar-nos despietadament, però, com m’agrada la tardor.

Amb tot me n’adono del pas del temps, i, torno a “caure” en pensaments, “mira endavant i deixa el passat d’una vegada!”. Ho he intentat, però, no ho puc fer. Dins meu tinc un conflicte no resolt, si pogués controlar les manetes del rellotge, si pogués fer córrer el temps enrere, canviaria tantes coses. ., que res del que va succeir aleshores, a hores d’ara no tindria cap sentit perquè mai hagués existit.

“Porca misèria humana”.

El temps marxa tan ràpid, sé que vaig cap a una fita, però, no la se veure. Durant anys he estat tant be, que, potser ara em toca sofrir, deu ser cosa de l’aprenentatge, no ho se.

De moment segueixo asseguda al tren, mirant per la finestra i, esperant arribar a destí.

Ja no puc canviar res, de tota manera, de què serviria?.

“Potser m’hauria de desar arrossegar pel corrent”

Liliana Castillo Girona

. . . / .

VIATGE

2011-09-16T15:29:00.002+02:00

Viatge

View more presentations from LILIANACASTILLOGIRONA

SENTIMENTS D'UNA VALL, D'UNA GENT

2011-09-16T15:24:00.001+02:00

Sentiments d'una vall

View more presentations from LILIANACASTILLOGIRONA

SOMNI

2011-07-27T18:08:00.000+02:00

Havia estat un dia molt dur per ella i decidí anar passejant fins a casa seva. Per un dels carrers on tenia que passar hi havia una galeria d’art amb quadres de paisatges exposats. N’hi havia un, en concret, que sempre s’hi aturava per admirar la seva bellesa i escoltar tot el que li deia. Per ella aquell quadre tenia vida i quan el mirava desapareixia per complert de la seva realitat endinsant-se en la fantasia del quadre. A cop d’ull no es veia gaire cosa, però, li feia refulgir sentiments molt forts i profunds retornant-la a una altra època, un altre mon.

Seguia mirant el quadre, i, per uns moments va tancar els ulls, se li assecaven i després li feien mal quan treballava amb el seu ordinador portàtil, aquest es el motiu del seu tancament de parpelles. Van ser uns segons de res quan novament els obrí, i, sense saber cóm s’hi va trobar enmig d’un bosc ple d’arbres vermells com la sang, travessat per un camí estret i tortuós, sense herba i ple de terra i petits rocs, que semblava no tenir fi.

No entenia res, però es decidí a caminar entrant-t’hi cada cop més dins del bosc vermell. S’hi fixava molt en els arbres, on, fins i tot la base dels troncs era envoltada de petites flors vermelles amb tonalitats grogues. El temps semblava no existir, ella caminava i caminava, no s’aturava però tampoc anava amb preses, volia gaudir d’aquells estranys paratges.

Al cap d’una estona i de sobte va arribar a un pla. - Però com és possible?, es demanà, l’herba del terra era tota groga, i, al mig hi havia un banc solitari, era com si l’esperés. El color del banc era negre i l’herba de la seva rodalia, verda. Era com trobar-se dins l’Arc de Sant Martí.

S’hi va asseure per reposar una estona i en aixecar els ulls cap al cel un immens mur d’arbres de fulles grosses i vermelles no li deixà veure el sol, - on soc? es preguntà, però, si esperava respostes, mai les tindria. En aquell lloc tan sols era ella i un desconegut i encisador paratge.

Va començar a comparar els arbres adonant-se que els troncs d’aquests últims eren negres, com el banc.

Després d’uns minuts de relaxació i trencaclosques inútil va seguir la marxa sense desenllaç, camina que caminaràs, va arribar a un altre pla. No es podia creure el que veia, allí dempeus i envoltat per un paratge de extraordinària bellesa hi havia un formós cavall blanc amb una banya al mig del cap, - un Unicorn, es va dir.

Per tal d’evitar que l’animal s’espantés, s’amagà en uns arbustos, aquest cop de color verd. Seguí mirant sense perdre’s cap detall quan una petita fada del bosc s’apropà fent giravolts per l’aire a l’ Unicorn i tots dos van iniciar una conversa com qualsevol humà pogués tenir-la.

Estava tan meravellada que va voler aproximar-se a tots dos per acaronar-los. Quan es trobava a punt d’entrar en contacte amb l’ unicorn, va sentir un estrident i espantós soroll i tot de sobte es va trobar al terra de la seva habitació amb el despertador trencat del cop tan fort que li havia fotut.

- Déu meu, quin somni més bonic he tingut.

Liliana Castillo Girona

CAL LLAMBRICH: Història d'una època i una vida

2011-07-22T22:33:00.002+02:00

Open publication - Free publishing - More book

NO ME OLVIDÉIS

2011-07-08T21:09:00.001+02:00

Ahora que estoy vacía esperando mi destrucción mientras los recuerdos inundan todas las paredes que me sustentan. ¡Ay!, aquellos viejos tiempos, ¿quién pudiese regresar a ellos?, pero bueno, no os preocupéis, que no me voy a poner trágica. Estoy aquí para contaros una historia que sucedió hace mucho tiempo atrás en la ciudad condal (Barcelona). Ciudad que me vio nacer gracias a grandes profesionales, quienes me levantaron poco a poco de mis primitivos cimientos, dándome vida y forjándome un nombre, el cual, al final cuando os lo diga, muchos de vosotros asentiréis y cierta nostalgia sentiréis, diciendo: "lo que podría haber sido y fue pero que a principios del siglo XXI no le dejaron ser".

Mi antigüedad se remonta a unos cien años aproximadamente. Empecé siendo una marisquería, bueno, eso era la “tapadera”, porque en lo más hondo de mis cimientos, ejercía otra “actividad”: "mientras en la primera planta se comían mejillones, en la segunda se hacia la “siesta” o como le queráis llamar". Todo se resumía a un único fin: dar “servicio” a la sociedad barcelonesa. Un servicio de gran calidad, el cual me convirtió en un referente histórico, con gran renombre, prestigio y respeto. Para que os hagáis una idea, vuestros abuelos se lo pasaban muy bien, cuando llegaba la hora de cerrar mis puertas una vez cruzado el umbral.

Me situaron en lo que es ahora la antigua riera de Vallcarca, muy cerca de la plaza Lesseps. Sufrí un derribo durante el año 1912, tranquilos, solo eran obras de mejora para proyectarme definitivamente hacia la “segunda actividad” ya dedicada a dar servicio exclusivo mediante el alquiler de habitaciones. Mi aspecto fue cambiando progresivamente.

Me decoraron las paredes de los pasillos, los suelos, techos, habitaciones, salones e incluso cocina. Pertenecía a la época modernista de Barcelona y como tal, debía ser mi imagen. Yo disfrutaba con cada cambio, con cada nueva estatua colocada, con cada lámpara, con cada cuadro, y, cómo me gustaban aquellas alfombras rojas situadas en grandes salones convertidos en lugares de tertulias y forjadores de “nuevas amistades”.

Mis habitaciones eran de un lujo exagerado, todo colocado estratégicamente, elegantemente y pulcramente para el disfrute único de mis grandes “amantes” los barceloneses.

Los trabajadores iban al compas de mis transformaciones y crecimiento, eran elegantes, discretos, muy educados y limpios. Servían a sus clientes guardando sus más íntimos secretos mientras los conducían a sus correspondientes “chambres”.

Todo iba “viento en popa a toda vela”, hasta el año 1969, cuando debido a la promulgación de una ley de las antiguas y desaparecidas “cortes franquistas” me cerraron. Estuve siete largos años, completamente vacía, con el mobiliario únicamente como compañía, lejos quedaron aquellos susurros, caricias, tertulias y secretos que tan bien supieron reservar mis paredes. Creí morir, hasta que un día sin saber exactamente por qué, me volvieron a abrir.

Mi barrio siempre ha sido el entorno de Gracia, ellos han sido respetuosos conmigo y yo con ellos. He sido testimonio mudo de una época, en la que nunca he cometido estridencias, ofreciendo el “mutismo” siempre, de puertas afuera.

Hasta hace poco he estado donde siempre, ofreciendo el mismo servicio de siempre con la misma profesionalidad y elegancia de siempre que tanto “sedujeron” a aquellas antiguas generaciones, que entraban para visitarme y se quedaban durante largas horas.

Durante muchos años he sido el corazón de muchos barceloneses, reconociéndome como el banco de las sensaciones intransferibles y secretos inconfesables, que ayudaron a una ciudad a saber vivir momentos de pasión desenfrenados, sin distinción de sexos e incluso dignificándolos.

Actualmente os hablan mis ruinas, las máquinas han entrado a demolerme y de aquellos recuerdos ya solo quedan piedras, son ellas las que os hablan, pero eso sí, los secretos morirán con ellas: mis pilares, mis piedras. Ahora en lugar de “una casita blanca”, tendréis un “gran paseo ajardinado”, pero bueno, espero que no me olvidéis y con este relato aquellos de vosotros que no sabíais quien era ahora sí lo sepáis. Los años que he pasado en esta ciudad han sido los mejores de mi vida.

Ahora toca despedirme para siempre de esta gran ciudad, haciéndolo de la única manera que sé, cuando aquellos “clientes” barceloneses daban por finalizada su visita. . .

...Sempre al seu Servei...

La casita blanca

SANIDAD: LO QUE NOS ESPERA. . .

2011-07-08T14:28:00.000+02:00

Con mis mejores deseos:

SALUD!

PROMESAS ELECTORALES

2011-07-04T10:22:00.000+02:00

Dos políticos, uno joven y uno más mayor, van de visita electoral.

Van a un colegio de un barrio periférico, donde el director les dice:

(- Tenemos muchos problemas, por favor, ayúdennos, la calefacción no va, el techo del comedor corre riesgo de derrumbe, los wáteres están medio rotos...)

(- y los políticos asienten y el mayor dice: desde luego sí que están Ustedes mal, intentaremos arreglar estos problemas lo más pronto posible, "intentaremos", pero no le prometo nada, ya sabe como están los presupuestos...)

Acto seguido van a una cárcel... y el director les dice:

(- Tenemos problemas, por favor ayúdennos, hay uno de los 18 jacuzzi que no funcionan, el agua sale caliente pero por la tarde no se llega a calentar demasiado y, sobre todo, lo más importante, la parabólica, se ve bien, pero últimamente se ven unas rayitas, y claro, la alta definición no la vemos como debe ser).

El político mayor dice:

(- No se preocupen, ningún problema, les aseguro que la semana que viene todo estará solucionado, déjenlo en mi mano).

Al salir, el político joven le dice al mayor:

(- Hombre, hay algo que no entiendo, no les promete nada a los del colegio, que están fatal, y en cambio a los de la cárcel les ha prometido que todos sus problemas se solucionarán pronto... ¿por qué?...)

Y el político mayor le contesta...:

- ¿Tú vas a volver al colegio?

2011-06-30T18:02:00.000+02:00

Una nova experiència laboral on Prezi

LA RETRAITE

2011-06-29T19:24:00.000+02:00

Bien supongo que al ver este JPG no me he podido resistir y como es obvio en mi no he dudado en hacerlo "Público" para todos los que leeis el blog.

Espero que os haga "reir" ni que sea un "poquito".
La situación actual da para esto y mucho más.

Saludos

CIMS CELESTIALS

2011-06-26T20:34:00.000+02:00

Avui diumenge dia 26 de juny he estat envoltada novament pels Cims Celestials de la Vall de Núria (Ripollès) i un cop més me n’he adonat de la “petitesa” del Ser Humà en vers la Natura.

Des del coll de Finestrelles fins al Puigmal per descendir cap a Fontalva i prendre finalment el camí de retorn a Núria, me trobat tan “petita” en tota aquesta immensitat, que m’ha fet sentir enveja al veure gaudir tot el bestiar de les muntanyes sense límit, mentre jo amb el cor encongit noto com cada any que passa se’m fa més difícil assolir el cim més alt del Pirineu Oriental (Puigmal).

Si em preguntéssiu: que desitges?, amb molt de gust us respondria:

- vull ser isard, cabirol, mufló, ó marmota,

- vull viure per sempre envoltada d’aquests Cims sense que el fred, la neu, les tempestes, el vent i les pluges m’afectin,

- traieu-me aquesta disfressa humana.

Em sento tan inútil en comparació a la resta d’espècies animals, que la llàstima, la ràbia i fins i tot l’odi em rosseguen l’ànima, m’ofeguen, no em deixen respirar, em maten, tan sols marxen quan soc d’alt de tot carenejant pels Cims Celestials de les muntanyes de Núria, compartint l’espai amb les anades i vingudes dels isards, sentint els estridents xiulets de les marmotes, les brandades de les vaques, les juguesques dels cavalls i eugues, i les carreres dels muflons.

El dia que ja no pugui pujar mai més a les carenes que recorren tots els Cims d’aquesta Vall, l’existència deixarà de tenir significat per mi.

Si un “geni” se m’ presentes i em preguntes: (- demana un desig): sens dubte seria:

(- converteix-me en qualsevol dels habitants naturals d’aquestes contrades).

«De puig en puig pel coll de Finestrelles
s'enfilen del Puigmal a l'alta cima
tota la terra que el meu cor estima
des d'ací es veu en serres onejar”

Aquest poema només es pot comprendre quan camines entre els núvols que sempre guarneixen aquestes muntanyes (les muntanyes ennuvolades de Núria), respires el seu aire, beus la seva aigua, i toques la seva terra.

Tal com diu el cant del Pirineu

“Si d'aquí em traieu un dia
fóra ai! tal el meu sofrir...
Pirineu, que d 'enyorança
no trigaria a morir”.

Liliana Castillo Girona

HISTÒRIA D'UN DIARI

2011-06-14T18:02:00.002+02:00

Son les 6:20 hores d’un matí qualsevol a l’estació de Puigcerdà quan comença la meva historia.

Un treballador ens col·loca cada dia els meus companys i a mi per tots els seients dels vagons d’un tren de la línia R3. Sempre sortim amb molta puntualitat per no perjudicar els viatgers que es dirigeixen cap a Ripoll, Vic, Barcelona i l’Hospitalet.

Com es tan d’hora, els viatgers son mig adormits, i, per evitar-los el tancament de les parpelles, ens fan entrar en acció a nosaltres. Tot i tenir un diari per cada seient, hi ha viatgers que ens agafen i ens llencen a la paperera, a d’altres ens col·loquen a les prestatgeries on som esclafats per culpa de les bosses i maletes, a uns quants ens canvien de seient (com si això soluciones el nostre destí), i, els que quedem, ens podem sentir afortunats donat ser els escollits, llegits i fins i tot adoptats per un grup reduït de viatgers.

Jo em trobava assegut en un d’aquests seients, quan un viatger em va agafar per llegir les noticies del meu interior. Com les meves fulles son tan fràgils sento el diferent tacte de les mans de tots els viatgers que em llegeixen.

Aquest en concret tenia les mans gruixudes i aspres, desprenia una olor molt forta però sense ofendre. Recordo, que amb mi s’hi va quedar estona, ja que havien transcorregut moltes estacions abans que em deixes, tot arribant a la ultima plana. Em vaig sentir molt còmode amb ell, va ser molt curos a l’hora de canviar de full i no em va fer sofrir cap dany físic. L’únic, que en arribar a la ultima plana i imagino la seva estació em va plegar, i, creient-me que se m’enduria em va dipositar novament amb molta cura al seient.

Durant una estoneta ningú no em va prendre, fins que tot d’una, vaig sentir una sotragada forta, i se’m va caure la primera plana a terra.

Que feu!,

he perdut una pàgina!,
m’heu fet mal!,
no em trenqueu, sisplau! (cridava però no em sentien).

El nou viatger que em va prendre de males maneres, potser s’hi va penedir, perquè em tornà a posar la plana caiguda juntament amb la resta, i, amb suavitat em va restablir les arrugues causades. Aquest tenia les mans més fines i petites (vaig suposar que seria una viatgera), tret del primer maltractament la resta del viatge vaig anar amb total tranquil·litat mostrant-li totes les noticies i successos del dia. Quant va arribar a la plana dels passatemps em va escriure a sobre, però, amb això ja hi estic acostumat (per sort no em va fer cap forat).

La resta dels meus companys no tenien tanta sort: vaig poder veure com un d’ells era mutilat i després llençat. A un altre l’utilitzaven per posar els peus a sobre i així evitar d’embrutar el seient, d’altres anaven pel terra del tren essent trepitjats sense pietat, i d’altres eren totalment ignorats.

Però, si estem per fer-vos passar l’estona!,

com podeu arribar a ser tant cruels, viatgers?.

També podia copsar com alguns dels meus companys s’acomiadaven per haver-los adoptat. Jo me n’alegrava molt per ells ja que formarien part d’una important col·lecció, particular o pública (biblioteques i arxius).

Ei, que us oblideu de mi, xisclava!, però, seguien sense sentir-me. I així vaig anar canviant de mans. Em trobava molt cansat i marejat de tantes voltes de fulles i fins i tot una mica brut. La tinta ja no era tan negre i tan viva, me l’havien desgastat, semblava fer-me vell per moments.

Perquè no canvieu de diari?,

a les prestatgeries n’hi ha molts!,
deixeu-me allà dalt, sisplau!,
no puc més, em trobo cansat, (però era inútil, no em sentien o no em comprenien).

Pels viatgers jo tan sols era un conjunt de planes, lletres i fotografies, què anaven a comprendre...

Ja arribàvem al final del trajecte i tot d’una vaig sentir algú que deia: “- es seu aquest diari?” (curiosa pregunta, aquest viatger no devia saber que ens hi posava la Renfe per distreure’ls), “- no, ja el pot agafar si vol”, (li va respondre un altre).

I, em va prendre, aleshores estava tan cansat que intentant mantenir-me despert amb grans esforços la foscor em va guanyar el terreny i lentament m’hi vaig adormir.

Em va despertar la quietud i el silenci:

on soc?,

que ha passat?,
tot es fosc. On esta el viatger ó viatgera que m’havia començat a llegir?,
soc a casa seva formant part d’una col·lecció privada o em trobo en un arxiu documental?.

Molt a pesar meu, i a mida que em despertava, la poca llum que entrava per les finestres em va fer adonar que era al mateix lloc de sempre, fent companyia a la resta de diaris que quedaven damunt dels seients, dalt les prestatgeries, trencats dins la paperera ó escampats pel terra del tren.

En veure-ho un sentiment de tristesa em va engolir i aquest va fer que les desgastades i velles fulles es pleguessin damunt meu fent-me desaparèixer d’un trajecte, on diferents viatgers van poder gaudir durant unes hores de les meves planes repletes d’històries.

Liliana Castillo Girona

LA MALEDICCIÓ DE LA CABANA DEL BOSC

2011-06-09T12:15:00.001+02:00

La historia d’avui fa referència a dos germans, els quals sentien gran passió per les muntanyes de la comarca que els van veure néixer.

Tot de sobte, una tarda havent dinat, i, amb els mapes de la zona sobre la taula, van acordar viure una aventura entre boscos, cims i camps, fent parada obligatòria a un dels refugis més misteriosos i poc freqüentat de la zona. La gent l’anomenava “el refugi maleït”, donades les moltes desaparicions i accidents amb circumstàncies gens clares. Els caminants que se li havien apropat, o no se’ls tornava a veure mai més, o els trobaven dies després en estat amnèsic (no recordaven res), i per més temps que passés, seguien sense recordar-hi res.

Així doncs, els dos germans molt valents i també inconscients van decidir fer de “Sherlock’s”, i anar a desvetllar la foscor que envoltava aquella cabana del bosc.

Van sortir de matinada, carregats amb les motxilles, els sacs de dormir, queviures i aigua. La intenció d’ells no era quedar-s’hi a viure, sinó, averiguar el que passava. Per tant cadascú amb la seva motxilla que no arribava a tres quilos de pes, iniciaren l’aventura.

Van caminar durant quasi tot el dia i ja quan es feia fosc van divisar a pocs metres la cabana de fusta marró fosc, que els hi donaria escalfor i certa comoditat.

El refugi o cabana del bosc no era gran cosa: el sostre era de teules grosses negres inclinades cap avall, per evitar el gruix de la neu durant els mesos d’hivern, que al Pirineu eren tots excepte el període comprès de maig fins agost. La resta del refugi també era de fusta molt gruixuda amb una tonalitat un xic més clara. Hi havia una finestra a cada paret de la casa i la porta d’entrada estava orientada al sud. Francament era molt petit, però, el seu interior estava tan ben organitzat que hi cabien fins a quatre persones, amb un sofà, una taula, unes prestatgeries i una llar de foc. Aproximadament feia uns 50 m2 en una sola planta.

Un cop dins la cabana la hi van orejar (obrint les finestres), escombrar, netejar els pocs mobles de pols i encendre la llar de foc. Amb tot la petita cabana ja donava caliu.

El menjar que duien era per tres dies i dues nits, el clàssic menjar de muntanya (llegum en llaunes, sardines, tonyina, formatge curat d’ovella, galetes, sucs i xocolata). La cabana no tenia aigua corrent però no els hi amoïnava perquè hi havia un llac seguin un caminoi a uns 200 metres rere la cabana i podrien agafar-la sempre que ho necessitessin.

Pol, ara que tenim la cabana condicionada i ens hem organitzar, anem a investigar pels voltants?
No se Rita, son prop de les 9 de la nit i fa fred, a mi no em ve de gust, però si tu hi vols anar. . .
D’acord quedem-nos-hi, em caminat molt i demà ja voltarem a veure que en traiem de tot aquest lloc.
Vaig a preparar els sacs, digué en Pol
Si no et fa res tinc un xic de gana (faré un sopar ràpid): li digué la Rita.
M’apunto!, o et penses que no en tinc de gana jo!. Recorda que soc un lleó amb el menjar i m’ho empasso gairebé tot.
Ha,ha, tens raó, au!, recorda-te’n deixar menjar per demà i el següent que no m’agradaria marxar per haver calculat malament els queviures. Quina vergonya passaria al tornar!!!
Ui, si seriem la riota de tot el poble. Uf, quin horror: li replicà en Pol.
Au Rita, bon profit.
Igualment Pol.

Un cop amb l’estomac ple els hi va agafar son, i, embolicats amb els sacs prop de la llar de foc van iniciar un curt trajecte oníric.

No se sap com, però, un cop molt fort va fer trontollar la cabana sencera, els va despertar de sobte, espantats com eren i per por a tractar-se d’un terratrèmol van sortir de la cabana. A fora tot era en calma, mentre les cames encara els hi tremolaven. Els ulls controlaven cada racó d’aquell bosc, però no se sentia res, fins i tot el silenci era rar. Estaven estranyats de la situació, d'aquell cop tant fort, la tremoló i el silenci, tan sols sentien els seus gemecs d’espant, on havien anat les besties de la nit?. Era estiu i hi havia lluna plena, on era el concert nocturn?. Però res, silenci, foscor i por era tot el que tenien.

Calma’t una mica Rita, deu haver estat un cérvol gran que ha xocat, de vegades passa, ja ho saps.
Escola Pol, un cérvol no es un elefant i per més que xoqui no pot fer trontollar un refugi, també ho saps.
D’acord mira, oblidem-ho i anem a dormir, demà matí pentinarem els voltants, que et sembla?
No sé, però esta bé, no crec poder tornar a dormir, de tota manera son les 3 de la matinada i a les 6 ja es clar, tres hores les puc suportar.

Els dos germans van entrar novament a la cabana, i es van estirar dins dels sacs, el foc quasi estava apagat i en Pol el va reviure.

Aquella nit va seguir sense incidents.

Començava el primer dia sencer a la cabana del bosc i els rajos solars envaïren la estància. Feia un dia magnífic, van esmorzar, escombrar el terra de restes de menjar, recollir els sacs per evitar “diminuts ocupes sorpresa” alhora de ficar-s’hi i van sortir primer cap al llac i després pels voltants.

El caminoi del llac era estret, ple de teranyines i mosquits, no hi havia res d’estrany o potser ho van passar per alt, la qüestió es que quan van ser-hi davant la finestra del llac es van quedar bocabadats. Era inacabable, verd maragda, amb petites onades que formava el vent. Es van mirar tots dos i decidí baixar a veure’l de prop i potser donar-se un bany. L’aigua era freda, però tan clara que semblava un mirall. Les truites i la resta de peixos jugaven a fet i amagar, els dos germans intentaven caçar algun però, “com se’n reien els peixos d’ells”. . .!. Sabien que no els podrien atrapar mai.

Van passar gran part del matí a l’aigua i prenent el sol, fins que de sobte, tot d’una a la Rita li va semblar veure una ombra entre els arbres.

Pol, mira allà, qui es aquell?
Qui?, però, que t’empatolles ara, allà no hi ha ningú.
Que si, mira ens esta mirant. Allí entre aquells dos arbres.
Estàs cagada de por i veus fantasmes per tot arreu. Bah! anem, que deu ser prop del migdia. Ja li donarem un cop d’ull després de dinar.
Sempre evites anar a descobrir el misteri. No havíem quedat que ho investigaríem?
Si, però encara tenim demà i el següent. Es que s’ha de fer tot de cop?
No, però si tornem a tenir un ensurt aquesta nit, prefereixo evitar-lo abans.
Oh, deu meu, d’acord anem-hi: digué en Toni

Es van vestir i decidí anar a trobar aquella misteriosa ombra que els assetjava entre els arbres.

A mesura que s’apropaven van descobrir estranyes figures col·locades en posicions estratègiques constituint formes variades. Primer, creien que es tractava de la broma d’algun pastor, pagès o motxiller, però, a mesura que avançaven les formes eren més abundants i també es trobaven penjades dels arbres, van seguir fins que en unes pedres hi van veure sang i objectes semblants a dents. El bosc els va caure com una allau al damunt, l’esgarrifança corria l’espina dorsal de la Rita, i en Pol es trobava maça sorprès per reaccionar, fins que un crit d’ofec estrident els va tornar de peus a terra i, cames ajudeu-me, van tornar a la cabana.

Hòstia que era allò?. Digué en Pol
No ho se, vudú?

Que fort, em sembla que hauríem de marxar d’aquí Rita.

Això mai, ara no, quedem-nos els dos dies i a veure que passa.

Escolta era sang i dents. Això no ho fa el bestiar!!!

Doncs truca als forestals.

Si potser es el millor

En Pol es disposava a trucar als forestals quan va veure que no hi havia cobertura mòbil. No li va voler dir a la Rita, així que va fer veure que parlava amb ells i d’aquesta manera ella restava tranqui-la.

Van encendre el foc de la cabana per fer llesques de pa torrat amb llonganissa de la comarca, també van desfer xocolata per prendre’n. sempre era bo un vas de xocolata després d’un bon espant. Relaxava.

Amb tot, va passar el temps i amb ell les hores fins arribar novament la vesprada. Com el cel era tan blau, van sortir a veure l’amagatall del sol rere les muntanyes per ponent.

La por encara els feia ballar el cor, així que decidí restar tancats a la cabana, allunyats d’aquell esgarrifós escenari. Fent torns per dormir.

Cap a les 10 del vespre la Rita es va adormir, i en Pol li costava mantenir-se despert, però, amb la feinada que li donava la llar de foc per revifar-la, ja n’era suficient, resultava una distracció. De tota manera quan et trobes molt cansat tard o d’hora les parpelles pesen i no ho pots evitar.

Començà a donar voltes sobre si mateix, suant i gemegant, tant que la Rita es va despertar preocupada, en veure el neguit i sofriment del seu germà, el va despertar, però, sense saber el motiu, ell començà a parlar en una llengua desconeguda i així que obrí els ulls, el terror va envair el rostre de la Rita, va xisclar, va tremolar, però, la por la hi va paralitzar, immòbil, impotent, sense poder fer res, va veure com els ulls del seu germà la miraven, eren diabòlics, malvats, aquell que la examinava de dalt a baix amb els ulls completament blancs i un mig somriure no era el seu germà.

De sobte li van acompanyar novament els cops a les parets de la cabana i el crit d’ofec estrident sentit al bosc el dia abans, mica en mica el seu germà s’incorporava, sense recolzament, aixecava el cap, el pit, els braços, les mans, sense gravetat, inflexible, mort. La Rita espantada i sense alè, es va poder aixecar i mig nua, sense sac marxar corrents, esperitada, xisclant de terror, cap a les profunditats del bosc.

Ja havien transcorregut dos dies i a l’endemà quan en Pol es llevà no va trobar sa germana. Ell no recordava res del que havia passat la nit anterior, tan sols cercava la Rita, va cridar el seu nom des dels quatre cantons del vent, va examinar el llac, els camins propers, fins i tot l’escenari on havia trobat la sang amb les dents, aleshores no n’hi havia res, era tot net.

Les seves coses eren a la cabana, per tant, potser hagués anat a fer una volta (pensava), però sense aigua ni menjar i amb tantes hores de diferencia no era normal. Potser era cert que aquell refugi fora maleït i ara ells en pagaven les conseqüències de la seva temeritat, però, tenia que trobar-la, era la seva germana i era vital per ell.

Decidí arreplegar el sac, el menjar que hi quedava i omplir ampolles d’aigua, tot dins la motxilla i anar a cercar-la. Coneixia molt be la seva comarca i sabia cap on anaven els camins, per tant si no havia estat engolida per una altra dimensió, en Pol trobaria la Rita.

UN MES MÉS TARD

Es confirma la desaparició de dos germans del poble de la comarca: Pol i Rita, mentre anaven d’acampada fins al refugi del bosc.

MUNTANYES . . .

2011-06-04T13:17:00.001+02:00

A TOTS AQUELLS DE VOSALTRES QUE NO M'ENTENEU, SI LLEGIU BÉ AQUEST POEMA I DESPRÉS MIREU EL VIDEO DE SOTA, POTSER ALGÚN DIA COMPRENGUEU "PERQUÉ" QUAN M'ALLUNYO D'ELLES, EL COR SE'M TRENCA I L'ÀNIMA SE M'ENVELLEIX.

Muntanyes ,què teniu muntanyes
que dintre del meu cor viviu
tot i sent tant estranyes.

Estranyes sí que ho sou,
estranyes i sense cor
que sovint aquests que us estimen prou
en els votres braços troben la mort.

Ara,que moltes vegades
contentes de la nostra companya esteu
mostrant-nos belleses mai encontrades
essent les vostres, aquestes que no tenen preu.

Peró quan esteu enfadades
quin gèni més enfurismat
i oblidant de nosaltres les vegades
dieu, fora del meu costat.

Qui diria que quan vestides de núvia aneu
amb la vostra quietut amb la vostra placidesa,
a la vostra falda no ens voleu
per por d’espatllar vostra bellesa.

Més cada vegada que us deixo
em giro endarrera com si fos l'úitima vegada,
i de tot cor em queixo de no ser més llarga
la meva estada entre vosaltres.

I us dic adéu amb rencança
esperant que sempre bé m’acolliu
i el meu cor mai es cansa
de preguntar:

Muntanyes , què teniu muntanyes
que dintre del meu cor viviu
tot i sent tant estranyes.

(100 PICS)

PENSAMENTS D'UN GOS

2011-05-31T14:06:00.000+02:00

Open publication - Free publishing - More animal

ON SON ELS COLOMS, SENYOR HERRERA (ICV-VERDS-EU)

2011-05-31T13:35:00.001+02:00

Dilluns 30 de maig vaig veure la entrevista entre el senyor Cuní i l’Herrera (ICV-VERDS EU – ESQUERRA O IZQUIERDA UNIDA), si em permeteu el marge d’error.

- Si tan defensa ELS ACAMPATS, que fa encara al seu despatx?.

- Perquè no s’instal•la en una de les seves tendes de campanya, per comptes de parlar tant des de les quatre parets del seu PARTIT, ó des de la TV3?.

Que vol ara senyor Herrera, una “MESQUITA” Ó UN “LOCAL NOU”?.

Es molta casualitat que aquest moviment s’iniciés cinc o sis dies abans de les Eleccions Municipals.

Al meu entendre i sempre al meu entendre respon a un clar moviment no ciutadà però si polític pertanyent a “certes forces polítiques”, una d’elles la seva:

- Perquè s’amaga rere sacs de dormir, iglús i pancartes antisistema?

- Tanta por li fa la sinceritat, senyor Herrera?.

Sigui valent i deixí de culpar de tots els greus problemes que vostès quan eren “sistema de govern” a la Generalitat i ho segueixen essent ara a la oposició, van ocasionar.

“Els arbres no els hi deixen veure el bosc”, ho entén, senyor Herrera?.

- Que se n’ha fet dels coloms?.

- On son les dues botiguetes d’autònoms que es guanyaven be la vida venen a la plaça Catalunya?.

Si el dia de l’actuació dels mossos eren al principi uns 400 i després de dialogar amb els OCUPES DE LA PLAÇA CATALUNYA mitjançant un intermediari representant dels mossos, van marxar 200, perquè la resta s’hi van quedar oferint resistència?.

L’acampada a la plaça Catalunya perjudica més que ajuda,

- fa pudor,

- espanta els turistes,

- els comerços tenen pèrdues,

- tenen material perillós, i

- a sobre, molesten els veïns que hi viuen pels voltants amb les “seves fumates porreres”.

Per altra banda em sembla de molta mala educació i manca de sentit comú haver insultat tant a la senyora Pilar Rahola. Vosaltres que tant reclameu i defenseu la democràcia, amb els comentaris fets d’ahir, meu recordat a la extrema dreta.

Tant si agrada com si no la senyora Pilar Rahola és una gran periodista i escriptora, dona la seva opinió, dient VERITATS COM TEMPLES. És clar que “QUIEN SE PICA AJOS COME” i “LA VERITAT OFÈN”.

Ja només per la seva gran sinceritat, intel•ligència i professionalitat se l’hauria de respectar.

Aquest moviment es agressiu encara que es facin dir pacifistes, pels següents motius:

- Embruta la imatge de la ciutat de Barcelona

- Enfonsa els comerços dins i al voltant de la plaça

- Es un lloc públic i com a tal tothom te dret a poder passejar-se amb tranquil•litat per la plaça, asseure’s els bancs a llegir, jugar amb els coloms i no haver de sofrir a uns OCUPES que no donen solucions
i sí fan molts sorolls.

Per tant senyor Herrera, vostè que tan els defensa li pregunto novament: ON SON ELS COLOMS?.

ABANS

DESPRÉS

2011-05-28T23:00:00.001+02:00

GRÀCIES BARÇA PER LA VOSTRA MÀGIA

FELICITATS CAMPIONS

D'UNA CIUTADANA A :

2011-05-24T17:06:00.000+02:00

“D’abord”: . . . on veut donner notre plus sincères félicitations à: CIU, PxC i PP (dirien els francesos). Sí, realment ens hauríem de treure el “BARRET” i fer “el passadís de campions”els tres grans Partits Polítics triomfadors d’aquestes últimes eleccions: novament: CIU, PxC i PP.

De tots es sabut i conegut “LA GREU SITUACIÓ ECONÒMICA” en la que estem immersos. La qual, JA molt abans de ser reconeguda pel principal Partit Polític del moment, JA ens trobàvem des de feia uns dos o tres anys en “PANA”, però, que el senyor ZP disfressat d’estruç no volia veure, a l’igual que ignorava la buidor de “LES SEVES ARQUES”, sense deixar mai d’estirar més “EL BRAÇ QUE LA MÀNIGA”.

Els bancs continuaven “INFLANT LES IMMOBILIÀRIES EN DETRIMENT DE LA RESTA DE SECTORS EMPRESARIALS”, els quals JA necessitaven crèdits.

Aquests, donaven diners a persones i/o organitzacions que sabien d’enantema, no podrien tornar els diners del crèdit, creient-se que la operació econòmica els hi sortiria “RODONA” (recuperant un patrimoni “SURPRISE”). Tots veiem i parlàvem del tema, però “EL NÚVOL DELS SOMNIS” no ens deixava trepitjar de peus a terra.

Per altra banda les Organitzacions Sindicals seguien i segueixen nodrint-se d’un incalculable fons de diners públics (però, a ells que ningú els hi tregui, perquè et muntaven una vaga salvatge Nacional). I així la roda del temps girava i voltava sempre sense fre.

De sobte, un dia els bancs dels Estats Units van donar la noticia de les “HIPOTEQUES SURPRISE” i Europa es va enfonsar.

Si els Partits Polítics que formaven Govern aleshores, haguessin sabut gestionar la “GERÈNCIA FEDERAL, NACIONAL I LOCAL” no haguéssim arribat mai aquesta situació Dantesca.

El que tampoc NO ÉS DE REBUT, és: “LAS PUERTAS DE LA PENÍNSULA ESTÁN ABIERTAS A TODOS LOS EXTRANGEROS”, aproximadament un dels desitjos del no recordat senyor Felipe González. Responsable directe del nostre “OFEC IMMIGRATORI”.

Com sempre dic, “cada m2 pertany a un nombre determinat de persones i aquestes com em reconeixereu, han d’esser nadius, cadascú a casa seva i així no hi ha problemes”. Si no solucionem els nostres problemes econòmics i laborals, difícilment podrem fer res pels de fora i com comprendreu, el dit “DE FORA VINGUEREN QUE DE CASA EM TRAGUEREN” PER MI NO FA I NO L’ACCEPTO, i, per vosaltres hauria de ser el mateix.

Sentint-ho molt crec des del meu punt de vista com a ciutadana que els Partits d’Esquerra no estan capacitats per gestionar la “GERÈNCIA ESTATAL, NACIONAL I LOCAL”, i com a tal, haurien de plegar, per comptes “d’amagar-se rere acampades d’iniciativa ciutadana”.

Aquest país li manca un bon canvi i aquest ja arribat, hem estat nosaltres els que ho hem decidit votant i ara l’únic que demano com ciutadana a: CIU, PxC i PP és:

NO ENS DECEBEU, NO NOS DECEPCIONÉIS.

D'una ciutadana

VICTÒRIA I/O DERROTA

2011-05-13T19:18:00.001+02:00

“En un rincón de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme. . .” , ho dirien els “BLANCS” capitanejats pel gran i molt respectable “MOU” o “MOURINHO” (entrenador del “BWIN”). Ells, ell, i, sobretot el President d’aquest equip “BLANC” (molt honorable senyor Florentino), no volen reconèixer la derrota per tercer any consecutiu tant de la Champions com de la Lliga. Un fet que fa destacable aquesta percepció meva, és la manca de felicitació al corresponent President de l’equip “BLAU I GRANA” (senyor Rosell), qui, amb data 12 de maig a les 12:42 hores, ha afirmat mitjançant videoconferència en directe des del seu despatx del Futbol Club Barcelona al programa “ELS MATINS” de TV3, dirigit pel periodista, senyor Josep Cuní, que no ha rebut cap trucada, mail o missatge del “PRESIDENT BLANC”, felicitant al Campió “BLAU I GRANA”.

Mentre el “BWIN” es dedica a donar puntades de peu i jugar bloquejant el “JOC” amb la fita d’evitar el “FORADAMENT” de la seva porteria i evitar-li feina excessiva a Iker Casillas, l’equip “BLAU I GRANA”, on la política no hi te cabuda i per ell tan si val si son dretans, esquerrans o centristes. . . creen un gran espai i espectacle, mostrant a tot el món que el futbol és un “ESPORT” i un “JOC” i això és el que fan “FER MOURE LA PILOTA”, tots a una, tots la xuten, tots la passen, i quasi tots “PERFOREN” la porteria contraria.

Quan perden ho reconeixen i el seu educat i intel•ligent entrenador (Guardiola) felicita al Campió, a més, de la felicitació del seu President (Rosell) utilitzant qualsevol mitjà de comunicació.

Quan l’equip “BLAU I GRANA” va perdre la “COPA DEL REI”, li va saber molt greu, sí, es cert, però, entenen que a la vida no hi ha “VICTÒRIA” sense “DERROTA”.

Quan guanyes és millor, (sabut per tothom), però quan perds, pots revisar els teus errors i a partir d’aquí millorar encara més. Els intel•ligents i superiors ploren un dia la derrota, però, el següent s’aixequen i analitzen aquest “PERQUÈ” responsable d’haver-los dut al “POU”. Es reuneixen, parlen, pensen i milloren el “JOC”, per evitar caure de nou.

Les derrotes son importants, d’aquestes hem de treure els aspectes negatius i convertir-los en positius, això és el que ens fa, millor persones i professionals.

El “BWIN” no ho ha entès, ni ho entén i tampoc aconseguirà entendre-ho mai, doncs, que segueixin així, i, tant la Lliga com la Champions ha estat, és i serà de qualsevol altra equip que sàpiga acceptar la derrota, sàpiga acceptar la victòria i entengui que el futbol a més de ser un “ESPORT” és un gran “JOC”.

Gràcies novament BARÇA pel vostre “JOC”.

Per molts anys i a “JUGAR”.

PRIMAVERA

2011-05-10T17:53:00.000+02:00

Open publication - Free publishing - More flora

UN DISSABTE SENSE SOL

2011-05-07T13:49:00.000+02:00

Avui dia 7 de maig de 2011, asseguda a la taula del menjador de casa meva, estic mirant per la finestra. He decidit deixar les cortines una mica aixecades per veure el traginar de la gent amunt i avall.

Tot i ser dissabte, m’he llevat a les 7 hores del matí, i ja feia “un dia de gossos”, però, com tinc feina pendent de la revista digital i de casa, he apostat per quedar-me a enllestir-ho tot.

Fixeu-vos-hi, des de les 7 hores i fins a les 10 hores aproximadament, he tret el gos, arranjat la cuina, escombrat el terra, eliminar la pols dels mobles i finalment netejat el lavabo.

Un cop finalitzades per avui les “petites feines” d’un pis de 50 m2, he anat al mercat del poble a comprar dues petúnies per a replantar donat ser el temps d’aquestes flors i a mi agradar-me’n molt. Cap a les 11 hores li he donat de menjar al meu gos, i, ha estat quan me posat a fer feina tecnològica.

Com estic asseguda en paral•lel a la gran finestra del menjador, he cregut convenient donat ser un dia tan desagradable, de deixar les cortines amunt per contemplar l’anar i el venir de la gent, la majoria son turistes, però, qui no l’és?. A les alçades que ens trobem de vegades jo mateixa em sento “una turista” a casa meva, que n’és de trist tot plegat, però aquesta és la realitat.

Disculpeu-me estava divagant. Des de la meva posició puc veure amb tot detall la pluja i com els vianants es protegeixen d’aquesta, amb tot tipus de paraigües de diferents colors, mides i formes. De sobte me n’adono que algun d’ells no hi porta, però, oh!. . ., van amb l’impermeable. Son uns covards, cap d’ells se n’atreveix a passejar sota la pluja i envoltat de tanta humitat sense protecció al cap i al cos.

Just davant meu puc veure la carnisseria, ara ja han tancat per anar a dinar, aquí tothom dinar a l’1h en punt, menys jo. Ui! espereu, acaba de passar un paraigües blau!, i ara un de gris!, i ara un vermell i blanc!. Com us dic, avui sembla “el dia dels paraigües”, potser els hi hauríem de dedicar alguna “fira”, com n’hi ha tantes...

I, asseguda davant l’ordinador els meus ulls segueixen “vigilant” el carrer, en aquests moments circulen cotxes, per sort avui no es el dia dels camions i tràilers, aquests es reserven pels dies laborables “(com ha de ser”), tot i que algun disgust amb la meva antena he tingut per culpa d’ells, però que hi farem, no tenen més opcions.

De vegades algun conegut del poble que passa per davant la meva finestra em veu escriure i em saluda, fa uns tocs des de fora per fer-se notar, “xafarot” en diria jo, però, la vida als pobles es així, quan hi ha confiança et poden arribar a entrar fins i tot pel balcó, i això per dir-te: - hola, que vindràs al Café de la Plaça aquesta tarda?.

Avui es un d’aquells dies nefast per nosaltres però, molt agraït per les plantes, no sé, però d’ençà que estic mirant per la finestra, crec que les meves plantes semblen més grans.

Bé, ja es hora d’abaixar les cortines i anar a fer el dinar.

UNIVERSIDADES CATALANAS

2011-05-06T20:48:00.000+02:00

LAS UNIVERSIDADES SE PUEDEN VER OBLIGADAS A CERRAR DURANTE UN MES ENTERO DE VERANO (JULIO O AGOSTO 2011), DEBIDO AL RECORTE IMPUESTO POR EL ACTUAL GOBIERNO DE LA GENERALITAT DE CATALUÑA.

Sí, hasta aquí hemos llegado, al cierre de nuestras Universidades Catalanas, pero claro, esto solo ocurrirá en la Comunidad Autónoma repudiada por el Gobierno Español, desde. . . el origen de los tiempos, y, ¿por qué será. . .?. La historia habla por sí sola, aunque no creo necesario a estas alturas, analizar “el motivo”, “razón” o “excusa” que utiliza siempre el Estado Español, y seguir sin “cobrar” el dinero que nos corresponde, teniendo incluso que “pagar” más como Comunidad Autónoma, y ahora que nadie se atreva a hacer de “avestruz”, porque como bien sabemos todos, Cataluña es la Comunidad Autónoma que más y mejor beneficia a este Estado Español.

Pues bien, debido a la morosidad e impago de este gran Estado, Cataluña no ingresará el dinero que tanto merece y por Ley le pertenece, sino que, debido a todos los graves recortes que estamos sufriendo en Sanidad, Entidades Locales, Diputaciones, etc , se nos suma ahora la Sociedad más grande jamás creada del conocimiento Universal: LA UNIVERSIDAD.

Parece ser que esto al Estado Español le “importa un bledo”: grave error. Debido a la eliminación de 18 millones de euros a ingresar en las arcas públicas de este honorable y mundialmente reconocido sector, se ven obligados a CERRAR EN VERANO. El cual afectará a:

- relaciones institucionales,

- intercambio de PDI,

- PAS laborales, PAS funcionarios,

- Interinos,

- becarios, estudiantes, y

- toda la sociedad en general.

No deberíamos olvidar que las Universidades son nuestra “Puerta de conexión” a otros países, culturas, tecnologías, investigaciones y mentes. Si la cerramos, “como los cangrejos volveremos al blanco y negro de las sobremesas de cine de Barrio”.

Ésta, debería mantenerse siempre abierta, ya que no solo son “emisores” sino también únicos “receptores”, porque es evidente que del sector privado “no nos podemos fiar”. Mientras que las Universidades se mantienen fieles, los “Top Secret” nos ponen “los cuernos” en cuanto pueden siendo altamente infieles. . . bajan persiana y se van.

No son las Universidades las que tienen que cerrar. Es bueno tener más de una visión, y por el momento la oferta/demanda de “buenos ojos” no cuadra y ahora esto es un “secreto”: los sindicatos nos salen muy, muy caros.

Esperemos que este cierre de verano, no se llegue a convertir en algo más peligroso.

TECNOLOGIA

2011-05-04T13:22:00.000+02:00

Aquest escrit el podria començar dient: “hi havia una vegada. . .”, i seguiria amb: “una societat que inicià els seus orígens amb la utilització de “pals i pedres” per sobreviure i finalitzà el seu “Regnat a la Terra”, amb la invenció de la Tecnologia”.

Tal com ens han ensenyat des dels nostres orígens, l’Univers i tot el que inclou esta en expansió; això també li succeeix al nostre cervell. L’home com a espècie animal, al igual que la resta, evoluciona, però, amb la particularitat diferencial de la intel•ligència. La resta d’espècies animals i/o vegetals “diuen” els entesos: “no raonen, es mouen per instint”, tan sols, som nosaltres els posseïdors d’aquest “Do” ó “Maledicció”.

Al meu entendre, permeteu-me que faci la següent pregunta: - si la resta de les espècies no raonen: perquè son els primers en fugir quan se’ns apropa una catàstrofe natural?, ó, perquè els llops s’amaguen quan veuen l’home?.

I així en podria fer una llista tan llarga. . ., que, per molt s’esforcessin els científics a respondre’m, aquestes no em valdrien. Sincerament crec, que la resta d’espècies animals també raonen, pensen i decideixen, potser no podran parlar amb els nostres idiomes, com nosaltres tampoc podrem parlar els seus, però es comuniquen i molt millor que nosaltres. Saben sobreviure, espavilar-se i adaptar-se en qualsevol àmbit, per contra nosaltres seguim essent “animals de costums”, moltes comoditats “inútils” ens hem construït i cada cop que ens fem la vida més fàcil, més difícil ho tindrem, quan “allò” que ho engloba tot deixi de créixer i comenci a recular. Que farem aleshores?: plorar.

La tecnologia avança amb passos de gegant i a nosaltres ens resulta tant còmode, que no hi volem renunciar. Ara us pensareu que estic en contra d’aquest “be artificial”, però, Jo en soc una de tants professionals que l’ajuda a donar aquests passos de gegant, i, estem arribant a un punt, que em fa por seguir.

Exemple: “Quan puges un cim, un cop ets dalt de tot, tan sols hi resten dos camins: et quedes per sempre ó tornes enrere desfent camí i perdent alçada fins al camp base”.

Penso que això li pot passar a la tecnologia, quan sigui dalt de tot (perquè tot te un punt A i un altre B), que ens passarà?, ens hi quedarem fins a la fi dels nostres dies, permetent que la intel•ligència artificial anul•li el cervell humà que l’ha creat, sotmetent-nos a la seva comoditat i perdent la capacitat de respondre i poder fer d’altres coses per no perdre aquesta situació tan “benestant”, oblidant-nos completament dels nostres orígens com a éssers humans?, ó be, iniciarem el llarg i pendent camí de descens renunciant i adaptant-nos novament els treballs artesanals gaudint de les nostres mans i cervell per tornar fins al “camp base”?.

Els dos camins es poden fer tan feixucs que correm el risc de morir en l’intent, per tant com a esser humà que soc amb intel•ligència, però feble, en comparació a la resta d’espècies animals i/o vegetals, m’agradaria no seguir avançant tecnològicament i deixar-la tal com es ara que encara la podem controlar i no se’ns escapa de les mans.

Aquest vídeo de youtube.com que us deixo, és el responsable d’aquesta petita reflexió, no sé vosaltres, però a mi, me n’ha fet por.

DORMIR I DESPERTAR

2011-04-28T18:49:00.000+02:00

No sabem el que tenim fins que ho perdem o ens és impossible gaudir degut a imprevistos sorgits en determinats moments de la nostra vida. Aleshores ens recordem i intentem viure’ls dins dels somnis, però, quan despertem tornem irremediablement a la realitat rutinària tant avorrida i sempre igual.

Això és així per les persones que tenen “la gran sort” d’escoltar els estridents crits o la dolça música d’un despertador. Ells en els seus somnis viuen fantasies ó possibles realitats que. . . esperant travessar les portes oníriques, (una llibertat únicament depenent dels propietaris que mai s’atreveixen a intentar-ho i quan les parpelles se’n retiren donant pas a l’ull humà, “Ells” es lleven encara amb el record cada cop més llunyà d’aquell estrany somni, que, per tan sols unes hores els havia endinsat en mons i aventures convertint-los en Super Herois, mags, rics, famosos, posseïdors de grans castells, soldats, futbolistes, etc,) mai ho aconsegueixen.

Els somnis de les persones que poden obrir els ulls cada matí, el que viuen son desitjos no duts a terme per por a perdre el que ja tenen. El seu concepte de vida i del viure es tan pobre, buit i poc creatiu, que únicament ho poden gaudir quan tanquen els ulls i el mon oníric es protagonista per unes hores.

En canvi per mi es tan diferent, no somio fantasies ni mons màgics o estranys, no soc cap Super Heroi ni cap famós, ni tan sols soc ric i per descomptat tampoc no posseeixo un gran castell. Jo, sempre somio el mateix:

- poder nedar com feia abans,

- poder sentir l’escalfor del sol al meu cos despullat quan surto del mar i m’estiro damunt la tovallola,

- poder caminar entre els caminois dels boscos encantats cantant

on sou fullets,

on sou gnoms,

sento els vostres xiuxiueigs,

i no us veig,

on sou llops,

on sou bruixots,

sento els vostres udols i encanteris

i no us veig,

deixeu-vos veure

que tan sols us vull saludar.

- poder escalar i ascendir els grans cims per contemplar el món cóm n’és de petit,

- vull sentir la pudor que fan les ciutats,

- l’insuportable soroll dels clàxons dels cotxes,

- les obres,

- les fabriques,

- els carrers apretats de gent comprant com si s’acabés el mon,

- em vull quedar ben xop desprès d’un dia de pluja,

- sentir el soroll dels trons,

- el sacseig del vent al meu cos,

- el fred i el calor,

- embrutar-me amb la sorra de la platja, amb el fang i les bardisses dels camins de muntanya,

- agafar un refredat,

- passar de ric a pobre,

- sentir l’angoixa de quedar-me a l’atur,

- i el goig de tornar a fer diners,

- tenir problemes i saber resoldre’ls amb poc temps i molta eficàcia.

En resum, VULL TORNAR A VIURE. Potser me n’oblido de moltes coses, que ara no em venen al cap, però, dit així per sobre, aquests son els somnis que tinc cada dia, nit i dia, les 24 hores del dia.

Abans d’entrar en aquest somni etern, era un nen que anava a escola, feia els deures, tenia amics, i bé, la meva vida era, encara que fos de nen, de vegades rutinària i pesada, desitjava tant canviar-la, que fèiem plans amb els meus amics, però, eren de curta durada i al dia següent tot tornava a ser el mateix. De vegades em quedava a casa avorrit i trist, deixant passar el temps sense aprofitar-lo, sense ser creatiu, sense saber veure i estimar el que ja tenia, i d’aquí a poc temps perdria.

Va ser una nit quan tornàvem de cap de setmana, parlàvem de l’estona passada al camp amb els meus oncles, cosins, avis, etc. Un cop al mes ens reuníem tota la família (si feia bo), en la casa de camp dels meus avis i allí ens quedàvem tot el dia. Els meus cosins i jo jugàvem a aventurers i exploradors d’indrets desconeguts, cabanes abandonades al bosc, on creiem que hi trobaríem el monstre que sempre cercàvem, i també descobridors de petits estanys on l’aigua era tan neta i clara que ens reflectia com un mirall.

De vegades hi trobaven cabirols, esquirols saltant d’una branca a l’altra, conills, i alguna llebre que corria desesperada cap al seu cau, tement ser abatuda per algun de nosaltres. Ho contemplàvem tot bocabadats i feliços. Quan ens cansàvem abans d’anar a dinar, ens estiràvem a l’herba formant un cercle amb les mans i les cames obertes, tocant-nos amb les puntes dels dits. Així restàvem sota la llum i el calor del sol fins que sentíem les cridòries: “nens, el dinar es a taula!!!”.

Doncs com us deia. . ., anàvem tots tres al cotxe de tornada cap a la rutina recordant la jornada al camp, quan de sobte i sense saber com, un fort cop va sacsejar el cotxe, i ens vam veure rodolant. El cotxe va fer tres voltes de campana fins que es va aturar i restar boca avall, després les parpelles se’m van tancar i encara a dia d’avui m’haig de despertar.

Sento tot el que diuen, sento quan em toquen, sento els canvis de temperatura, i també sento la veu dels meus pares. Per sort son vius, un miratge els deu haver succeït, perquè si em guio pel que recordo, van quedar molt pitjor que jo, i ara tan sols diria que tenen seqüeles. Com us dic, un miratge.

Cada dia tinc visites, ho sé, de vegades riuen, canten, m’expliquen acudits, però, d’altres ploren. Això últim em fa posar trist, si sabessin tot el que s’estan perdent. M’agrada la seva companyia, però, si els hi pugues dir: aneu a viure la vostra vida i gaudiu tot el que pugueu, per més dificultats que hi tingueu, quedeu-vos-hi sempre amb la part positiva de les coses, i gaudiu-ne, gaudiu per mi!!!.

Jo, de vegades m’avorria, i ara com trobo a faltar aquell avorriment tan fastigós que m’engolia per les tardes. Faria tantes coses ara. També els hi diria no tingueu por d’arriscar: és emocionant, heu de viure emocions, heu de tenir problemes i superar-los, no us quedeu tantes hores amb mi, heu d’aprofitar cada moment del vostre temps, no us atureu mai, mireu sempre endavant, però sense oblidar el passat, innoveu, descobriu, viviu aventures, no en els somnis sinó en la vostra realitat.

Els metges diuen que puc despertar o morir, ara estic en coma, i ja us ben asseguro, que viuré de nou la meva vida rutinària i avorrida fora del mon oníric. Crec que puc fer apujar les parpelles i moure els dits, haig de fer un nou intent, el meu cervell cada cop és més fort i sa, amunt parpelles, amunt!, deixeu-me veure aquesta vida que m’ha tocat viure dins d’aquest mon tan bonic.

l’Aleix despertà envoltat de tota la seva família un dia de primavera a les 12 hores del migdia, en una habitació de l’hospital de muntanya, ofegada per la llum i l’escalfor solar.

(Historia inspirada per la sèrie de TV3: Polseres vermelles).

SALUT!

ELS BONS MESTRES

2011-03-25T11:23:00.000+01:00

Quant de temps ha passat des que em van escriure rere el títol de Cicle de Grau Superior la frase: APROVECHA EL TIEMPO QUE SIEMPRE CREA FUTURO.

Tindria aproximadament uns 18 anys. Ens trobàvem els companys de classe amb els nostres mestres en un restaurant de Barcelona, per acomiadar tots els anys, mesos, setmanes, dies, hores, minuts i segons que havíem compartit. Nosaltres aprenen i ells ensenyant, de vegades amb “emprenya mentes”, càstigs, felicitacions, suspensos, aprovats, excel•lents, i, un sense fi de moments tant dispars, diferents, difícils, avorrits, angoixants, feliços, que vam decidir reviure’ls per últim cop en aquell restaurant del carrer Càpita Arenes de Barcelona.

Havíem finalitzat els cinc anys d’estudis i sentíem pena per la separació. A mi, francament m’era igual, sabia, que encara no havent complert els 20 anys, s’obria tot un nou mon, on hauria de lluitar fort per obrir-me pas, (encara sense imaginar-me fins on em duria).

Hi havia companyes de classe que ploraven, no se sap si per por o tristesa, però jo no em feia enrere.

Primera frase: Mira endavant, i no t’aturis mai.

Segona frase: Ets tan misteriosa com el teu nom.

Tercera frase: Pots aconseguir tot allò que et proposi’s.

Van ésser tres de les frases escrites rere la titulació.

Però no va ser fins la quatrena, quan un dels mestres (que més “canya” em va donar i qui més em va castigar i amb qui més mala relació hi vaig tenir), em va escriure una gran veritat, la qual fins fa una “setmana amunt”, “una setmana avall”, he entès: APROVECHA EL TIEMPO, QUE SIEMPRE CREA FUTURO.

Quan la vaig llegir amb la meva curta edat no em va provocar cap mena d’emoció, sentiment o reacció. Han hagut de passar més de vint anys des d’aquell dia per adonar-me’n, i, si per fortuna a dia d’avui me’l trobés, mil gràcies li donaria per aquelles quatre paraules.

Tinc intenció de fer-li cas, i seguir aprofitant el temps, perquè realment si sempre et mantens ocupat, creatiu i amb ganes de. . .fas caure totes les fronteres que et separen d’aconseguir allò que. . .

Gràcies senyor Muñoz per signar-me al dors del títol.

(mestre d’arts plàstiques i dibuix, escola Santíssima Trinitat de Barcelona any 1991)

2011-03-15T11:13:00.002+01:00

Open publication - Free publishing - More magazine

LA MUSICA I LA LLUNA

2011-03-12T16:23:00.000+01:00

Diuen, que una nit Beethoven i un amic caminaven pels carrers de la ciutat de Bon, i, tot passant per un dels barris més pobres, es van sorprendre en sentir una música provinent d’una de les cases. Beethoven amb la seva habitual brusquedat va creuar el carrer, obrí la porta d’una forta empenta i sense cap mena d’escrúpol ni pudor va irrompre dins la casa.

L’habitació era precària i la seva il•luminació molt dèbil, tan sols una espelma era l’única font de claror. Un home jove treballava assegut en un racó de la estança reparant sabates, mentre que una dona jove, quasi encara una nena, es trobava davant d’un vell piano quadrat. Ambdós es van sorprendre per la seva brusca irrupció, però la sorpresa d’ells no va ser superada per la de Beethoven en assabentar-se que la noia era cega.

Beethoven completament confós s’hi va disculpar explicant que havia restat tant impressionat amb la bellesa i qualitat de la musica creada per la conjunció dels dits de la jove sobre les tecles d’aquell vell piano, que volia saber qui era.

El seu esperit era tan ple de joia per la interpretació de la noia, que li va voler fer un regal, i, tot aproximant-se cap al piano es va asseure’s, posà les mans damunt les tecles i començà els primers acords de la millor sonata mai composta en tota la historia de la humanitat.

Beethoven es va girar cap a la finestra per contemplar la rodona i platejada lluna, quan la musica no deixava d’inundar aquella pobre i fosca estança.

Així, diuen que va ser com naixé el magnífic “Clar de Lluna” de Ludwig Van Beethoven.

CERCANT UN CAMÍ DE SOMNI

2011-03-03T13:14:00.001+01:00

Era un dia rúfol quant caminava pel carrer veient com l’aigua de la pluja ofegava el terra per on passava. (- Quin dia més dolent que fa i jo passejant, tant me fa, necessito pensar, reflexionar, equilibrar la meva “brúixola del destí”, moltes coses m’estan succeint i tinc por de no saber-les dirigir). (- La pluja sempre m’ha ajudat, i, en un dia tan humit com aquest, ben segur que podré veure novament amb claredat, quins camins son els que realment vull. La vida et pot mostrar molts però els has de saber escollir, diuen que nomes n’hi ha un, però no es cert, a mi cada cop me’n surten més).

Aquest eren els seus pensaments i veritablement de camins en tenia, però mai havia sabut decidir-se per cap en especial, els provava tots i no en seguia cap, fins que la mateixa rutina diària li va obrir els ulls. La feina que sempre havia fet no li agradava, es va adonar de com havia perdut 20 anys de la seva vida treballant hores i hores per d’altres que ni tan sols les gràcies li havien donat. Estava dolguda amb si mateixa, decebuda amb la Societat i ferida.

Tan difícil és cercar algú que et valori pel que fas i no pel que ets o tens?. Una pregunta que mai ningú li va saber respondre.

Mentre caminava sota la pluja, el vent i el fred, es castigava, plorava, i desesperava, - (-tinc tants perquès, que no se per quin hauria de començar. Amb el temps, les ferides es curen però les meves no sanaran mai, perquè jo soc el problema, estic enfadada amb mi mateixa, per no haver sabut dirigir el timó de la meva vida, per fer sempre el que m’han dit, el que m’han ordenat, per haver deixat decidir per mi, per haver compartit el mateix espai amb persones que sempre m’han enganyat, estafat i rigut de mi).

Tant difícil es portar-se be amb els altres, tan costa donar-los el que es seu, que sempre s’ha de fer tot via legal?. Es preguntava, perquè sempre m’han de fer mal?.

Per ella compartir, intercanviar i aprendre d’uns i dels altres era vital, la seva filosofia era TOTS HO HAURIEM DE SABER TOT, però l’absurda competència deslleial, gelosia i avarícia de l’actual mon empresarial no li permetia. I com sempre, es trobava de nou caminant sota la pluja, el vent i el fred, castigant-s’hi per no haver sabut seguir la corrent i haver volgut cercar un camí inexistent dins la seva societat.

Tan sols era feliç i podia deixar-se anar ajudant a crear, ajudant a innovar i ajudant a inventar en un “Lloc concret”, un “Lloc concret” on tan sols hi podia anar els dijous, però cada cop més, desitjava que aquest “Lloc concret” l’ajudes a trobar el seu Camí de somni, que li pogués fer gaudir d’una vida professional diferent de les habituals, encara que només fos durant els últims anys de la seva existència.

Mentre caminava sota la pluja, el vent i el fred, s’hi dirigia cap aquest “Lloc concret”, no era dijous però ella només el volia sentir a prop, necessitava veure’l un cop més abans,. . . que arribes dijous.

VIURE COM UN INDI

2011-02-23T11:10:00.006+01:00

Escric sobre molts temes variats i no me n’he pogut estar de fer una petita menció a una civilització considerada per la majoria de la societat com salvatge, incivilitzada i perillosa, a qui, més per desconeixença, enveja i por, se’ls va excloure de la seva pròpia terra, tancant-los en les anomenades “reserves”.

Aquesta civilització Nord Americana (INDIS) pertanyien a grups de caçadors recol•lectors d’origen Siberià que es van veure en la necessitat d’emigrar a Nord Amèrica per l’estret de Bering durant la ultima glaciació Würm. Van ser els primers colonitzadors d’unes terres que sempre els hi van ser negades, i al meu entendre, de no haver estat així, aquest continent fora molt diferent a com ho es ara.

Els Indis Nord-Americans sentien un gran respecte per la natura. Per demostrar-ho feien ofrenes a la Mare Terra, (així l’anomenaven) de tota mena, i ja només per aquest motiu se’ls va considerar salvatges, quan la raça més salvatge, degenerada, egoista i perversa és, i em sap molt greu dir-ho, la meva: BLANCA.

Aquesta gran devoció i respecte per la natura, els duia a realitzar els ritus i celebracions sempre en conjunció amb les forces de la natura i l’univers, per ells aquesta conciliació amb la pluja, el sol i les estrelles, era tan o més necessària que per nosaltres un àpat diari.

Per ells, el planeta terra tenia ànima i aquesta ànima si no es trobava en harmonia amb l’univers i els habitants que la poblaven esdevenia en desgràcies. Per evitar aquest desequilibri, utilitzaven les danses i la música: quan veien que “les arteries de la seva terra” es secaven, demanaven al seu Déu (l’Univers):aigua, amb “la dansa de la pluja”, i un llarg, etc.

Tot estava unit i tot era Sagrat. Hi havia separació entre el mon real i el dels esperits trobant-se enmig d’aquests dos un tercer “la transició” amb qui mitjançant els somnis i les visions podien fugir d’aquest mon entremig i així contactar amb els seus esperits i avantpassats.

Els seus noms sempre feien referència a animals, fenòmens naturals i/o algunes zones de la Mare Terra, el seu Déu era la natura, l’univers, no mataven per gust, sinó per menjar, com fa qualsevol espècie animal. Tenien una gran cura de tot l’entorn i si alguna part de la seva estimada terra es deteriorava feien tot el possible per arranjar-ho.

Tot en ells: els balls, la musica, les cerimònies, les celebracions, la feina i aquest gran Coneixement Universal els han dut, a ulls de tothom, a considerar-los: la única civilització posseïdora del que tan anhelem els blancs i que mai aconseguirem: la Sabiduría.

Físicament no crec que ho pogués resistir, tot i estar molt en contacte amb muntanyes, boscos, camps, rius, aire, vent, terra i agua. Aquesta societat m’ha espatllat, veient com un dels meus grans desitjos dia a dia desapareix: viure com un Indi, però el que més fa, es la por, afortunadament amb el pas del temps en tinc menys, qui sap, potser, quan n’estigui realment farta d’aquesta societat tan hipòcrita, interessada i falsa, marxi per sempre a les muntanyes fent d'elles, el meu nou estil de vida.

L'OBLIT: LA BUIDOR DE L'ÀNIMA

2011-02-18T11:56:00.001+01:00

Passen els dies i et preguntes: - perquè ja no responen els missatges, les trucades i els correus electrònics?; es per mi ó que els hi ha passat?; son vius o morts?, ó, potser ja no em recorden?. Però, perquè?, quina fosca necessitat tenen d’actuar així?. Aquest “perquè” no te’l pots treure del cap quan per a tu aquelles persones a qui tant havies defensat, per les que tant havies lluitat i fins i tot en certs moments protegit, no oblides mai.

Te n’adones de com les trobes a faltar, t’agradaria explicar-los tantes coses, tornar-les a veure per intercanviar impressions i passar una agradable tarda o matí de tertúlia. . ., segueixes insistint però veus com t’ignoren, com s’escapoleixen i com lluiten per oblidar-te, però, perquè?.

Primer et donen escalfor i desprès gelor. Tu restes desconcertat perquè d’un dia per l’altre aquelles persones amb les que tanta relació tenies, de cop i volta t’abandonen sense explicacions, sense motius, tan sols et diuen: - estem molt enfeinats, però tothom ho esta d’enfeinat. Alguns no se n’obliden mai de fer-los, encara que sigui una petita menció per més enfeinats que hi siguin: - hola som vius i encara us apreciem, recordem i no oblidem, perquè no responeu?. Encara som aquí.

Això és “el caure en l’oblit”. Aquest oblit, autor de la buidor de l’ànima, ja que per més que ho intenti els records sempre hi son, no els pot destruir.

Aquells que obliden:

- tenen por,

- potser del pas del temps,

- d’envellir,

- ó, que sentim llàstima d’ells mateixos pels seus canvis morfològics causats per la pèrdua d’aquestes microscòpiques cèl•lules de vida.

Com n’estan d’ equivocats.

La vida passa, la gent canvia, coneixen a noves persones que els poden omplir, fer divagar, esvair-se, però, actuar com a enterramorts del passat no ho aconseguiran mai. Te’n pots oblidar alguns moments, però, manca tan sols una paraula, una imatge ó un lloc per fer-te recordar que aquella persona a qui vols oblidar sempre es present, i per més que s’intenti no s’aconsegueix.

De sobte senten repentinament com volen apropar-se novament i tornar a parlar amb els oblidats, però, aleshores ja es massa tard perquè aquests ja no fan esment de comunicar-se i aleshores els oblidadors es penedeixen i pensen: - perquè ho hem fet?.

Es aleshores quan veus com la persona a qui es volia fer caure en un passat oblidat ja ha deixat d’existir realment per tu i te n’adones com n’és de difícil de recuperar.

Ella ha oblidat fins i tot els vostres noms

PETER PAN

2011-02-11T11:07:00.001+01:00

No sé que dec haver somiat, però quan m’he llevat he estat brutalment assetjada per anar fotografiar a un “Vell Parc”. Un “Vell Parc” que ens ha vist créixer i morir i ha estat en molts moments de la nostra vida “Un Gran Amic”.

Passejant per cada racó d’Ell i observant tots els seus camins i llocs d’esbarjo, l’he anat fotografiant, per posteriorment comprovar en cadascuna d’elles el resultat obtingut i aleshores: He recordat…

He recordat de quan era petita com desitjava que arribessin les xafogoses tardes d’estiu per anar a jugar amb la pilota i córrer pels diferents indrets que oferia el “Vell Parc”, bastant canviats pel pas del temps, però, hi segueixen sent.

Un cop més he estat atacada per la nostàlgia i els records, malenconiosos i bonics records. Quan em cansava de córrer, fer tombarelles per l’herba, amagar-me i pujar per les branques dels arbres, m’agafava molta set i gana. La meva mare sempre duia un cistell amb un mantell que utilitzava per posar les begudes i els entrepans a sobre, a banda d’un termos de cafè i pastes per ella i per algunes amigues seves. Tant el meu germà com jo gaudíem d’aquells berenars, on un cop satisfets, seguíem amb els nostres jocs.

A voltes, els arbres del “Vell Parc”, formàvem (i encara ho fan) petits boscos que utilitzaven dins la nostra fantàstica i imaginativa infantessa, com a petites illes on protegir-nos dels pirates. Amb petites branques que hi havien pel terra intentàvem construir cabanetes per fer-nos un poblat i simular un estil de vida.

Aquest estil de vida ha donat pas a un altre: “l’estació, les vies i el trenet”, també hi ha llocs d’esbarjo moderns, on els nens de “la nova era” gaudeixen de les seves estones de joc.

Seguin caminant i fotografiant, no em podia passar per alt el teatre de pedra, que tants moments d’alegria m’havien donat. Tant el meu germà com jo fèiem competicions pujant i baixant les escales, comptant el temps, per saber qui era més ràpid.

Allunyant-me d’aquesta zona m’he apropat a l’estany dels ànecs, un mena d’illeta amb un pont (sempre era i segueix tancat), on els ànecs feien la seva vida, i recordo com m’hi estava estona contemplant aquelles bestioles que fins i tot a l’ hivern es banyaven sense patir fred. Malauradament ara es sec. Dels tres estanys d’aquest “Vell Parc” tan sols dos, son plens d’aigua i ànecs, però, son tant diferents de l’estany illeta, que no m’he volgut aturar gaire temps per no sentir tristesa. No sé si l’estany de la illeta tornarà a gaudir de vida, però, si estiméssim el “Vell Parc” li tornaríem.

He fotografiat les fonts del “Vell Parc”, una d’elles en especial seca, aquesta font sempre m’havia agradat molt, per ser el seu sortidor la cara d’un lleó.

Passant pel costat de la piscina he recordat dos estius on hi vam anar durant cada dia; com saltava per llançar-me a l’aigua, de vegades em donava per fer un salt mortal i caure a dins, d’altres feia “la bomba” i d’altres simplement em llençava de cap. Tan el meu germà com jo competíem, i desprès d’esgotar-nos ens tombàvem al costat de ma mare per descansar i prendre l’escalfor del sol. A les 19 hores quan tancaven, ens veiem obligats a fer una pujadeta per tornar cap a casa i Déu meu, com em costava.

Actualment es troba en obres, potser per millorar-la o anul•lar-la, esperem que sigui pel primer cas.

Passejant, fotografiant i recordant tot això no he pogut evitar riure’m de mi mateixa, i alguns ciutadans que es creuaven amb mi no ho entenien, però, tan se val. Hi va haver un temps que em preocupava molt com em veies ó que penses la gent de mi, ara, francament, no m’importa. Que diguin i pensin el que vulguin, jo no deixaré mai de ser feliç, a la meva manera, però, sempre feliç.

Finalment he sortit del “Vell Parc” amb totes les fotografies, i m’he vist amb la necessitat d’explicar-vos el que he sentit, el que he recordat.

Una estranya pau i tranquil•litat m’ha envaït l’ànima mentre fotografiava cada racó d’aquest “Vell Parc”, i encara no sé el perquè.

De l’única cosa que sí n’estic segura és: per més que passi el temps, hem de conservar la fantasia, la imaginació i la il•lusió, no us faci por recordar, aquests son bons, potser hi ha alguns que poden fer mal, però si els veieu com a superats això us farà encara més grans i savis.

I per acabar dir-vos que el temps no s’aturarà mai, però, mentre escoltem cadascun de nosaltres aquest PETER PAN que tots duem a dins, sempre ens veuran més joves del que realment ho poguem ser.

Aquest ha estat un homenatge a un “Vell Parc” que ha estat protagonista de la vida de molts ciutadans de Cornellà de Llobregat. Can Mercader.

M’acomiado de vosaltres, el meu món m’espera i recordeu, alimenteu sempre la fantasia, la il•lusió i la imaginació, això us farà lliures.

Peter Pan.

Diaporama del "Vell Parc" en la actualitat

CALENDARI MAIA: FI DEL MÓN O LLEGENDA?

2011-02-09T13:06:00.001+01:00

Des que tenim el canvi climàtic molts son els auguris d’una possible fi del món tal com el coneixem:

- serà per manca d’aigua?,

- serà per excessiva calor?,

- serà per un fred que sotmetrà tot l’hemisferi nord ofegat per metres i metres de neu i gel?, degut a la desestabilització dels corrents marines del atlàntic o mar del nord?,

- serà per catàstrofes naturals: terratrèmols, huracans, tsunamis, esclats de grans volcans, inundacions, grans nevades, augment del nivell del mar pel desglaç d’ambdós cercles polars, inversió magnètica dels pols?,

- serà un etc?.

Son tantes les opcions alhora de posar fi a un sol planeta amb tantes formes de vida. . ., que, per si no hi fora prou, se’ls hi va acudir la gran idea d’afegir a una civilització de la qual poques coses es coneixen, donada la seva misteriosa desaparició. Moltes hipòtesis es diuen, però, poques es confirmen, de tota manera els hi concedirem el “benefici del dubte”.

Des del meu punt de vista, les úniques forces capaces de posar fi al planeta blau, son:

A: La immensa esfera vermella que a mesura que transcorren els segons, minuts i hores canvia de color, tornant-se taronja i groga, reflectint i abraçant les nostres llars amb la seva esplendor, llum, escalfor i energia, per tornar a descendir i amagar-se per l’horitzó a les acaballes del dia (sol).

Ó. . .

B: L’altre esfera (en funció del dia del mes) la qual influeix directament sobre les marees (lluna).

Si a un d’aquests dos grans astres, l’un estrella i l’altre satèl•lit. . ., l’un llancés una flamarada més llarga de l’habitual i l’altre es desplacés ni que fos un mil•lèsima part d’un mil•límetre de la seva trajectòria habitual, ja podeu pregar a qualsevol divinitat que dubto us facin cas.

El que no s’ha dit del famós calendari Maia és: ells es basaven en una medició del temps circular i comptaven únicament fins a 2012, quan finalitzava, no l’any sinó la numeració 2012, tornaven a començar des del 0 i així successivament. L’únic problema que hi ha, és, que abans de tenir temps d’iniciar novament el compte, van ésser salvatge i misteriosament assassinats, encara sense saber amb seguretat per quin poble. N’hi ha moltes teories, però cap ha estat verificada i/o confirmada.

L’únic de cert en tot això era el seu calendari finit, però també per ells, sense deixar d’existir per causes naturals sinó per causes, com sempre passa en totes les societats, humanes.

(us deixo aquest vídeo pertanyent a la web: http://video.webislam.com, espero que sigui del vostre gust i us faci passar una estoneta).

Jo seguiré indagant pel meu compte

Salut a tots i fins el 22 de desembre de 2012.

WebIslam

UNA TARDA A LA BIBLIOTECA

2011-02-04T10:24:00.002+01:00

Va ser a les acaballes d’un dia molt rúfol, quan s’hi va decidir anar a passar una estona entre els antics llibres de la biblioteca del poble. Tot entrant va copsar les diferents olors que desprenien cadascun d’ells que juntament amb un silenci sepulcral el van endinsar dins un mon de lletres, histories, relats i descripcions, tot recordant-li com era la vida en aquelles remotes èpoques al seu poble natal.

S’hi va fixar en un llibre bastant gran, no només pel gruix dels seus fulls sinó també per les dimensions, de llargada i amplada. Les descripcions molt ben redactada des acompanyaven les fotografies en blanc i negre evocant-li records i nostàlgies de la seva infantessa, però, allò li agradava.

De tant en tant aixecava el cap i mirava per la finestra; fora la pluja queia amb una intensitat tal, que a voltes semblava voler foradar el terra, per convertir-se al cap d’una estona en grosses i flonges volves de neu.

De mica en mica la gent hi va anar marxant, però, ell no se’n adonava i seguia immers en la lectura dels seus avantpassats. Per no sentir tant les entrades i sortides del bibliòfils es va asseure en un racó tot sol, separat de la resta de lectors, sempre proper a la finestra per veure la blanca precipitació que de mica en mica convertia els grisos carrers del poble en mantells blancs.

(De vegades si et concentres molt en un llibre el temps et passa i no te n’adones del teu voltant, fins arribar a un punt que ni sents ni veus, tan sols sou tu i el llibre, entres dins les seves pàgines i el mon s’atura per a tu, intentes deixar-lo i seguir un altra dia amb la lectura, però, no pots, t’atrapa, caus en un parany d’aranyes, i quan es ell qui es cansa de tu, aleshores aixeques el cap i veus les hores que han passat i com n’estàs d’ esgotat).

Això li va passar a ell, com es va mig amagar, tampoc no el van veure o no s’hi van fixar, i en aixecar el cap del llibre que l’havia hipnotitzat, s’hi va trobar tot sol a la biblioteca, va començar a cercar gent, essent inútil la seva cerca, allí no hi quedava ningú, tothom va marxar. S’hi va dirigir cap a la porta i va ser gran la seva sorpresa en veure que era tancada. – m’han tancat dins la biblioteca!, es va dir. Durant els primers minuts estava espantat, però en girar-se i veure totes les prestatgeries a traspuar de tants i tants coneixements, va veure la gran sort que tenia.

Així doncs, amb un gran somriure va decidir passar la nit envoltat d’històries, relats, contes, descripcions i èpoques.

I es que un llibre, et pot fer perdre “el mon de vista”, enduent-hi allà on ell vulgui i deixant-te anar només quan ell desitgi. Ets presoner dels seus fulls.

Enigmàtics alguns, misteriosos d’altres, antics i moderns, tots tenen el seu esperit, el seu cor, la seva vida que comparteixen amb tu.

Diuen, que tot te un inici i un final, menys els llibres, que amb solitud i saviesa segueixen immortals a les seves prestatgeries, esperant tornar a atrapar en la seva teranyina a l’il•lús humà que s’atreveixi a indagar dins les seves fulles.

Estimats llibres que el vostre cor immortal segueixi bategant per aquesta societat.

EL SUPER RODAMÓN

2011-01-24T09:52:00.002+01:00

Es poden comptar amb els dits de les mans les vegades que em poso la televisió un diumenge, però ahir, la vaig engegar just a temps per veure una pel•lícula senzilla i molt sentida que feien per la TV3. Basada en fets reals, explica la historia d’un jove que cansat i fastiguejat de la seva vida material, decideix marxar a l’aventura, renunciant a tots els seus estalvis, carrera i comoditats que et brinda la societat quan ets un “ciutadà de primera”. Cremant els últims dòlars que li restaven i renunciant a tot contacte humà, es dirigeix a un llarg camí sense inici ni fi, per ell tan sols existia la natura, el animals, els boscos, les grans muntanyes, els llacs i rius, els arbres.

Que cercava?.

Amb rancúnia cap als seus pares i una desesperada crida a la llibertat, ell cercava la felicitat, caminant de poble en poble, travessant rius amb canoa, caient-ne i tornant-se a aixecar, compartint camí, menjar i feines temporals amb d’altres rodamóns que li permetien guanyar uns pocs dinerets per seguir la seva marxa, va viure una gran aventura. Aprenent de tothom i ensenyant a tot aquell que podia, s’aproximava a la plena harmonia amb els quatre elements de la natura creient poder convertint-se en el cinquè, “un esperit lliure”. De vegades les seves mancances li feien passar gana, fred, cansament extrem, però ell sempre es deia: “ets fort ho pots fer, aixecat i segueix”.

El seu somni era arribar a Alaska i viure enmig de les muntanyes, compartir l’espai amb la resta dels animals, integrar-se amb la “societat natural”. Durant molt anys va seguir com a rodamón, però, el seu cos en comptes de fer-se més fort, de mica en mica es debilitava alhora que ell escrivia en unes quantes fulles totes les seves experiències.

Dia a dia el seu cos li demanava tornar a ciutat però ell li negava.

El seu final va ser trist i solitari, era tanta la seva debilitat que només li van restar forces per escriure les darreres paraules, l’acomiadament i el record cap als seus pares, dient-los: “si ara anés corrent cap a vosaltres i us abraces veuríeu el que jo veig, la felicitat i la llibertat”. Recordeu, “l’esperit humà es nodreix sempre de noves experiències”, jo ho he fet, l’he cercat i finalment l’he trobat. Perdoneu-me per haver-vos abandonat.

La meva curta vida ha estat plena, sí he mort sol, trist per no poder seguir com a rodamón, però finalment, m’he retrobat a mi mateix i aquesta és la meva herència, que les fulles escrites serveixin per a tots aquells que anellin un mon i una vida diferent, que no tinguin por de fer allò que els hi agrada, i els fa feliços, perquè al cap i a la fi la felicitat son moments, i cal saber aprofitar-los.

Bona nit “Societat”, El Super rodamón.

MISSATGE D'UNA NO FUMADORA

2011-01-13T12:01:00.002+01:00

Conspiració contra TABACALERA o preocupació per la salut dels ciutadans?.

Estimats lectors aquesta és la pregunta que em faig des que van establir la nova Llei antitabac del 2011, però, n'hi ha un altra: a qui perjudica més?. Bé, veient-t’ho des de la meva perspectiva, diria en primer lloc, a tots aquells locals del sector de la Hosteleria, Restauració i Oci, ja que han començat a perdre molts diners donada la gran inversió feta mesos abans i encara no amortitzada, per adaptar els seus propis locals amb espais per a fumadors i no fumadors (iniciativa molt correcte i positiva). Els segueixen de prop els Estancs (la gent intenta desesperadament deixar de fumar i naturalment eviten comprar-lo), i per últim la gran protagonista de tota aquesta trama, que, si em permeteu dir-ho, penso, és qui rebrà el cop més gran de la historia: TABACALERA.

Tot es una cadena i ataquen a l’única empresa proveïdora d’aquest “petit vici”, el qual perjudica una mínima part del que diu la Sanitat Pública i Privada (essent el personal d’aquest sector qui més en consumeix). Aquesta nova “pataleta” del Govern Socialista ens pot conduir a una crisi infinitament més salvatge a l’actual, on la sortida segueix de moment tancada.

Si la Sanitat va malament, ha estat per una mala gestió de la Administració Pública Estatal, com ja vaig dir: en un espai delimitat per “m2” hi cap un límit finit de persones, però pel Grup Socialista sembla ser, no entendre aquests conceptes, doncs, ara que no li facin pagar a TABACALERA.

Es una gran empresa i com totes el que volen es fer negoci, si TABACALERA tanca, “que Deu ens agafi confessats”, perquè el seu radi d’acció seria a nivell mundial. Així que es deixin d’hòsties, i el sector de la Restauració, l’Hostaleria i l’Oci defensin els seus negocis. Al cap i a la fi els propietaris son ells i ningú més i per tant crec que si tots junts es proposessin revocar aquesta absurda Llei ho aconseguirien.

Aquell que vulgui fumar ja sap al que s’exposa, doncs que ho faci, el tabac no és la principal causa de mort. Hi ha gent que NO ha fumat mai i moren de càncer de pulmó, en canvi hi ha d’altres que fumen com a “carreters” i viuen cent anys.

El càncer es una qüestió genètica, sí, es cert, que hi ha factors que el poden, fixeu-vos-hi el que dic, poden afavorir-lo, però, això es una probabilitat i com a tal en la majoria de casos no es compleix.

Que deixin en pau a TABACALERA i als Sectors de la Restauració, Hostaleria i l’Oci, perquè si aquests també cauen al pou, no hi haurà divinitat que ens salvi.

LA DESASTROSA ECONOMIA DEL 2011

2011-01-05T11:50:00.001+01:00

Hem començat molt, però que molt malament el 2011:

- augments exagerats de la llum,
- del gas,
- de l’IPC (2,9%),
- de la gasolina i
- del transport públic.

Al final ens caldrà un bitllet de 20 euros per poder agafar el metro o el bus (transports públics imprescindibles utilitzats pels ciutadans a l’hora de moure’s dins la que era: una tranquil•la, acollidora, innovadora i rica Barcelona).

Per altra banda el mercat immobiliari ara es queixa dels seus anteriorment benefactors (els bancs), que tants crèdits els hi havien donat sense tenir en compte a d’altres sectors empresarials, dient que els hi fan competència deslleial.

Molt em sembla, que el sector immobiliari no te dret a dir absolutament res. És precisament la gestió duta a terme per ell i per la manca de sentit comú de les entitats bancàries a l’hora de distribuir els crèdits, una de les primeres causes d’aquesta gran crisi, “La Bombolla Inmobiliaria”. Si les entitats bancàries haguessin fet una bona gestió dels crèdits, la resta del sector privat no s’hagués trobat en la obligació de tancar negocis, però, es clar, “el totxo” en aquest país no deixa de ser mai “el protagonista d’un film de sèrie B”.

Per altra banda ens trobem amb aquest allau d’estrangers que ens han entrat els últims anys. Es de savis reconèixer que en un espai limitat per "m2" no tots hi caben. Per cada "m2" s’aconsella un nombre límit de persones, però, el govern dels socialistes des que va començar amb el senyor Felipe González i fins el TRIPARTIT, semblava haver fet desaparèixer el concepte “m2” duent-nos al límit del precipici, del que hem caigut.

Crec que ha arribat el moment i em sap greu dir-ho, de fer fora a tots aquests immigrants, equilibradament i sense conflictes. Retornar-los al seus països. Primer de tot s’ha de donar serveis (feina, metges, medicaments; etc) als que som nadius i després si hi ha encara menester, cercar a d’altres països, però tan sols el temps necessari. Quan infles molt un globus i no t’atures esclata, això ens ha passat a nosaltres.

Comencem-hi doncs: primer per les immobiliàries i després per la immigració. Sé que això no agradarà gaire a certs sectors de la població, però, des del meu punt de vista com a Ciutadana ho crec molt necessari.

Escolteu hem de sobreviure a casa nostra i
us ben asseguro que no serè jo qui marxi.